diumenge, 26 de juliol del 2009

Hall of Fam Premium: Cal Prim de Montoliu

Aquestes són, més o menys per ordre cronològic, les fotos que va fer el Jaume Prim durant la festa del vi a Montoliu. Les dues primeres corresponen al fi de festa, però no he sapigut com enganxar-les al lloc on tocava. Per tant, és a partir de la tercera foto on comença la sèrie.

No faré cap més comentari, espero que sigueu vosaltres que en feu. Què us suggereixen aqueixes imatges?








































































































































dimecres, 22 de juliol del 2009

La caragolera (II)

Era una tarda gris, tapada, d’aquelles en què tan aviat pot caure un xàfec o quatre gotes mal comptades. Els barrancs estaven buits, ressecs, però la seva sola presència intimidava, perquè donava a entendre la malura que podia ocasionar, en un tres i no res, l’aigua. La carretera, irregular, plena de pujadetes, baixadetes i ziga-zagues. I jo, amb una barreja d’acolloniment i esperança. Esperança d’arribar a Mas de Barberans d’una punyetera vegada i trobar-hi la caragolera.

Quan hi vaig ser, vaig poder admirar un poble construït a la pendent d’un turó, però amb els carrers relativament plans. I és que seguien el relleu de la muntanya, d’esquerra a dreta, no de dalt a baix. De dalt a baix hi havia escales, que tenien la funció de comunicar els carrers entre si.

Vaig passejar-m’hi una bona estona, i vaig escodrinyar els aparadors de les botigues, encara tancades, a la recerca de tan preuat recipient. Però no vaig veure res que s’hi pogués assemblar. Ni una caragolera, ni un cabàs, ni un cistell, ni una granera, ni un sarrió… L’únic que vaig veure, a aquella hora de la tarda, va ser com les dones del poble despenjaven les cintes i els domassos de la festa major de primavera.

Desmenjat, vaig decidir anar-me’n. Però, just quan sortia del poble, vaig veure un pagès esporgant olivers al costat de la carretera que porta a la Sénia. Li vaig preguntar si podia trobar objectes fets de vímet, o de pauma, o de margalló, o de llata, o de com recoi es digués. I em va contestar, molt amablement, que no ho creia pas, perquè gairebé ja no se’n feien. Només uns quants dies a l’agost -coincidint amb les Jornades Culturals, vaig esbrinar després-, i para de comptar.
Ja m’havien avisat, abans de sortir de Tortosa, que no hi anés a buscar cap caragolera, a Mas de Barberans. Però no, vaig confiar més en les indicacions del Consell Comarcal del Montsià que en el savi consell de companys i amics. Vaig creure, ingenu de mi, en la infal·libilitat no del Pare Sant, sinó dels poders públics. I ja veieu com em va anar: me’n vaig tornar amb el morro eixut cap a casa.

dimarts, 21 de juliol del 2009

La caragolera (I)

Jo vinc d’una terra on el caragol és un molt més que un mol·lusc que arrossega la pròpia barraca i deixa un rastre lluent de bava. És un aliment de primera categoria, que es menja sol o acompanyat, bullit o rostit per les flames, a la llauna o a la cassola, a la gormanda o a la brutesca. És, a més, un símbol, el símbol que identifica la terra d’on jo vinc, com ho demostra el fet que li dediquin un aplec.

Ja veieu quina consideració li tenen, al caragol. N’hi tenen tanta, que fins i tot li construeixen palaus espaiosos, alts, plens de finestres, amb unes parets que imiten les corbes sinuoses d’una dona. Aquests palaus són fets de vímet, i es coneixen amb el nom de caragoleres.

A casa dels meus pares també n’hi ha una, de caragolera. Però, si la veiéssiu, està tota atrotinada i estireganyada, encongida, descolorida. D’acord que encara serveix per guardar-hi caragols, però qualsevol dia d’aquests les trenes de vímet s’acabaran de desfer i aquells s’escaparan a velocitat supersònica.
“Ja n’hi ha prou d’aquest color!”, vaig pensar un dia. “Aquí es compra una caragolera nova i avall que fa baixada!”. Amb aquest objectiu, vaig començar a buscar on podia trobar una caragolera a les Terres de l’Ebre -per aquell temps encara era a Tortosa- i ben aviat vaig ensopegar amb la pàgina web del Consell Comarcal del Montsià. Allí, en l’apartat que feia referència a rutes turístiques, vaig poder llegir les següents paraules: A Mas de Barberans l’artesania de la pauma o margalló era una dedicació massiva entre la població fins no fa gaires anys. A partir del trenat de les fulles (llata) es feien, a més de diversos tipus de cabassos, sàries, ventadors, balances… Encara avui hi ha qui fa llata al carrer per elaborar aquests objectes que, de segur, podreu comprar. No se n’havia de parlar més. Me n’anava, sens falta, a Mas de Barberans a buscar una caragolera.

