Jo no hi puc fer res. Al novembre n'estic fins al capdamunt, de l'oli groc i ensopit de l'any passat. Jo vull l'oli de la temporada, aquell oli verd, espès, afruitat, tot d'una peça. Aquell oli que pica a la gola, a la punta de la llengua, al nas. Aquell oli amb un puntet d'amargant. Aquell oli que és fill del terròs, de la garbinada, del sol roent, de la rosada.
Vam anar a Sarroca. I vam tornar a Reus amb cinc litres d'oli nou. En la solitud de la nit, quan totes eren al llit, el vaig abocar a sobre el pa torrat, a sobre el pa amb tomàquet. Les espirals que hi dibuixava amb el setrill es desfeien només tocar la molla. Una marea verda cobria la llesca i amarava les fronteres de la crosta. L'oli negava els túnels interiors del pa. Vaig tacar-me els llavis amb aquell líquid viscós, magmàtic. Gotes d'oli verd queien al plat. Pujava un aroma a pedruscall, a coscoll, a mas de volta, a pi pinyoner. Tenia pessigolles al nas, tremolins a la llengua i fogots a la gola.
Aquest any, a Sarroca, hi haurà bon oli. Les olives són inflades i prou verdes com per donar un oli amb presència, amb corpenta, un oli respectable i respectat. La llàstima és que aquest any, pel que ha plogut, encara ha plogut poc, i no es faran gaires quilos. Però això no preocupa massa els pagesos del meu poble. Perquè ells saben, i ho saben de fa temps, que a la vida no es pot tenir pas tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada