La Fatarella en sec

En cap altre poble de les Terres de l’Ebre la pedra en sec significa tant com a la Fatarella. L’art de construir a força de posar un roc al costat d’un altre, una llosa a sobre d’una altra sense que cap altre material els fermi és visible arreu del terme: en cabanes de volta, masos, perxes, forns de calç, pous, cisternes, basses, marges, camins i fins i tot en una teuleria mig desballestada. Construccions que es troben perfectament integrades en el paisatge, i que serveixen per humanitzar-lo, per endreçar-lo, per donar-li forma.

Molts podríeu dir que això no és res de l’altre món, que a tots els pobles del voltant hi ha construccions d’aquest estil, i potser més i tot. Però és que a la Fatarella tenen la Fundació el Solà, una entitat sense ànim de lucre que té per objecte l’estudi, la difusió i la conservació del patrimoni de la pedra en sec. Amb aquests objectius, organitzen xerrades, excursions, exposicions, cursos de formació i disposen d’un centre de documentació i una biblioteca amb molts mitjans escrits, fotogràfics i àudiovisuals sobre el tema que ens ocupa. A més, el poble compta amb la Casa Ecològica, equipament destinat a usos turístics i construït amb la tècnica -no podia ser d’altra manera- de la pedra seca.

I allò més important: a la Fatarella tenen clar que el patrimoni de la pedra en sec és quelcom que s’ha de preservar. Que no s’ha de deixar perdre el llegat d’una gent que, quan havien acabat de llaurar, de sembrar, de collir, d’esporgar, de segar i de batre, tenien les santes ganes d’apanyar pedra.

Propera estació, Terres de l'Ebre

Com diria aquell, les Terres de l’Ebre són com un ésser viu, solcat per multitud de venes i artèries, per les quals hi circulen, cada dia, milers de persones amb els mitjans més variats: el cotxe, la locomotora, la bicicleta, el carro tirat per mula, el llagut i la llanxa ràpida.

De tots aquests transports, el més desaprofitat és el tren, perquè els trajectes cap a Barcelona i València són escassos. A més, s’han deixat perdre infrastructures com el carrilet, que unia Tortosa i Deltebre; l’antiga via entre Tortosa i Ulldecona; i la línia de la Val de Zafán fins a la capital del Baix Ebre –actualment reconvertida en via verda. I per si això fos foc, el tren hi circula en dos sectors diferenciats, aïllats entre si: un bocí paral·lel a la costa, amb un ramal que va de l’Aldea a Tortosa; i l’altre, al nord, que discorre per Móra la Nova, Flix i Riba-roja d’Ebre.

Així és una mica difícil vertebrar un territori, enfortir els llaços entre els elements que el conformen. Per aquest motiu, no estaria malament que des de les Terres de l’Ebre s’impulsés la connexió de les estacions de Tortosa i Móra seguint una línia més o menys recta, no com passa actualment –si es vol fer aquest trajecte en tren, s’ha de voltar per Tarragona i Reus. En uns temps en què la Generalitat prioritza les obres d’un nou eix ferroviari entre Girona i Lleida, no hauria de ser tan estranya una reivindicació que costaria molt menys i seria tant o més gratificant.

La ciutat impossible

A la riba dreta de l’Ebre, just a les portes del Delta, hi ha una capital on sempre m’hi perdo. No pas pel gust de perdre’m, de desconnectar o d’evadir-me d’un món que cada viatge va més atabalat. Res de tot això: m’hi perdo perquè m’hi perdo, perquè sóc incapaç de menar el cotxe a la sortida.

He de reconéixer que tinc el sentit de l’orientació una mica tort, però em resisteixo a creure que tot és culpa meva. I que alguna cosa hi té a veure un traçat urbà dificil d’entendre, amb carrerets d’una sola direcció que no duen enlloc; una senyalització que no se sap ben bé què indica; avingudes de dos carrils per banda que en perden un quan es creuen amb una rotonda; un estat permanent d’obres que obliga els automobilistes a fer filigranes per esquivar grues, bastides i tanques de protecció i, per acabar-ho d’adobar, un canal que desfila -ves qui ho havia de dir- just pel mig de la ciutat.

Després de molt voltar sense trobar-hi el desllorigador, no és estrany que hom es vegi assaltat per les paranoies més diverses, i que pugui confondre amb facilitat la mitologia amb la realitat. Jo mateix, per posar un exemple, la darrera vegada que m’hi vaig trobar, vaig veure en Teseu que tornava a entrar al laberint, empaitat per la protectora d’animals, la qual el maldava per la mort del Minotaure.

A la recerca del sol

Jo vinc d’una terra on costa que es pongui el sol. Fins a última hora encara treu el cap darrera les serres, en un intent desesperat per no caure als abismes de la nit. Tot i així, quan la bola groguenca -en ocasions rogenca o ataronjada-, s’amaga sota la línia de l’horitzó, hom encara pot palpar la llum durant una bona estona.

És per aquest motiu que, quan sóc a Tortosa, em sobta que es faci escàpol tan aviat. Sens dubte que no hi ajuda el fet d’estar tan afonada, enmig d’un clima sovint calitjós i que tingui pràcticament a davant dels nassos l’extrem est del Port. A més, la disposició dels seus carrers no afavoreix gens l’entrada de la llum solar cap a l’interior: no n’hi ha gaires, d’encarats a ponent, i els que hi ha, acostumen a ser curts i estrets.

En aquests casos, em trobo com si m’haguessin tret una o dues hores de dia. Em trobo, quasibé, a les fosques. I és per això que necessito, com l’aire que respiro, anar a la recerca del sol. Enfilar el camí costerut i boterut de Caro, per contemplar com llueix quan a baix ja s’ha instaurat l’imperi de les ombres. Deixar enrera conreus d’horta i secà, corbes que són un autèntic mareig, arbres torts del vent i fins i tot alguna cabra escadussera. I quan arribo a dalt, quan baixo del cotxe i em disposo a entomar els raigs del sol que se’n va cap a la banda de Terol, se m’ericen tots els pèls del cos… Però no pas d’emoció, sinó per la rasca que fot a mil cinc-cents metres d’alçada.

(Infinites gràcies a Jesús Tibau, que m'ha passat la foto)

Bon dia, Terres de l'Ebre!

Les Terres de l’Ebre són com un organisme viu, solcat per multitud de venes i artèries. Per aquests conductes hi circulen, cada dia, milers i milers de persones amb els mitjans de transport més variats: el cotxe, l’autobús, el camió, el tren, la bicicleta, el carro o fins i tot alguna llanxa ràpida que només surt les nits de lluna vella.

Les que s’emporten la palma són les carreteres, les quals aglutinen la major part del flux de mercaderies i viatgers. L’autopista i la N-340, totes dues paral•leles a la costa, la carretera que travessa la Terra Alta i la Ribera d’Ebre d’oest a est (o viceversa) i l’Eix de l’Ebre, que uneix Amposta i Lleida.
Però aquest organisme animat encara té una via obstruïda. Una via saturada no pas de trànsit, sinó de revolts, de pujadetes, baixadetes i recorreguts angostos. Es tracta de la C-233, que neix a Flix, just després de la presa, i que mor a Bellpuig, a tocar de l’autovia Madrid-Barcelona. Noranta miserables quilòmetres que es podrien fer en menys d’una hora i que a la pràctica es fan en gairebé dues.
Per tant, fóra desitjable que des d’aquí es contribuís a desembussar una artèria que, amb el temps, podria esdevenir no només el camí més curt a les Garrigues i l’Urgell, sinó el passadís interior i preferent cap a la Catalunya Vella. Si arribés aquest dia tingueu per cert que el sol no sortiria sol, que els primers feixos de llum vindrien barrejats amb una remor de veus cada cop més insistent, i que es faria comprensible quan us diguessin, en borgenc, en cerverí, en manresà, en vigatà o en gironí:

-Bon dia, Terres de l’Ebre!

La faixa està de rebaixa?

La Veu de l’Ebre, en la seva versió digital, pregunta als internautes sobre el destí del monument a la Batalla de l’Ebre de Tortosa. Se’ls presenten distintes opcions: l’enderroc, la conservació tal i com el van parir, l’eliminació dels elements ofensius, el trasllat a un museu o la conversió en un símbol bé de la lluita contra el Pla Hidrològic bé en homenatge de les víctimes del nazisme.

Confesso que el resultat de l’enquesta m’ha deixat en fora de joc. L’opció més votada (un 51, 58%!) aposta per deixar el monument tal i com està, per davant de la que està a favor de derrocar-lo (només un raquític 13,22%). A més, les que impliquen mantenir el monument fent-li alguna modificació física o simbòlica superen el trenta per cent. Per tant, quatre de cada cinc internautes que han contestat a la pregunta estan a favor de mantenir el monument ancorat a les aigües de l’Ebre, entre Ferreries i el nucli antic de Tortosa[1].

Sense entrar a valorar què suposaria haver de buscar un museu –més aviat un hangar per a avions- per encabir-hi el monument, considero de mal gust voler-lo convertir en tribut a les víctimes del nazisme. Primer, perquè abans ens hauríem de fixar més en la nostra història recent; i segon, perquè resulta ingenu pensar que, només per posar-li un nom diferent, la cosa aquesta deixarà de transmetre tantes males sensacions.

Tampoc no em sembla escaient convertir-ho en una icona anti-PHN. És que els antitransvasistes no en tenen prou amb el monument que aviat es farà a la capital per commemorar la seva gesta? Quina relació té la gallina feixista amb la seva lluita? De veritat els agrada que es barregin els valors de la nova cultura de l’aigua i el franquisme?

Encara menys encertada trobo l’opinió d’eliminar-ne els elements ofensius. Si comencéssim per aquí, no només tombaríem l’afaram, sinó tota l’estructura metàl·lica (més rovellada que l’home de llautó d’El Mag d’Oz). Des de la base fins al paio que aguanta aquella espècie de bengala que no fa llum. Passant per aquells vidres de colorets que li donen un aire aneu a saber si psicodèlic, postmodern, retrofuture o simplement delirant.

Ara, el que trobo francament inadmissible és deixar el traste tal com està. No s’hi val a defensar-ho apel·lant a la memòria històrica, a dir que forma part de la nostra història recent. Perquè la memòria històrica ha de servir, crec jo, per corregir els errors del passat per tal que no es tornin a repetir. I no pas per dedicar-los monuments de vint o trenta metres d’alçada.

Per tant, l’opció més assenyada i respectuosa amb els valors democràtics és esborrar del mapa el conjunt escultòric (per dir-ho d’alguna manera). Enviar-ho tot cap a la foneria. Així, un cop desfet i liquat, es podrà decidir si farà més bon servei en forma de maquinària agrícola, de gronxadors per a la canalla o de primera matèria per al futur quart pont de Tortosa.

[1] Resultats a 11 de febrer de 2005.

Articles de la Veu de l'Ebre

Fins al moment he penjat alguns dels articles que vaig publicar, els anys 2005 i 2006, al setmanari la Veu de l'Ebre, de Tortosa. Són els que tenen un contingut bàsicament gastronòmic. A partir de demà, publicaré la resta. Tracten temes com la política, les infraestructures o la literatura. Algun potser no l'escriuria així ara, però més m'estimo deixar-lo igual i no repudiar-lo. Tot i que ara no pensi igual que abans, no vol dir que abans no cregués fermament en el que escrivia. Fins demà.

El sabó i Crisant (Homenatge a Salvador Espriu)

Aquesta noia és la impulsora de l'homenatge que els blocaires fem a avui a Salvador Espriu, en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort. Ja li vaig dir que no escriuria res nou, que no tenia ganes de treballar. Que em limitaria a penjar aquí un article que vaig fer fa uns quants anys per a la revista Fonoll de Juneda. El penjo tal com va sortir llavors, no he volgut modificar res. Tot i que ara canviaria moltes coses pel que fa a la forma, la idea de fons és la mateixa.

(Perdó per no penjar-lo a les vuit del matí, Roser, però no sé com programar lo bloc)

El sabó i Crisant

Abans que penseu que aquest article tracta qüestions higièniques, m’apressaré a dir-vos que no, que no és eixa la meva intenció. El meu desig no és parlar del sabó, sinó del fet d’ensabonar. O el que és el mateix, d’adular, de llagotejar, de fer la pilota, de fer la gara-gara. “I què hi té a veure el tal Crisant en una parrafada semblant?”, us preguntareu els més inquiets. Calma, ca-ca-ca-calma. Tot arribarà.

L’adulació, en els temps que corren, és un dels esports que compta amb més seguidors. Es practica a la política, quan els pelacanyes que volen escalar pels espadats del partit assenteixen a totes les opinions del líder suprem; es practica a la professió periodística, quan respon a una relació mercantil o a la determinació per aconseguir una exclusiva; es practica a la feina, quan hom colga de consideracions i reverències el seu superior jeràrquic; es practica, també, a nivell de poble, sobretot quan la persona en qüestió només li fa patxoca fer-se amb el capellà, el senyor metge, el farmacèutic, l’alcalde i els quatre cacics de tota la vida…

I això perquè? Sempre he pensat que la gent que es dedica a fer la gara-gara a d’altra gent ho pot fer atenent a dos motius bàsics. En primer lloc, perquè n’esperen treure un benefici, una contrapartida. Sobretot si és en forma de diners. Després, perquè d’aquesta manera, relacionant-se amb la gent més influent i rellevant, aconsegueixen reforçar el seu ego, la seva autoestima. I de pas poden presumir davant els seus semblants de les amistats que gasten: “Veieu? Jo sóc amic d’aquella, i d’aquell altre, que són molt importants i manen molt!”