dissabte, 18 de juliol del 2009

No li donem més peixet

És llarg, llefiscós, lleig. Fot un cap gros, ample i aplanat, com una pilota de rugbi. Els ulls són xicotets, els mostatxos dalinians i les dues aletes posteriors com un parell de vanos oberts de bat a bat. Algú va tenir la graciosa idea d’introduir-lo, fa tres dècades, a les aigües del pantà de Mequinensa i ara ja és el principal depredador del tram final de l’Ebre. Si pregunteu a la fauna aquàtica qui és l’amo de les aigües que passen per Miravet, i per Xerta, i pels canals del Delta, no espereu altra resposta que el silur.

El silur s’ho menja tot, o quasibé tot, bàsicament perquè és la bèstia més grossa del riu. Pot arribar als dos metres i mig i sobrepassar els cent quilos de pes. Val a dir que, amb aquesta fila, no hi ha plaga que li faci ombra. Ni el musclo zebra ni la nova espècie de perca asiàtica que fa poquet van capturar a l’Encanyissada.

I mentrestant, què fem per acabar amb aquesta amenaça? Ben poca cosa. Fins i tot permetem que, después d’haver-lo pescat i d’ensenyar-lo a càmara, alguns el tornin a aviar. Perquè la propera vegada sigui més gros, i més llarg… I s’hi puguin tornar a fer la foto.
En comptes de promoure’n la pesca esportiva sense límit de talla ni època, o prohibir-ne el retorn a l’aigua un cop ha mossegat l’ham, o fins i tot fer-lo atractiu a les noves modes culinàries –silur al pil-pil, brandada de silur, silur confitat, sorbet de silur-, preferim no mullar-nos gaire. La qual cosa, no ens enganyem, és lo mateix que donar-li peixet.

dimecres, 15 de juliol del 2009

El retorn de l'oli nou

La dona em deia pesat. No has de preguntar, cada cop que truques a Sarroca, si ja tenen oli nou. Ja t'ho trobaràs quan hi anem.

Jo no hi puc fer res. Al novembre n'estic fins al capdamunt, de l'oli groc i ensopit de l'any passat. Jo vull l'oli de la temporada, aquell oli verd, espès, afruitat, tot d'una peça. Aquell oli que pica a la gola, a la punta de la llengua, al nas. Aquell oli amb un puntet d'amargant. Aquell oli que és fill del terròs, de la garbinada, del sol roent, de la rosada.
Vam anar a Sarroca. I vam tornar a Reus amb cinc litres d'oli nou. En la solitud de la nit, quan totes eren al llit, el vaig abocar a sobre el pa torrat, a sobre el pa amb tomàquet. Les espirals que hi dibuixava amb el setrill es desfeien només tocar la molla. Una marea verda cobria la llesca i amarava les fronteres de la crosta. L'oli negava els túnels interiors del pa. Vaig tacar-me els llavis amb aquell líquid viscós, magmàtic. Gotes d'oli verd queien al plat. Pujava un aroma a pedruscall, a coscoll, a mas de volta, a pi pinyoner. Tenia pessigolles al nas, tremolins a la llengua i fogots a la gola.

Aquest any, a Sarroca, hi haurà bon oli. Les olives són inflades i prou verdes com per donar un oli amb presència, amb corpenta, un oli respectable i respectat. La llàstima és que aquest any, pel que ha plogut, encara ha plogut poc, i no es faran gaires quilos. Però això no preocupa massa els pagesos del meu poble. Perquè ells saben, i ho saben de fa temps, que a la vida no es pot tenir pas tot.

dilluns, 13 de juliol del 2009

Pa amb oli volem

Al meu poble, a Sarroca, enguany les olives han madurat massa aviat. El motiu? Com ja és tradició, la sequera. Ha plogut poc i malament. El fruit, a les portes de la collita, ha arribat madur, lilós, negre. I és clar, això s'ha notat en l'oli. L'oli nou no té aquell gust intens, picant, afruitat, aquell perfum que eixampla els narius i les parets dels pulmons. L'oli d'aquest any és bo, però també més pla, més monòton.

