dimarts, 30 de març del 2010

El cuiner, el lladre, la seua dona i l'amant d'aquesta última

L'altre dia vaig veure aquesta pel·lícula. Quan la vaig acabar vaig tenir la sensació que l'acompanyament era bo, gustós, però que el tall era justet, a estones dolent. I vosaltres, què en penseu? (s'admeten opinions radicalment divergents)

dilluns, 29 de març del 2010

Vins DO Tarragona: Montebrione (Agrícola de Montbrió)

Cinquè vi: Montebrione, de l'Agrícola de Montbrió, al Baix Camp. Preu de l'ampolla: 5,75 euros.

diumenge, 28 de març del 2010

Vins DO Tarragona: Ipsis negre criança (Vins Padró de Bràfim)

Quart vi: Ipsis negre criança, de Vins Padró SL, de Bràfim, a l'Alt Camp. Preu de l'ampolla: 8 euros.

dissabte, 27 de març del 2010

Vins DO Tarragona: De Müller Chardonnay 2008

Tercer vi: De Müller Chardonnay 2008, dels cellers de Müller de Reus. Preu de l'ampolla: 5,5 euros.

divendres, 26 de març del 2010

Vins DO Tarragona: Puig Podó Rosat 2009 (Agrícola de Bràfim)

Segon vi: Puig Podó Rosat 2009, de l'Agrícola de Bràfim, també a l'Alt Camp. Preu de l'ampolla: 2,5 euros.

dijous, 25 de març del 2010

Vins DO Tarragona: Adernats blanc jove (Vinícola de Nulles)

A partir d'avui penjaré les fotos del vins que vaig tastar a Cambrils. El primer, l'Adernats blanc jove, de la Vinícola de Nulles, a l'Alt Camp. Preu de l'ampolla: 2,75 euros.

diumenge, 21 de març del 2010

On hi ha vi hi ha alegria

El meu primer tast de vins va ser a Cambrils, després d’una presentació d’Esmorzars de Lleida. El lloc triat per a la degustació era la Cooperativa Agrícola. En una sala freda, més llarga i alta que ampla, guarnida amb arcs de maons i estris antics per elaborar vi, la Denominació d’Origen Tarragona ens va obsequiar amb una sessió memorable.

L’enòloga Elisa Ribé, abans de començar, ens va dir que la copa s’havia d’agafar per la tija, no pel receptacle. Així, no transmetíem calor al vi i no mascaràvem la copa amb ditades, les quals podien dificultar la visualització dels colors. L’Elisa ens va explicar, entre glop i glop, quins vins eren aquells i com eren. De l’Adernats blanc jove, de la Vinícola de Nulles, va observar que tenia color palla i reflexos verds. Que el gust recordava el plàtan, les fruites tropicals i la poma. I que combinava bé amb aperitius, entrants fresquets i lleugers.

Del Puig Podó rosat, de l’Agrícola de Bràfim, l’Elisa va afirmar que el color era rosat pujat, viu. Color de gerds i cirera. Que tenia gust de fruites del bosc i un toc làctic. Que l’aroma era ensucrat, dolç. Aroma de llaminadures i confitura de maduixa. El vi anava bé pasta, arrossos, rissottos i pizzes.

Del De Müller Chardonnay, de Reus, la nostra enòloga va precisar que era ambre brillant. Que era un vi untuós, gras, expansiu, que deixava la boca avellutada. Que feia olor de fumats, de fusta torrada.

L’Ipsis negre criança, de Vins Padró de Bràfim, va presentar-lo com un vi amable. Un vi elegant i dens, amb sabor a pruna i préssec, amb aroma a fusta suau. Un vi que lligava amb carns i guisats.

I de l’últim vi, un Montebrione de l’Agrícola de Montbrió, l’Elisa va exposar-nos que sortia de la varietat moscatell romà. Que vestia un brillant bonic. Que era un vi dormilega, perquè quan el remenàvem no circulava tan depressa per la copa com els anteriors. Que tenia gust de panses, mel i un toc de cítric. Que feia olor de pètals de rosa.

Al principi he dit que aquest va ser un tast de vins per recordar. No ho va ser per les explicacions de l’Elisa, entenedores i didàctiques, ni perquè els vins eren bons i sorprenentment barats, ni perquè era la meva primera vegada. No. Va ser per aquella alegria que es va apoderar de tots nosaltres a mesura que anàvem xarrupant els diferents vins. Al principi, a l’ambient surava certa timidesa, cert estalvi de paraules. Però va ser tastar el primer vi, i el segon, i així fins arribar al cinquè, que hi va haver més xerrera, més desinhibició, més incontinència verbal. Jo em vaig atrevir a dir que l’aroma del De Müller em recordava quan anava a la Cooperativa de Sudanell, on treballava mon pare, i flairava l’olor barrejada de pomes, peres i préssecs encabits en palots de fusta. Un senyor amb accent aragonès va constatar, a rel de l’adjectivació dels vins, que els trobava tots igual d’amables. I un home que tenia un deix mallorquí va afirmar, previ pas a la riallada general, que l’Ipsis li remembrava el pintallavis d’una xicota amb qui va sortir.

Espero tornar aviat a un tast de vins. A veure quin grau d’alegria hi ha.

(les fotos que no vaig fer jo les va fer aquest altre)










dissabte, 20 de març del 2010

Oli en un llum a Vall-de-roures

Com sóc una mica patata i no sé importar les fotos, aquí us deixo l'enllaç que l'Octavi Serret va fer en motiu de la presentació-signatura d'Oli en un llum a casa seva. Com veureu, l'article ja l'havia penjat en aquest bloc.

dijous, 18 de març del 2010

Oli en llum a Móra d'Ebre (Fira del Llibre Ebrenc)

Si abans de dues tongades d'esmorzars ja hi havia aquesta diferència entre l'editor Josep Gelonch i jo, imagineu-vos ara...

Bé, bromes a banda, he de dir que aquell dia a Móra va ser un dia decisiu, històric, perquè vaig entrar en contacte amb l'univers literari ebrenc. Sense aquesta presència a la Fira del Llibre Ebrenc no es podrien entendre molts dels meus escrits posteriors. I sinó, ja ho veureu (i llegireu) al proper llibre d'esmorzars...

(la foto és de Neus Guiu, de Flix, amb qui vaig treballar a Tortosa)

dimecres, 17 de març del 2010

Oli en un llum a la Fatarella

Dues setmanes abans de presentar Oli en un llum a Tortosa el vam presentar a la Fatarella (Terra Alta). Com podeu veure, érem molts a taula. I també hi havia molt públic, de les presentacions més concorregudes que recordo. La presentació del llibre es va encabir en un acte més genèric, que era, si no recordo malament, donar a conèixer les activitats que duia a terme el Centre d'Estudis de la Fatarella. De veritat, vaig quedar parat del moviment associatiu i cultural d'un poble com la Fatarella.

Suposo que durant aquest any hi tornaré...

(entre els de la taula hi ha Carme Pelejà, alcaldessa de la Fatarella; Juanjo Malràs, alcalde de Prat de Comte i diputat provincial; Ester Suñé, escriptora -poetessa-; Jordi Quer, editor de Fonoll; un servidor i l'amic Ramon Gironés, peça clau en el nou llibre d'esmorzars de les Terres de l'Ebre)



dimarts, 16 de març del 2010

Lectura de relats teatralitzada a la Llibreria de la Rambla

El proper divendres 19 de març, a les 20 hores, a la Llibreria de la Rambla de Tarragona, es farà una lectura de relats dels llibres El vertigen del trapezista i Una sortida digna, de Jesús Tibau. La lectura anirà a càrrec del mateix autor i comptarà amb la col·laboració del grup teatral Tebac. Si voleu passar una estona entretinguda i diferent, no us ho podeu perdre!