En aquest últim cas, em resulta xocant comprovar com encara queden persones que agraeixen eternament al seu interlocutor que tingui la cortesia de deixar-se fer la pilota. Persones que, veient un toll de fang, s’hi ajupirien damunt, es deixarien trepitjar per tal que no s’embrutés i acabarien donant-li les gràcies per haver permès que fossin elles, i no unes altres, les que s’haguessin sotmès a semblant humiliació. Persones que, tot i saber-se ignorades, menystingudes i fins i tot repudiades pel seu referent, encara en continuen guardant un gran concepte i no toleren que se’n parli malament.

El límit on es pot arribar, a l’hora d’idolatrar algú altre sense més recompensa que la satisfacció de saber-se amic seu, va ser descrit de forma magistral per Salvador Espriu, potser el millor escriptor català del segle XX. Espriu va escriure, a mitjans dels anys trenta, la narració “Teoria de Crisant”[1], on explica l’ascensió social d’un personatge mediocre gràcies a l’habilitat per ensabonar tothom que se li posi al davant. Resulta que el protagonista, Crisant Baptista Mestres, només començar la història perd tot el seu abundant patrimoni. Ell, que estava acostumat a viure sense treballar, es troba en una cruïlla de la seva vida, una cruïlla decisiva. La seva muller està desesperada, i li reclama que busqui ràpidament una font d’ingressos, perquè a casa no tenen pa. I Crisant, en una revelació que molts qualificarien com a divina, veu el camí que ha d’emprendre per sortir del mal pas: obrir un consultori mèdic.

La veritat és que Crisant Baptista Mestres no fa res de l’altre món embrancant-se en aquest negoci. El noi és llicenciat en Medicina. Ara bé, la manera de portar-lo sí que és un poc heterodoxa: recomana als seus pacients que, per superar els mals respectius, només han de pensar amb puresa. “Penseu amb puresa!”, es fa un fart de repetir el benvolgut Crisant. I adula la clientela fins a l’extenuació, fent-los creure que ells i només ells són els millors. A un li diu si és tan intel·ligent; a l’altra si és tan bella; al de més enllà si és tan ric i si ho sap portar tan i tan bé… La concurrència que acut a la consulta, al principi, es mostra sorpresa, però prompte s’abandona, extasiada, als encants del mestre Mestres.

Crisant progressa com una mala cosa. A casa seva hi torna a haver pa i ben aviat, gràcies a la seva il·limitada capacitat per donar sabó a qui l’ha de donar, és nomenat acadèmic, conseller del Banc Nacional, diputat a Corts, president del Patronat dels Indis Descalços i professor de Grafologia Caracteriològica a la Universitat. A la Universitat, precisament, es volta d’una tropa de seguidors incondicionals, els quals li dispensen tota classe de reverències, visques i consideracions. I ell, a canvi, els torna els compliments dient-los que són els millors i que tots, ab-so-lu-ta-ment tots, tenen les qualitats més excelses per pensar amb puresa.

Crisant Baptista Mestres ha arribat al capdamunt de la piràmide social. Ho ha aconseguit llagotejant, adulant, encensant, fent de llepaire dels rics, els poderosos i dels qui n’ha pogut obtenir qualsevol benefici no necessàriament valorat en diners. I, un cop a dalt de tot, ha adquirit la potestat de designar qui pensa i qui no pensa amb puresa. En el primer cas, tot aquell qui raona com ell, i en el segon, qui no comparteix la seva forma de veure el món.

El relat d’Espriu inquieta, neguiteja, pertorba. I no pas perquè sigui exagerat, que ho és, sinó perquè pot resultar molt real. Per la part que em toca, m’angoixa que, per tirar endavant, surti més a compte ser murri i aprofitat que no pas ser bona persona i esforçat. A més, em preocupa la degradació moral que suposa, per a la nostra societat, posar en un pedestal un simple Crisant, una persona que no s’ho mereix, que no ha fet res de productiu a la vida, algú sense ofici ni benefici.

Personalment, m’hauria agradat que l’escriptor de Sinera hagués dissenyat un altre acabament per a la història. Per exemple, Crisant caigut en desgràcia, perquè al final, conscients de la monumental presa de pèl, tots li haurien girat l’esquena; i els deixebles desorientats i sense saber on tocar vores, internats en qualsevol institució mental d’Alfaranja o Konilòsia. Què hi farem, sóc un entusiasta dels happy ends…

[1] Inclosa en els reculls Ariadna al laberint grotesc (1934) i Narracions (1965), i portada al teatre a l’obra Ronda de mort a Sinera (1965), juntament amb altres textos d’Espriu.

