La caragolera (I)

Jo vinc d’una terra on el caragol és un molt més que un mol·lusc que arrossega la pròpia barraca i deixa un rastre lluent de bava. És un aliment de primera categoria, que es menja sol o acompanyat, bullit o rostit per les flames, a la llauna o a la cassola, a la gormanda o a la brutesca. És, a més, un símbol, el símbol que identifica la terra d’on jo vinc, com ho demostra el fet que li dediquin un aplec.

Ja veieu quina consideració li tenen, al caragol. N’hi tenen tanta, que fins i tot li construeixen palaus espaiosos, alts, plens de finestres, amb unes parets que imiten les corbes sinuoses d’una dona. Aquests palaus són fets de vímet, i es coneixen amb el nom de caragoleres.

A casa dels meus pares també n’hi ha una, de caragolera. Però, si la veiéssiu, està tota atrotinada i estireganyada, encongida, descolorida. D’acord que encara serveix per guardar-hi caragols, però qualsevol dia d’aquests les trenes de vímet s’acabaran de desfer i aquells s’escaparan a velocitat supersònica.

“Ja n’hi ha prou d’aquest color!”, vaig pensar un dia. “Aquí es compra una caragolera nova i avall que fa baixada!”. Amb aquest objectiu, vaig començar a buscar on podia trobar una caragolera a les Terres de l’Ebre -per aquell temps encara era a Tortosa- i ben aviat vaig ensopegar amb la pàgina web del Consell Comarcal del Montsià. Allí, en l’apartat que feia referència a rutes turístiques, vaig poder llegir les següents paraules: A Mas de Barberans l’artesania de la pauma o margalló era una dedicació massiva entre la població fins no fa gaires anys. A partir del trenat de les fulles (llata) es feien, a més de diversos tipus de cabassos, sàries, ventadors, balances… Encara avui hi ha qui fa llata al carrer per elaborar aquests objectes que, de segur, podreu comprar. No se n’havia de parlar més. Me n’anava, sens falta, a Mas de Barberans a buscar una caragolera.