dilluns, 15 de març del 2010

Oli en un llum a Tortosa

El març de 2008 vaig presentar Oli en un llum, el meu primer llibre, a Tortosa. Va ser al Palau Abària, seu de la Delegació del Govern de la Generalitat a les Terres de l'Ebre. M'hi van acompanyar el Lluís Salvadó, delegat del Govern, i l'Andreu Carranza, escriptor. Amb tots dos vaig coincidir al Palau Oliver de Boteller, seu anterior de la Delegació del Govern, de Cultura i de la Biblioteca Marcel·lí Domingo. Espero tornar aviat a Tortosa i retrobar-los a ells dos i a molta més gent.

(a l'Andreu el felicitaré pel pròleg tan catxondo que m'ha fet per al llibre dels esmorzars ebrencs)

diumenge, 14 de març del 2010

Ramona Closa, o l'alquímia d'una cuinera (Aromes del record)

Dijous 18 de març de 2010, a les 19 hores, a la Sala d’Actes de la Diputació de Lleida (carrer del Carme, 26, de Lleida), tindrà lloc la presentació del llibre Ramona Closa, o l'alquímia d'una cuinera. Aromes del record. Jo no hi podré anar, perquè tinc obligacionetes familiars i Lleida em queda una mica lluny de Reus. Però us animo que assistiu a la presentació del llibre, que comptarà amb la presència de Jaume Gilabert, president de la Diputació de Lleida; Àngel Ros, alcalde de Lleida; Lluís Pagès, director de Pagès Editors; Fermí Manteca, capellà i traductor; Jaume Terribas, economista i autor del pròleg; Antonieta Zaccarelli, autora, i Jaumet Marimon, de l’Hostal Jaumet.

Quan vaig anar a esmorzar a Torà, a finals de 2008, el Jaumet i l'Antonieta ja em van parlar d'aquest llibre, que llavors estaven escrivint amb l'ajut inestimable de la Ramona. Ara per fi l'han tret del forn, com a homenatge pòstum a la mestressa de l'Hostal Jaumet. Per molts anys, Ramona! Tu sempre seràs entre nosaltres.

dimecres, 10 de març del 2010

Gastronomia animada

Aquest capítol del Pocoyo no és tan innocent com sembla...

dilluns, 8 de març del 2010

"Abadejo", per Pau Echauz

Pau Echauz és el corresponsal de La Vanguardia a Lleida. Pau Echauz és un gurmet dels bons. I Pau Echauz ha escrit un fantàstic article al diari lleidatà La Mañana -a la seva secció de primera plana l'Espurna- sobre el bacallà. Aquí us el deixo: us en llepareu els dits!
(La foto és meva, del dia que vaig anar al Bar Esther del Mercat de Tortosa)

Abadejo
He anat a comprar bacallà. Hi anava amb tanta fal·lera que ni he mirat el preu i la meva butxaca s'ha queixat a l'hora de pagar. Dos talls del llom, gruixuts i super salats que m'he afanyat a posar en remull a la nevera mentre miro entre els receptaris alguna idea per cuinar-lo. Catalunya és una terra molt bacallanera, amant de l'abadejo, que el combina amb maestria amb carxofes, espinacs, pèsols, mongetes i cigrons, perquè abans la Quaresma era la Quaresma i la combinació d'aquest peix de pobres amb llegums va esdevenir una solució imaginativa per a la menja que garantia la nutrició necessària malgrat el dejuni. En algun lloc he llegit que el bacallà és el peix més catòlic perquè quan mor se'l cobreix amb un sudari de sal i desprès ressuscita. Encara s'identifica el bacallà amb el temps de la penitència, el cicle quaresmal, un període d'austeritat i recolliment. La Quaresma ara és global. Però aquí no es penedeix ningú!

diumenge, 7 de març del 2010

Restaurant Rincón de Diego

L'últim diumenge de febrer vam anar a dinar, tots quatre, a Cambrils. Va ser al Restaurant Rincón de Diego, del qual m'havien parlat molt bé diverses persones. No em va decebre, va estar a l'altura de les expectatives. No us descriuré els plats que ens van portar, perquè en algun cas encara erraria el nom. I, de fet, no en tinc ganes, perquè tinc gana i he de sortir escopetejat a dinar.












dissabte, 6 de març del 2010

Per molts anys, SomGarrigues!