Gastronomia musical

Els que no hagueu vist l'obra de teatre o la pel·lícula direu: què hi té a veure, Sweeney Todd, amb la gastronomia? Més del que penseu...

"Confitat", per Marià Cerqueda

Vaig trobar aquest article al digital Viure als Pirineus, em va agradar, li vaig demanar a l'autor si el podia reproduir aquí, em va dirque sí... I aquí el teniu.

Confitat

Fa molt temps que la tecnologia ha aconseguit que en qualsevol casa hi puguem trobar l'hivern permanent, en forma de nevera o congelador. El fred demostra ser un dels millors conservants en el procés d'aturar la reproducció dels bacteris i els fongs, els principals responsables, tot i que no els únics, de què els aliments es malmetin.

Curiosament, si exposem els aliments a la calor o a l’aire, afavorint-ne la pèrdua d’aigua (o el que seria el mateix els assequem) també aconseguim aturar la invasió d’aquests éssers microscòpics. Es tracta de dos procediments que s’aprofiten de mètodes físics elementals.
No crec que calgui escriure aquestes línies per descobrir que els aliments també s’han conservat mitjançant la química tot i que, actualment, aquest terme ens porta a pensar en colorants i conservants artificials. Entre els mètodes més populars hi trobem el salat dels aliments. Tots hem tastat el bacallà esqueixat (o en samfaina), o un bon pernil. Curiosament, la conservació d’aquesta part del porc tan apreciada barreja processos físics (ja que s’asseca) i químics (un bon salat és imprescindible per aconseguir curar-lo com cal). En canvi, resulta més xocant que el menjar es pugui conservar saturant-lo de sucre, greixos o àcids, en el que es coneix com a confitats.

Així, quan es parla d’un terme àcid ens ve al cap quelcom de corrosiu, fins que algú ens fa tastar uns magnífics bolets confitats en vinagre, un àcid dèbil. El sucre, que tots sabem com espatlla les dents, si aconsegueix sobrepassar una certa concentració, converteix tota mena de fruites en les delicioses confitures. I el greix, que per la seva consistència sembla que s’hauria de fer malbé de seguida, també demostra les seves qualitats quan gaudim d’un formatge en oli, o d’un magnífic confitat. Aquesta conserva tan habitual a casa nostra (especialment en les cases on es feia matança), aprofita les costelles del porc, i de vegades també la botifarra i els lloms, (en el cas de l’ànec les cuixes) i les satura amb el greix dels mateixos animals que, en el cas del porc, es coneix com a greix dolç. Aquest plat que també es pot elaborar utilitzant oli, intenta que la carn es vagi amarant de greix.

No cal dir que per obtenir un bon confitat, el factor temps és primordial. No es pot fer un bon confitat en un tres i no res. Desconec si és aquest el motiu pel qual es tan difícil (no impossible) de trobar en els restaurants del país un bon plat de confitat de porc (se’n troba més fàcilment d’ànec). Potser pagaria la pena provar-ho ja que estic convençut que seria una menja apreciada i que, acabat el servei, els propietaris no se l’haurien pas de confitar (que vindria a ser un sinònim de fiquin-se’l allà on..., els hi sembli) sinó tot el contrari, potser s’animarien a repetir.

Voleu un cafè?

Un cafè llarg...

El riu que parla

Aquest és un altre dels llibres col·lectius on participo. El més especial, potser, per a mi. Perquè a rel d'aquest llibre vaig conèixer un grapat d'escriptors ebrencs que de seguida em van acollir entre ells i perquè vaig conèixer un home d'aquests que no se'n troben: el llibreter Octavi Serret, de Vall-de-roures. De fet, ell va ser qui ens va animar a escriure uns relats que primer penjaria al seu bloc i que després l'editor Àlex Ferrer, d'Aeditors, publicaria en paper. Jo hi vaig participar amb el relat Aluet, que podeu llegir aquí.

Les escriptores i escriptors participants en aquest petit gran recull són: l'infatigable Jesús Tibau, la flixanca Laura Mur, l'irònic Josep Igual, Maria-Josep Margalef, la mig garriguenca Teresa Bertran, l'activista Emigi Subirats, J.J. Buera Bel, el tortosí de Reus Jordi Andreu, Judit Ortiz, l'agutzil Josep Gironès, J.J. Rovira Climent, el poetastre Andreu Subirats, la xertolina Francesca Aliern, l'entusiasta Albert Guiu, Valer Gisbert, Vicent Sanz, l'acolorida Sílvia Favà, Regina Bladé, Rafel Duran, Estela Ferré, el flixanco David Ruz, la poetessa Glòria Fandos, Susana Antolí, l'especialista en microcontes Joan Pinyol, Lluís Rajadell, Ramon Àngel Garcia, Silvestre Hernàndez i Neus Pallarès.