Com que volia un oli nou com Déu mana, dissabte vaig anar a la Mostra de l'Oli Siurana. Quan vaig ser a la Plaça Llibertat, em vaig trobar la cua dels que s'esperaven per cruspir-se el pa, el mig tomàquet, la llonganissa i la bosseta d'avellanes de l'esmorzar popular. Vaig passar pels estands de les cooperatives, on anava tastant llesques de pa amb oli. Ben aviat vaig adonar-me que l'oli era si fa no fa com el del poble. Vaig pensar que, si no trobava el que volia, me'n tornava amb les mans buides. Però, just a l'últim estand, el de la Serra d'Almos, vaig trobar l'oli. Un oli verd, espès, aromàtic, esponjós, que s'enganxa als llavis.
Quan me n'anava el grup d'havaneres Veus de Reus demanava que, per combatre el fred viu, penetrant i inusual, els ajudessin a cantar la popular “Sol solet”. La iniciativa no va tenir gaire adhesió. Hauria estat més efectiu fer-ho amb la gastronòmica “Volem pa amb oli, pa amb oli volem”? Qui sap, potser haurien cantat els de la cua, els que agafaven llesques dels taulells i els que tenien la boca plena.

divendres, 10 de juliol del 2009

Els fonaments de la cultura de l'oli

Com deia aquell gran filòsof, només sé que no sé res. Em faig un fart de parlar de la cultura de l’oli, de les seves característiques, de les seves potencialitats, del lloc on es desitjable que arribi, i després resulta que no en sé ni un borrall. Me n’adono quan no sé explicar el procés, amb tots els ets i uts, de producció de l’oli; quan ignoro quines són les millors condicions, orogràfiques i climatològiques, per tal que l’oliva arbequina aconsegueixi una qualitat òptima; quan sóc incapaç de descriure, amb un mínim de concreció, les tonalitats que produeix al paladar un oli fruitat, o amarg, o picant, o dolç.

Tot allò que penso, escric o dic sobre el món de l’oli ve condicionat pel fet d’haver nascut en terra d’olivers, per haver-hi viscut, per haver compartit multitud de converses a casa, a la cooperativa, al bar i fins i tot -quan no hi ha pesca salada són inimaginables els temes de conversa- a la discoteca. Però en la majoria de casos els meus suposats coneixements són obvietats, tòpics, veritats donades per descomptat, informacions no contrastades i superficials. I em consta que no hi estic sol, enaquest debat, que hi ha molta gent a les Garrigues a qui costa amarar-se de cultura de l’oli.

I això perquè passa? No voldria ofendre ningú, però he de dir que, en bona mesura, això passa perquè no ens ho han ensenyat a l’escola. I si ho han fet, no s’hi han esmerçat gaire. La qual cosa no impedeix, d’altra banda, que hi hagi hagut cert desinterès de la nostra part a l’hora d’aprendre. Però si l’oli tingués més presència en els plans d’estudis de les nostres escoles, si es fessin més visites guiades –i explicades- a les cooperatives, si es dediqués una classe, una de sola, a estudiar les tres o quatre varietats d’oliva més esteses a la salvatge garriga, un altre aviram ens cantaria.

Ara bé, que no s’hagin fet les coses del tot bé no vol dir que els errors no es puguin esmenar. Sempre es pot millorar, sempre. I en aquest procés de millora-diguem-ho així- hi juga un paper destacat l’Escola de Capacitació Agrària de les Borges Blanques. Allí hi ha els especialistes en el món de l’oli, la gent queestudia i assaja amb noves varietats d’olivera, els tècnics que imparteixen, periòdicament, cursos de tast d’olis. El seu ajut és imprescindible per dissenyarl’encaix de la cultura de l’oli amb l’educació dels garriguencs del futur.

I és que el futur passa per tenir unes dones i uns homes ben formats, ben instruïts en tot allò que fa referència a l’oli. Si tenim els coneixements adequatsserem capaços, com deia aquell altre gran filòsof, de moure el món. Si tenim uns fonaments ben profunds, i resistents, i fets a consciència, el nostre edificiserà l’enveja de tot el món conegut.