El dissabte 6 de març vaig anar a les Borges Blanques a la festa dels 10 anys del SomGarrigues, periòdic quinzenal on vaig treballar l'any 2002. La Casa de la Cultura estava plena com un ou -200 persones, potser?- i em va tocar arrambar-me a la paret del fons. Van intervenir Emili Farré, president del Som, Estanis Alcover, director adjunt d'El Punt i president de l'Associació Catalana de Premsa Comarcal, Carles Mundó, secretari de Mitjans de Comunicació de la Generalitat, Miquel Àngel Estradé, alcalde de les Borges, i Mònica Terribas, directora de TV3. També va parlar Francesc Florensa, coordinador del Som, que va explicar amb un Power Point què havien estat aquests deu anys.
Vaig recordar aquells temps, quan treballàvem encofurnats en aquells baixos del carrer Sant Pere, al costat de la carretera de Mollerussa. Un local sense finestres, sense lavabo, fred a l'hivern i calorós a l'estiu, amb unes taules tan grans que sempre hi acabaves ensopegant i que et feien blaus a les cuixes, amb aquells consells de redacció tan maratonians... Vaig recordar els companys i companyes d'aquells temps: l'Amèlia, la Lupe, la Montse, la Margarita, la Cristina, el Ramon, l'Albert, l'Anna, la Gemma, el Miquel Àngel... I vaig pensar que ara sí, ara sí que es podia dir que ens havíem fet grans.
Per molts anys, SomGarrigues!
(Per cert, la intervenció de la Terribas em va xocar: es va mostrar especialment exigent i dura amb el mitjà que dirigeix. Suposo que és una manera de dir que treballen per millorar cada dia, defugint el més petit signe d'autocomplaença. Jo no me la vaig acabar de creure, com suposo que tampoc ho va fer la immensa majoria del públic assistent)



divendres, 5 de març del 2010

Les polissones invisibles

L’any 2005 vaig anar a la Fira del Llibre i l’Autor Ebrenc de Móra d’Ebre. Me’n recordo força bé, encara tinc presents a la retina molts moments d’aquell dia: taules rodones, presentacions de llibres, una calor que estavellava les pedres, l’amic Moragrega carregant-se al coll els últims detalls de l’organització… Allí la casualitat -no crec en el destí- va voler que m’hi comprés el recull d’articles Cabòries estivals i altres proses volanderes, just dos dies abans que el seu autor, el grandíssim Jesús Moncada, ensopegués amb la mort i ens deixes orfes abans d’hora.

D’aquest llibre, l’article que recordo i rellegeixo més vivament és el que porta per nom Temps amunt. Sobretot el paràgraf on explica que els llaguts que navegaven per l’Ebre no només transportaven mercaderies i persones, sinó també paraules. L’autor mequinensà les anomena polissones invisibles, una denominació d’una precisió i una amplitud admirables. A continuació, Moncada ens regala un fragment excels, quan afirma que les paraules "pujaven als llaüts sense demanar permís al patró ni pagar passatge, navegaven riu avall o riu amunt, desembarcaven on els abellia i s’escampaven arreu. Pels fumosos cafès de la Mequinensa vella, encastades a les històries de navegacions mítiques, en les quals la rauxa riberenca -amb la col·laboració del rom cremat- engruixia riades, encrespava colls, esmolava pedrets, eternitzava l’enervant monotonia de les planes, atiava rivalitats, afavoria guerrillers antifranquistes o multiplicava proeses amatòries en llits d’altri, rodolaven sovint paraules marineres; i les nostres, a voltes mascarades per la pols del lignit, esclafien als embarcadors, a les tavernes, a les drassanes o als bordells de per avall".