Lleida, blanc i negre

Ahir va caure'm a les mans un llibre que feia temps que esperava: Lleida, blanc i negre. Es tracta d'un llibre amb fotografies (en blanc i negre, naturalment) de Manel Viladrich, fotoperiodista del diari Segre. Les instantànies, moltes d'elles precioses, reprodueixen festes populars i religioses del Pirineu i la Plana de Lleida, i van acompanyades de textos d'escriptors com Marta Alòs, Jaume Barrull Castellví, Joan Bellmunt, Màrius Blàvia, Enric Boluda, Llorenç Capdevila, Jordi Cardona, Eugeni Casanova, Toñy Castillo, Pep Coll, Jordi Creus, l'amiga Rosa Fabregat, Isaias Fanlo, Felip Gallart, Vicenç Llorca, Xavier Macià, Marc Masdeu, Abel Montagut, Josep Maria Nogueras, Jordi Pàmias, Francesc Pané, Mertxe París, Francesc Pascual, Gabriel Pena, Pere Pena, Enric Pinyol, Marta Planes, Pere Rovira, Ramon Rubinat, Josep M. San Martín, Dolors Sistac, Ramon Sistac, Albert Turull, el destraler Ramon Usall, Josep Vallverdú i un servidor.

A mi em va tocar escriure sobre les falles d'Isil, l'Aquellarre de Cervera i la Trobada d'Armats de Lleida. Si podeu aconseguir el llibre, ja direu què us ha semblat tot plegat.

Pedregam o pedreria. Fragments d'orígens

L'any 2008 els amics d'Òmnium Baix Camp em van proposar fer de jurat del XXX Premi de Poesia Gabriel Ferrater per a joves escriptors. No vaig trigar ni un moment a dir que sí. Tenia molta curiositat per saber com eren els bastidors d'un premi literari. I he de dir, en contra del que pot pensar molta gent, que més enllà de l'acte de lliurament del premi, hi ha molta feina a darrere. S'han de llegir atentament les obres a concurs, s'han de prendre anotacions, s'ha de rellegir, s'ha de deliberar... Va ser una experiència que va valer la pena, perquè era quelcom nou per a mi i també perquè em va servir per conèixer noves veus poètiques, veus que potser d'aquí a no tant es consolidaran en el nostre panorama poètic.

Us recomano sincerament la lectura de les poesies de Raquel Estrada, Núria Busquet i Pau Vadell. Crec que ho podeu passar bé. Que és el que importa, en aquesta vida.

(aquí teniu el pròleg i uns quants poemes del llibre)

Xerrada-presentació a Barcelona

Divendres 12 de febrer de 2010 vaig anar a l'Ateneu Layret de Barcelona (C/ Villarroel, 49) a fer una xerrada que portava per nom "Les Garrigues. Oli i olives". Havia de ser quelcom genèric, introductori, per a no iniciats, i per això vaig aprofitar les fotos que havia fet l'últim dia de collir olives de la campanya passada. Va ser una experiència diferent, enriquidora i molt interactiva. En tot moment l'assistència preguntava detalls i feia comentaris sobre la tasca de collir les olives. Hi havia el Manel, l'Hèctor, l'Àngela, l'Eulàlia (casualitat: el 12 de febrer era Santa Eulàlia, festa major a Barcelona; i Eulàlia és el nom de la protagonista d'Oli en un llum), l'editor de Fonoll Jordi Quer... Precisament aquest últim, quan signava un exemplar de la novel·la de les Garrigues, va comentar que feia molt temps que no em veia en aquesta posició. Vaig recordar l'enorme campanya de presentacions d'Oli en un llum, amb més de trenta presentacions, la meitat a les Garrigues.

Vaig combinar els comentaris sobre les fotos amb lectures d'Oli en un llum i Esmorzars de Lleida. Lectures on, en tot moment, hi són presents les olives i l'oli. Les cares dels assistents testimoniaven la gana que els produïa la descripció del blanc de l'ou ferrat amarat d'oli, de la tupina banyada en oli o d'una llesca de pa amb tomata recoberta d'oli. Sort que tenien olives arbequines i llesques de pa amb oli (de les Borges Blanques i de Cervià de les Garrigues) per picar...

Quan tornava al pàrquing on tenia el cotxe vaig donar una última ullada al número 20 del carrer Urgell, on vivien els meus oncles de Barcelona Josep i Teresina. I vaig recordar que, quan era petit, les meves vacances eren anar un diumenge a veure els oncles de l'Eixample. La qual cosa em servia per anar als Encants a buscar cromos i còmics. Quants records!

Presentació a Cambrils

Dimarts 9 de febrer vam presentar Esmorzars de Lleida a Cambrils. Va ser especial tornar al mateix lloc on, l'any passat, per les mateixes dates vaig presentar Oli en un llum. Va tornar-me a presentar el regidor, amic i antic company d'estudis, Oliver Klein (no t'estaré mai prou agraït, Oliver). I vaig tornar a veure cares que ja hi eren l'any passat, com la de l'Albert Raül Esteban, amb qui compartíem els viatges en tren des de Salou fins a Tortosa. Aquest any l'Albert Raül no venia sol: l'acompanyaven la seva dona Ingrid i la seva filla Ainara (que, per cert, anava d'incògnit).

A la presentació vaig dir, si fa no fa, que a Esmorzars de Lleida hi havia diversos ingredients: gastronomia, història, autobiografia, cultura, música, llibres... Una espècie de catxipanda o cassola de tros relligada, en tot moment, per un fil conductor: l'oli. I és que, un cop editat, el meu editor Marcel·í Pascual va dir-me que aquest, com Oli en un llum, era un llibre d'oli. Hi vaig parar esment i vaig veure que sí, que tenia raó. Perquè l'oli, a Esmorzars de Lleida, apareix entollat en una llesca de pa amb tomata al Josep de la Cuadra de Lleida, a sota d'una truita d'espinacs al Restaurant Bargués de Cervera, als popets de Cal Xirricló de Balaguer o a la tupina gloriosa del Cafè Modern de Castellnou de Seana.

I vaig acabar fent un advertiment a l'assistència. Els vaig dir que, abans de llegir-lo, procuressin dinar, berenar, sopar, ressopar o esmorzar bé. Perquè sinó, ho podien massar malament...

Per a més informació: http://www.revistacambrils.com/index.php?c_noticia=8735

Qui té por de les vegueries?

Recordo quan vaig sentir parlar de les vegueries per primer cop. Va ser durant la campanya de les eleccions a la Generalitat de 1999. El candidat Pasqual Maragall proposava una nova ordenació territorial per a Catalunya, en la qual les vegueries havien de substituir les províncies. Es buscava així acostar l’administració al ciutadà i completar una distribució territorial pròpia, diferenciada d’una altra d’arrels centralistes.

Des de fa uns mesos, dos hereus polítics de Maragall, els alcaldes de Tarragona i Lleida, són els caps visibles de la insurrecció del territori envers la futura Llei de vegueries. Josep Fèlix Ballesteros, batlle de la ciutat imperial, reclama en exclusiva la capitalitat de la vegueria i que el nom no sigui Camp de Tarragona, sinó Tarragona a seques. Àngel Ros, alcalde lleidatà, vol que la vegueria, si s’aprova, comprengui el mateix territori que l’actual província de Lleida.

El primer té el rebuig de la veïna ciutat de Reus, que aspira a cert protagonisme en la futura vegueria, i de moltes poblacions de l’entorn, que critiquen que tot s’hagi de reduir al nom de la capital. El segon té l’oposició del Pirineu, que vol una vegueria que reconegui un caràcter diferenciat del de la Plana de Lleida.

Els alcaldes d’ambdues ciutats recorren a motius històrics i culturals, de lideratge, de competitivitat, de modernitat, de manca de consens, de malbaratament de recursos i fins i tot al cèlebre “això no toca” per resistir-se a les vegueries. Però, encara que no ho diguin, hi ha un parell més de raons.

La primera: el poder. A Tarragona ja li ha sapigut prou greu perdre les Terres de l’Ebre com perquè ara hagi de cedir quota de pantalla a Reus. I Lleida no es pot permetre el luxe de perdre, de cop i volta, la influència sobre la meitat del territori del qual encara és capital.

La segona: els diners. A darrera dels alcaldes d’ambdues ciutats hi ha un entramat empresarial i mediàtic que té pànic que un afebliment polític es tradueixi en un descens d’ingressos. Un entramat al qual molts ciutadans del territori no hauran d’acudir en el cas que se’n pugui construir un d’alternatiu més a prop de casa seva.

Per tant, la resposta a la pregunta que encapçala l’article és ben senzilla: els que hi perden.