Lluny de sentir nostàlgia per un temps que no tornarà, perquè la construcció de l’embassament de Riba-roja va suposar una barrera infranquejable per a aquestes polissones, m’il·lusiona pensar que ben aviat es tornarà restablir el tràfic entre la població que dóna nom al pantà i la Mequinensa nova. I no són esperances vanes, les que vénen a trobar-me, sinó ben fonamentades: ja fa temps que els poders públics han posat fil a l’agulla per fer una carretera que anirà de Riba-roja a Mequinensa tot passant per Almatret. Una trentena de quilòmetres que posaran altre cop en contacte la Ribera d’Ebre i el Baix Cinca, i que donaran l’oportunitat al poble més alt i escorat del Segrià d’obrir-se a uns territoris incomprensiblement llunyans.

Així doncs, quan la carretera estigui feta -i això serà més aviat que tard-, altra volta tornaran a circular, amunt i avall, mercaderies, persones i, sobretot, paraules. Polissones invisibles que pujaran a cotxes, camions, autobusos, bicicletes i carros tirats per mula sense demanar permís a l’amo ni pagar passatge. Polissones que aquest cop no vindran, necessàriament, de Deltebre, de Xerta, de Miravet, de Flix, de Faió o de Mequinensa, sinó d’Almatret i de tota la reraguarda del Segrià, veritable catau de mots remots, indòmits i acostumats a viatjar de franc. Certament, el viatge es presenta interessant.

dijous, 4 de març del 2010

Maniobres d'enlairament

L’any 2005 vaig anar a la Fira del Llibre i l’Autor Ebrenc de Móra d’Ebre. Me’n recordo força bé, potser perquè feia una calor que estavellava les pedres -no és casualitat que la capital de la Ribera d’Ebre encapçali el rànquing de màximes, durant molts dies, els mesos de calor-; potser perquè m’hi vaig comprar el recull d’articles Cabòries estivals i altres proses volanderes dos dies abans que el seu autor, el grandíssim Jesús Moncada, ensopegués amb la mort i ens deixes orfes abans d’hora, o potser perquè vaig assistir a la presentació d’una sèrie de llibres on hi havia, entre altres escriptors, Gerard Vergés, poeta tortosí de reconegut prestigi.

Quan li va tocar presentar la seva obra -El Delta de l’Ebre, un llibre amb fotografies de Mariano Cebolla i text del mateix Vergés-, va fer una afirmació que em va xocar. Va dir que la poesia era com un avió que s’enlairava. Que fins aquell moment, mentre corria esperitat per la pista, podia ser qualsevol de les altres disciplines literàries. Però quan deixava de tocar a terra, quan s’enfilava cel amunt, llavors era poesia.

“Carai!”, vaig pensar. “Que potser no ens podem enlairar llegint un bon llibre de contes, una biografia aixorejada o un epistolari? Estem condemnats a restar ancorats a terra mentre no fem el pas decisiu de llegir poesia? I si una novel·la inclou diàlegs amb una alta càrrega poètica, no podem tocar els núvols amb els dits? I si un assaig conté descripcions al·legòriques o metafòriques, no podem levitar com sembla que fan certs monjos orientals? I si una obra de teatre té passatges d’una força tal que els nostres cors s’eixamplen o s’encongeixen en un tres i no res, què? No podem calçar-nos les sandàlies d’Hermes i entrar volant a l’Olimp?”
Després d’aquesta asseveració em vaig pansir. Perquè llegia molt poca poesia, fos perquè no m’acabava de fer el pes o perquè em costava entendre-la. No hi podia fer res, era així. I pensava que, a aquelles alçades de la història, m’era difícil –no impossible- canviar. Per tant, de les paraules del poeta vaig deduir que no valia la pena que provés d’emprendre el vol, perquè les meves preferències literàries eren un llast massa pesant per provar-ho.
No vaig trigar a reviscolar. “És clar, és clar!”, vaig cridar en silenci. Se m’havia fet present que, quan era dins d’un avió i començaven les maniobres d’enlairament, m’agafaven tots els mals del món.

dimecres, 3 de març del 2010

L'amo del carxofar

Un dia, a Tortosa, un home de Paüls em va dir: “Xeic, i tu qui et penses que ets, l’amo del carxofar?” Confesso que, per uns moments, em vaig quedar tallat, callat, no sabia on tocar vores. No acabava d’entendre el significat de l’expressió, més que res perquè era la primera vegada que la sentia. A sobre, estava aclaparat per la construcció lingüística: de quatre parauletes en aparença inofensives en resultava una frase complexa, embolicada, enigmàtica.

Superada la sorpresa inicial, els engranatges del meu cap es van posar a funcionar per trobar-ne el sentit. No m’hi vaig poder resistir, sóc curiós de mena (per no dir xafarder). Per tant, vaig considerar la qüestió des de tots els punts que se’m van acudir.
El primer que em va venir al magí, endut una mica per les debilitats que em són intrínseques, va ser que l’amo del carxofar era una espècie de playboy, de seductor. I és que jo vinc d’una terra on parlar de carxofes és el mateix que parlar de figues. Per tant, la frase devia voler dir alguna cosa així: “Noi, i tu qui et penses que ets, el sultà d’un gran harem?”
Però no, això no m’ho devia voler dir, aquell home que acostumava a obrir més aviat la boca que els ulls, perquè la conversa no anava per aquí. I si ho hagués volgut dir, no hauria trobat persona menys adequada a qui atribuir-li tal qualificatiu. Perquè, en qüestió de dones, no m’he distingit mai per ser-ne un expert.
Llavors vaig pensar si l’amo del carxofar no era algú abonat perpètuament als mitjans de comunicació, un personatge públic. Ja deveu saber que, en argot periodístic, el mot carxofa equival al micròfon dels informadors de ràdio i televisió (no s’hi va matar gaire, qui ho va inventar). Per tant, havia de ser algú que sempre tenia al voltant, arremolinades, multitud de carxofes periodístiques a la recerca d’una declaració.
Però no, això era massa genèric, massa inconcret. L’expressió tan aviat podia fer referència a un manaire professional, a un esportista d’elit o a un pseudofamós d’aquests que s’atipa de vendre fum. I no crec que m’ho volgués dir, bàsicament perquè aquest home es caracteritzava per ser pragmàtic i per anar al gra. Per dir les coses clares i fer la xocolata espessa, vaja.
Va ser llavors quan vaig veure la llum: potser es referia a algú concret, a una persona amb nom i cognoms. L’amo del carxofar, l’amo del carxofar… És clar! Havia de ser un gran terratinent, o algú que controlés la producció de carxofes a les Terres de l’Ebre. Qui podia ser?
I donant-hi tombs, llegint els periòdics locals i comarcals, un bon dia vaig trobar un nom: Joel Bonet. Joel Bonet, el president –encara?- del Sindicat de Regs de la Comunitat de Regants de l’Esquerra de l’Ebre, al qual en alguna ocasió se li havia atribuït l’habilitat sobrenatural de fer votar els finats. Si això últim era veritat, vaig pensar, gens estrany fóra que fos ell, l’amo del carxofar. Perquè seria difícil d’entendre que, algú que pogués disposar de les voluntats dels traspassats, fos incapaç de controlar la producció de carxofes del riu per amunt.
Però vaig desestimar aquesta possibilitat, primer, perquè no crec que aquell bon home em comparés amb una persona que jo ni tan sols coneixia; segon, perquè no crec que hi pugui haver una sola persona, una de sola, que pugui controlar els destins de totes les carxofes de l’Ebre -alguna sempre s’acaba escapant-; i tercer, perquè no em cap al cap que algú pugui anar-se’n a l’altre món, com qui va a passeig, a buscar sufragis.
Ja he dit abans que vaig veure la llum, però del primer raig a la inundació total de claror encara va passar un temps. Perquè vaig haver de considerar la qüestió no tant des del l’òptica de l’amo, sinó del carxofar. En efecte, vaig començar a buscar el lloc de les Terres de l’Ebre on es produïen més carxofes, i ben aviat vaig trobar que allí on se’n feien més era al Delta. No en va era el lloc on podien disposar de més aigua per alimentar-se.
El riu, els canals, els canalets, les sèquies… En un viatge que vaig fer poc després al Delta de l’Ebre, vaig comprovar que l’aigua no s’abocava exclusivament al cultiu de l’arròs, sinó també d’hortalisses com la carxofa. Hi vaig veure veritables esteses de carxoferes, d’un color verd fort, vivíssim. Hi vaig admirar les mates espesses que escampaven les seves fulles punxegudes cap als quatre caps i cantons, i de les quals n’emergien, triomfants, les carxofes, que més aviat semblaven flors cuirassades.
I em vaig adonar que la carxofa era un dels pilars de l’economia del Delta, un conreu de primera magnitud. La seva importància es traduïa, d’una forma molt visible, en els beneficis que en generava la producció, distribució i comercialització, i d’una forma menys material, en l’estimació que mereix entre els consumidors catalans.
A més, vaig descobrir que, al Delta de l’Ebre, la carxofa era tota una institució. A Amposta s’hi celebrava, des de l’any 1996, la Festa de la Carxofa, una manera com una altra de promoure’n el consum. Amb la mateixa finalitat, també s’hi feien les Jornades Gastronòmiques de la Carxofa, que arribaran a la tercera edició enguany, i en les quals s’hi podien degustar plats tan singulars com l’amanida tricolori amb carxofes, el burret de carxofa amb xili i guacamola i els postres especials amb carxofa.
Per acabar-ho de reblar, vaig comprovar en primera persona les exquisideses d’un plat que jo no sabia, pobre de mi, que podia guanyar tant amb la carxofa. Va ser un dia que vaig fer cap a Poblenou del Delta amb uns amics i vam anar a dinar a Can Faiges, petit gran restaurant on sempre acabo tornant. Vam demanar un plat que ens despertà el cuquet tan bon punt el vam veure escrit a la carta: paella amb sípia, llenegues i carxofa. No vegeu la grata impressió que en vam tenir! A banda que no hi havia os, l’arròs tenia els mil gustos, i la carxofa hi aportava un toc dolcet, fi, una finalització perfecta.
Fins aquell moment, pràcticament, només me la podia imaginar adobada amb sal, omplerta d’oli fins dalt i instal·lada a sobre de les graelles. Mascarada, ennegrida per la roentor de les brases. Deslliurada de les pellofes socarrades, sobreres, que deixaven al descobert les fulles cuites, d’un verd vistós, producte de la barreja del verd autòcton amb el verd de l’oli de les Garrigues. Esfullada lentament, com qui estira els pètals d’una margarida. Menjada amb parsimònia, començant per les fulles desaprofitades i acabant pel cor, el tendre i saborós moll de l’os de la carxofa.
Com més em mirava la qüestió des del punt de vista de la carxofa, més coses hi trobava. Hi veia el paisatge regat del Delta de l’Ebre, una forma d’entendre la cuina, una manera de viure, una manera de ser. I moltes més coses, tantes, que abans que me n’hagués adonat ja era al cap del carrer. Perquè havia descobert -o almenys aquesta era la meva impressió- el significat de la frase que, un dia, a Tortosa, em va dir aquell home de Paüls: em preguntava si em creia que ho sabia tot. Si era l’amo, a seques, sense complement del nom.
Per tant, el fet d’afegir-hi, tot seguit, el carxofar, era quelcom circumstancial, variable segons el territori de referència. Si aquesta pregunta me l’hagués feta algú del Penedès, m’hauria dit si em creia l’amo del raïmar. Si hagués vingut del Pla d’Urgell, hauria fet referència al pomerar. I si m’hagués arribat del meu poble, doncs de l’oliverar o l’ametllerar.
Ara, allò que convertia l’afegitó “del carxofar” en quelcom circumstancial, prescindible, era precisament allò que li atorgava tota la seva importància. Perquè la referència al cultiu de la carxofa, al de la carxofa precisament, revelava com d’arrelada estava en l’imaginari popular ebrenc. Ho estava tant que se situava a l’alçada de símbols com el riu, la mar, el Port, el vent, el sol, el bou o el pastisset de cabell d’àngel. Hi estava tan arrelada que ja feia temps que la carxofa havia deixat de ser, només, una flor closa, immadura, carnosa i recoberta d’escates.

dimarts, 2 de març del 2010

Colombofòbia

En els temps que corren ja no es porta fer pel·lícules de serps, aranyes, piranyes, taurons i cocodrils assassins. Tot això ha passat de moda: ara es porten els coloms.
Un bon plató cinematogràfic podria ser el casc antic de Tortosa, que en l’actualitat es troba envaït per aquestes bèsties immundes. Els coloms acceleren el deteriorament de les cases en ruïna i les pintures dels cotxes, per la força corrosiva dels seus fems. Els coloms arrosseguen veritables exèrcits de microbis, que es multipliquen quan algun cau mort al mig del carrer. Els coloms són capaços de fer-se els nius aprofitant la pròpia colomassa i de viure-hi! I els coloms ho deixen tot brut, fastigós, sobretot quan plou, perquè l’aigua en desfà els detritus acumulats en teulades i balcons i se’ls emporta façanes avall. Llavors, quan l’ambient humit i xafogós tan característic de Tortosa es torna a instal·lar a la ciutat, en resulta aquella olor tan plaent per als narius.
Ara que, la fòbia que molta gent experimenta envers aquestes bestioles no els ha de fer veure coloms per perdius. No els han d’encolomar tots els mals del nucli antic als moixons d’ulls sangosos, monocles i plomatge estarrufat. Perquè, si bé és cert que sobrevolen diàriament la catedral de Tortosa, i que la bombardegen despietadament amb armes de destrucció massiva, els coloms no tenen cap culpa que la Seu no tingui escales.

dilluns, 1 de març del 2010

Com me dic o com me diuen?

“I a tu, com te diuen?” La primera vegada que m’ho van preguntar vaig pensar si n’eren, d’atrevits, aquests ebrencs. Ni te coneixien i ja se prenien la confiança de preguntar-te els teus sobrenoms -en el meu cas són molts i molt variats- o el nom de ta casa -perquè als pobles, ja ho deveu saber, la gent s’acostuma a cridar pel nom de la respectiva família. Què n’havien de fotre?

A força de donar-hi voltes, i de trobar-me amb més i més gent que m’ho demanava de la mateixa manera, vaig comprovar que m’equivocava (quina novetat!). Que l’expressió no responia a una actitud desvergonyida, ni de xafarderia excessiva, ni tampoc de mala educació. Simplement era la seua forma de preguntar-ho.

I com més hi reflexionava, més escaient la trobava. Perquè em vaig adonar que l’important no és el teu nom, com te dius, si no com te diuen. En un món on per ser persones necessitem relacionar-nos amb d’altres persones -“L’home és un animal social”, que diria aquell-, moltes vegades hem d’acceptar que no ens cridin pel nostre nom de pila. I si no ho acceptem, de poc ens servirà, perquè la decisió no és a les nostres mans.
A més, la frase té la virtut d’acostar la distància entre parlants, perquè preguntant com mos diuen, s’aconsegueix certa atmosfera de franquesa, de confidència. No interessa tant el nom que figura al document d’identitat, sinó com mos diuen realment els amics, la família o els companys de faena. La qual cosa, per cert, és un dels requisits per establir una bona conversa.
Per aquests motius, quan m’allargo a les Terres de l’Ebre i me pregunten, literalment, com me dic, alguns viatges els contesto, mig en broma mig seriosament: “Com me dic o com me diuen?”