Jornades de la galera i la cuina marinera de Cambrils

Jo hi aniré. I vosaltres?

(Per cert, el vídeo és de l'edició de l'any passat)

Felicitats petites (i gastronòmiques)

Manllevo un moment el títol de la secció de l'amic Tibau per dir que les meues felicitats petites (i gastronòmiques) són observar les meues filles com mengen. La gran, com rosta, una darrera l'altra, les olives arbequines. I la petita, com constantment demana un toll d'oli al plat per poder sucar-hi pa. Em sento realitzat, i tinc la certesa que els he passat el relleu. Tants segles d'oli al darrera no podien caure en l'oblit...

Una altra sobre les sobres

Què feu quan aneu al restaurant, ho trobeu bo (boníssim), i sobra molt? Ho deixeu al plat o dieu al cambrer que us ho fiqui en una carmanyoleta? Considereu que és de bona educació o no? Considereu que, ja que ho heu pagat, teniu el dret a endur-vos-ho? Què considereu, a veure?

"Cuina plena de fum, caspa i greix", per Enric Ribera Gabandé

A l'edició digital del diari Bon Dia, de Lleida, vaig trobar aquest article, signat per Enric Ribera Gabandé. En recomano la lectura, perquè és molt interessant:

"En les grans crisis històriques a Espanya, la cuina tradicional i la regional és la que ha salvat la crisi, no les avantguardes. Sens dubte, se salvaran els grans: els "estrellats" de les michelines es convertiran en llocs per menjar una vegada a l'any, però els clònics desapareixeran, cada dia un, com en la pel·lícula de Deu Negrets", assevera el periodista i sociòleg Lorenzo Díaz, sobre els nous models gastronòmics en temps de crisi que li toca viure al sector de la restauració del nostre país.

Díaz, això sí, adverteix, "sobreviurà la cuina tradicional ben feta, no la plena de fum, caspa i greix. Per això, a restaurants com a Porta 57 o Aldaba de Madrid, se'ls tornarà el protagonisme que els ha ocultat l'avantguarda.

Durant l'"any de la reflexió", com s'ha denominat el 2010, les tendències apunten a la permanència de la millor avantguarda, el magnetisme asiàtic i la sàvia tradició per afrontar aquest any. En aquesta mateixa línia es manifesta un altre dels vaixells insígnia de la gastronomia espanyola, Francisco López Canís, president i editor del Saló Internacional del Club de Gourmets, que argumenta sobre el tema que "es produirà una depuració lògica. Hi havia una proliferació de restaurants que no es justificava ni per la seva cuina, ni pel seu preu".

Per al veterà editor, es produirà una lògica tornada a la cuina tradicional: "M'ho deia un periodista novaiorquès: "Jo no vinc a Espanya a menjar carn crua, vinc a conèixer la cuina d'aquí". Paco Roncero, cuiner de La Terraza del Casino de Madrid, difereix en certa manera sobre el tema en qüestió, adduint que "en la mateixa línia que molts restaurants europeus, hem elaborat un menú executiu al migdia per 60 euros, més curt i menys temps, però sense baixar la qualitat, i mantenim el gastronòmic a la nit". Roncero pronostica que els negocis del ram que funcionaran són els moderns bars de tapes, que permetran mantenir els gastronòmics.

Un altre dels que té opinió pròpia i autoritzada en el tema és el president de la Cimera Gastronòmica de Madrid Fusion, José Carlos Capel, que argumenta sobre els nous models gastronòmics, que "es consolida la informalitat als restaurants. Els models clàssics, com els grans restaurants francesos, ja no tenen vigència. Ara tot es comparteix; les cartes tenen molts entrants i menys segons. També es consoliden els gastrobars i les mitges racions. L'enginy i la imaginació obriran pas a altres models de negoci".

Ramón Dios, president de Joves Restauradors d'Europa, considera que aquest any tan difícil, "la solució és adaptar-se al que el client vol en cada moment, tant en relació qualitat-preu, com en servei. El restaurant és un producte complet i cal incidir en el valor afegit d'atendre molt bé el client, perquè perviurà el millor en conjunt".

Està més que clar que aquest any de la reflexió, només amb una bona relació qualitat-servei-preu-quantitat, una irrenunciable professionalitat, i sempre fugint dels "malabarismes" carents de base, es podrà sortir amb vida del desafiament.

Mollerussa mon amour

Al capítol d'Esmorzars de Lleida on surt el restaurant la Bóta de l'Avi, de Mollerussa, l'Antonio Farnell parla d'aquesta cançó: