divendres, 30 d’abril del 2010

Els personatges d'Esmorzars de l'Ebre: Isabel Bobes

La Isabel no va venir a cap esmorzar. Però com si hagués vingut, perquè la ulldeconenca és la correctora d'aquest llibre. Li he d'agrair, sincerament, que hagi sortit un producte tan guapet. Sense els seus consells, les seues precisions, concrecions i esmenes, la cosa no hauria estat la mateixa. Gràcies, Isabel!

(ja em diràs si he fet alguna falta, xica)

dijous, 29 d’abril del 2010

La banda sonora d'Esmorzars de l'Ebre: Xeic!

Escolteu atentament la lletra d'aquesta cançó. Resumeix a la perfecció l'esperit d'Esmorzars de l'Ebre.

dimecres, 28 d’abril del 2010

La banda sonora d'Esmorzars de l'Ebre: Lo Teixidó

Quan llegiu el capítol que porta per nom "Restaurant l'Estany" poseu aquesta música. Quedarà tot més autèntic.

dimarts, 27 d’abril del 2010

Els personatges d'Esmorzars de l'Ebre: Josep Pagès i Laura

El montsenyenc Josep i la "roquetera" Laura també em van acompanyar a la Fatarella. Aquí els podeu veure degustant la famosíssima clotxa.

dilluns, 26 d’abril del 2010

Els personatges d'Esmorzars de l'Ebre: Ramon Gironés

El Ramon em va acompanyar a la Fatarella. Em va organitzar una agenda completíssima! Gràcies, Ramon.

diumenge, 25 d’abril del 2010

Presentació a Paüls

I un altre any a Paüls! Va ser un dia magnífic, de punta a punta. Sardanes, jotes, llibres i el caliu d'una gent amb la qual et sents com si no t'haguessis mogut de casa. Gràcies a tots! (i a totes també, eh?)

Ah, per cert, lo de l'última foto no em va poder acompanyar a l'esmorzar de Paüls, però me les vaig manegar per repartir-lo per uns quants capítols...








dissabte, 24 d’abril del 2010

Esperant...

Avui he signat a l'Abacus de Reus. Més aviat semblava que estigués esperant la presentació de demà, a Paüls...

Sant Jordi 10 (Gràcies, Terres de l'Ebre!)

Un altre Sant Jordi. Aquest any, també intercomarcal. Al matí vaig ser a Móra d'Ebre, a la Llibreria Bassa, on vaig viure anècdotes suculentíssimes. Vaig perdre el compte de les vegades que la clientela em va demanar a quin preu anaven les roses, i fins i tot una senyora gran em va demanar que li firmés un llibre del Pep Guardiola. Vaig parlar amb l'Annchen, una noia sud-africana que fa cinc mesos que és a Móra d'Ebre, sobre la potencialitat turística d'aquestes Terres. Vaig parlar de la imminent Fira del Llibre Ebrenc amb l'Albert i la Núria, i vaig intercanviar impressions amb la gent a qui dedicava el llibre.

Per dinar, vaig anar al Bar la Creu, un dels escenaris del meu llibre d'esmorzars ebrencs. El bacallà, de l'Atlàntic, era finíssim; el Moisés me'l va deixar al punt. Els musclos, de l'Ametlla de Mar, amb aquell punt de sal que et fa llepar la closca. I el vi, de la Cooperativa de Gandesa (felicitats, Joan Maria i companyia!), deliciós.

Després de dinar, vaig anar a Tortosa. Vaig signar llibres en companyia d'escriptors com Emigdi Subirats, Jesús Tibau, Esteban Martín, Cinta Arasa o Francesca Aliern. Els vaig dir, mig en broma mig seriosament, que la paradeta de la 2 de Viladrich semblava la Llibreria Serret però a l'aire lliure.

A l'últim tram de la tarda, va ploure. Va parar quan la llibreria estava a punt de tancar...

Tot i així, no em puc queixar. Va ser un bon Sant Jordi, el meu primer Sant Jordi ebrenc. Gràcies a tots (i totes) els que ho heu fet possible!






dijous, 22 d’abril del 2010

La poesia segons Vergés

L’ombra rogenca de la lloba, de Gerard Vergés, és un llibre magnífic. Ho és perquè empra un llenguatge entenedor i fluid, perquè les imatges que construeix són nítides, perquè la ironia que destil·la és d’alta graduació i, sobretot, perquè s’aguanta sobre una estructura senzilla i alhora resistent, sorprenent.

En una primera part hi ha un poema llarguíssim, de tres-cents quaranta-cinc versos, en què parla Ròmul, un dels fundadors de Roma. Al llarg del poema hi ha constants notes que ens remeten a una segona part del llibre. En aquesta segona part, escrita en prosa, parla Remus, cofundador de Roma i germà bessó de Ròmul, on es desgrana el significat de les paraules de la primera part. Hi trobem referències a autors com Ausiàs March, Shakespeare, Homer, Carles Riba, J. V. Foix, John Keats, François Villon, Virgili, Sant Agustí, T. S. Eliot, el mateix Vergés o Vicenç Garcia, el tortosí rector de Vallfogona.

Gerard Vergés és generós. Com un tramoista que ens mostra què hi ha entre bastidors, com un cuiner que ens revela el secret d’una recepta, ens explica quin origen té aquella cita, aquella imatge, aquell color, aquella cançó. D’aquesta manera, Vergés ens ensenya a llegir poesia. Ens fa venir el cuquet de comprar, de tant en tant, algun llibre de poemes. Ens dóna l’oportunitat de fer-nos amics, amants, de versos i estrofes. I ens ajuda a desenganxar-nos del terra, tal com li vaig sentir dir un dia, com un avió que s’enlaira de la pista.

Quan fou mort lo feren sant (en ocasió del traspàs de Samaranch)


(Aquest article el vaig escriure fa 5 o 6 anys. Malauradament encara té vigència)


Quan fou mort lo feren sant

Quatre dies que fa que és mort, i ja volen canonitzar el Papa de Roma. L’altre dia, a la plaça de Sant Pere, durant el populós, majestuós, pompós, fastuós i ple de colors funeral de Joan Pau II, fins i tot hi havia pancartes on hi figurava la inscripció “Santo subito”. O, en d’altres paraules, feu-lo sant que és tard i vol ploure.

Aquesta inclinació de tanta i tanta gent a glorificar la persona que es mor és una cosa que sempre m’ha sorprès. D’acord que, en la majoria dels casos, no s’arriba a demanar que el finat passi a engreixar les cada cop més atapeïdes pàgines del santoral, però en les vetlles i els enterraments és freqüent sentir-hi frases de l’estil “Era un bon home”, “Era una bona dona” o “La trobarem a faltar molt”. A tot estirar, n’hi haurà que diran “En el fons, tot i que no ho demostrava gaire, tenia bon cor”. Però no passaran d’aquí.

És políticament incorrecte dir mal d’algú quan fa poc temps que ha traspassat. Queda malament criticar qui encara reposa a l’obituari. Els motius? Potser per por al què diran, potser per considerar un deshonor faltar a qui no es pot defensar –per motius evidents-, potser per creure que és de mala educació, potser per respecte als familiars... El cas és que només se’n diuen els trets positius, se n’exageren les qualitats i es pot arribar a l’extrem d’inventar-se-les quan en vida aquella persona no era prou bona ni per dir bon dia.

I això passa, sobretot, quan el cessat és un personatge públic, conegut per milions de persones. Com si durant la seva existència no n’hagués fet, de malvestats, abominacions i dolenteries, com si no n’hagués tingut, de defectes, de cop i volta tot queda tapat pel mantell místic i enigmàtic de la Mort, que més que una calavera amb hàbit i dalla sembla una germaneta de la caritat. Nixon ja no és el president que va espiar la democràcia, ni Mitterrand l’enèsim mandatari francès que va deixar l’Àfrica potes enlaire, ni Hassan II el rei que va atonyinar les aspiracions de llibertat del poble sahruí... Ni Joan Antoni Samaranch, el dia que fineixi, el governador civil feixista de Barcelona de 1973 a 1977.

Per tant, millor que posem a cadascú on li pertoca. Els naps amb els naps i les cols amb les cols. No ha de suposar cap problema, cap ni un, dir la veritat sobre la persona que acaba de deixar aquest món. Encara que sigui desagradable, cru i dur examinar allò que va fer i va deixar de fer. Perquè, al cap del carrer, allò que compta és tractar les persones amb equanimitat. I allò que sobra és la infinita capacitat per autoenganyar-se i anar per la vida amb massa miraments.

Els personatges d'Esmorzars de l'Ebre: Antonio Valmaña

Va ser l'Antonio qui em va fer la foto que surt a la portada d'Esmorzars de l'Ebre. Com ens ho vam passar, aquell dia, pedalant pel Sud del Delta de l'Ebre! Mig en broma mig seriosament, li vaig dir que, alguna dia, la gent recordaria que aquella ruta en bici la van fer dos subjectes que anaven a esmorzar de forquilla i ganivet.

(aquí, Mr. Valmaña perxant amb mestria)

dimecres, 21 d’abril del 2010

Els personatges d'Esmorzars de l'Ebre: Jaume, Marta i Maria Alba

A Gandesa, al Bar Ismael, em van acompanyar tres no ebrencs. D'esquerra a dreta: el Jaume, un amic de l'ànima, quasi un germà; la Marta, a qui podeu veure a estones a la tele; i la Maria Alba, la que ha fet possible que jo pogués escriure aquest llibre els dies feiners i les festes de guardar.

dimarts, 20 d’abril del 2010

Presentació de les novetats editorials de Reus

Ahir vam presentar les novetats editorials de Reus (i comarca), un fotimer com cada any. L'acte s'havia de fer a davant de la Biblioteca, però ens va ploure i vam haver de retirar-nos cap a l'interior de l'edifici. Allí, la regidora Empar Pont va presentar l'acte, hi va haver una lectura de cinc textos de cinc novetats editorials d'enguany i hi va haver una actuació musical a càrrec de quatre músics joveníssims i molt bons. Aquest va ser l'últim acte abans de Sant Jordi, en què m'espera una minimarató per les Terres de l'Ebre: al matí a Móra d'Ebre i a la tarda a Tortosa.

(Gràcies a la Pilar Llauradó, de l'Ajuntament de Reus, per la primera foto)





dilluns, 19 d’abril del 2010

Presentació a Jesús (Fira literària Joan Cid i Mulet)

Bé, ja hi tornem a ser! Una altra vegada en campanya! Un any després, vaig tornar a Jesús, el poble on vaig viure (entre setmana) un any i mig. Va ser a Jesús, precisament, on es va començar a gestar Esmorzars de l'Ebre, perquè va ser aquí on vaig reclutar el primer esmorzadoraire per a l'esmorzar de Tortosa.

Des d'aquí vull felicitar la regidora de Cultura de Jesús, Dolors Queralt, per aquesta fantàstica iniciativa, que s'afiança any rere any i que actua de veritable aparador de les lletres ebrenques i dels Països Catalans.

(a l'última foto, Emigdi Subirats, Cinta Arasa, Vicent Pellicer, Pere Perellón, Jesús Tibau, Xulio Ricardo Trigo, Coia Valls i Octavi Serret, entre d'altres)



diumenge, 18 d’abril del 2010

Els personatges d'Esmorzars de l'Ebre: Manolo Garrido

Una altra de les troballes d'Esmorzars de l'Ebre és Manolo Garrido, de Deltebre, el primer per l'esquerra. Personatge autèntic, simpàtic i divertit, que sap apreciar la bona teca. Va ser una sort comptar amb la seva presència a l'esmorzar de Los Bessons i després al vermut de Casa Paca.

(Manolo, Pep Carcellé i un servidor fent una composició costumista a la platja de Riumar)

dissabte, 17 d’abril del 2010

Esmorzars de l'Ebre al SomGarrigues

Els personatges d'Esmorzars de l'Ebre: Josep Honori Querol

Josep Honori ha estat una de les troballes d'aquest llibre. Si no hagués estat per ell, ai quantes coses m'hauria perdut d'Horta de Sant Joan! Si em permets la llicència, xeic, te diré que: "Tot el que sé d'Orta, ho he après gràcies a tu."

dijous, 15 d’abril del 2010

Els personatges d'Esmorzars de l'Ebre: María José Conesa

La corberana em va acompanyar a esmorzar a Horta de Sant Joan, així com un altre del qual aviat en revelaré el nom (i la fesomia). Quanta conyeta, eh, María José, el dia d'Orta?

dimecres, 14 d’abril del 2010

Els protagonistes d'Esmorzars de l'Ebre: Pep Carcellé

Un altre dels puntals d'Esmorzars de l'Ebre: Pep Carcellé. Lo més maldito de la Ràpita! Ell va assistir a tres esmorzars, dos al Montsià i un al Baix Ebre, i vam viure anècdotes memorables.

dimarts, 13 d’abril del 2010

Els personatges d'Esmorzars de l'Ebre: Josep Moragrega

El Josep, poca broma, és un dels puntals d'Esmorzars de l'Ebre. Sense el seu guiatge per la Ribera d'Ebre no estaríem parlant del mateix llibre.

dilluns, 12 d’abril del 2010

Els personatges d'Esmorzars de l'Ebre: Jesús Tibau

La foto està feta al Bar Esther, al Mercat de Tortosa. Quina xalera, eh, Jesús?

dissabte, 10 d’abril del 2010

Els esmorzars d'Esmorzars de l'Ebre

Aquí teniu la llista dels llocs on vaig anar a esmorzar (i vermutejar) a les Terres de l'Ebre:

-Tasca Bohemia i Bar Esther (Tortosa)
-Ca les Barberes (Paüls)
-Bar la Creu (Móra d'Ebre)
-Bar Restaurant Sergio i Bar del Nàutic (Sant Carles de la Ràpita)
-Can Joan (Horta de Sant Joan)
-Bar Ismael (Gandesa)
-El Racó (Flix)
-Restaurant l'Estany (Amposta) i Bar de Rebeca (Sant Jaume d'Enveja)
-Los Bessons i Restaurant Casa Paca (Deltebre)
-Hotel Restaurant Diego (Santa Bàrbara)
-Bar Maig (Garcia)
-Festa de la Clotxa de la Fatarella

-i com a esmorzar especial: Hotel Fuente del Miro (Vall-de-roures)


(la foto correspon a l'esmorzar de Flix, al Racó)

divendres, 9 d’abril del 2010

Esmorzars de l'Ebre

La setmana de Sant Jordi serà a les llibreries Esmorzars de l'Ebre, el segon volum de la col·lecció De forquilla i ganivet. Per la portada ja podeu intuir que aquest és sensiblement diferent del primer, Esmorzars de Lleida. Aquell era eminentment gastronòmic, aquest és molt més. Aquest és, també, un llibre de viatges i que retrata la gent que viu al Sud del nostre país. Espero que, llegint-lo, i després de llegir-lo, us vinguin unes ganes irrefrenables de visitar les Terres del gran riu Ebre.

dijous, 8 d’abril del 2010

Fira Literària Joan Cid i Mulet

A Jesús (Baix Ebre) ja escalfen els motors de la Fira Literària Joan Cid i Mulet, que s'ha de fer el cap de setmana abans de Sant Jordi. Aquesta edició està dedicada al gran poeta tortosí Gerard Vergés, i si mireu el programa veureu que un dels actes és la presentació d'un llibre col·lectiu d'homenatge a Vergés. Jo col·laboro en aquest llibre, i també un altre de caire més gastronòmic.
Ens veiem a la Fira!


dimecres, 7 d’abril del 2010

La Llosa del Cavall

Aquesta setmana santa hem anat de vacances al Solsonès. Ens hem hostatjat en un apartament del complex La Llosa del Cavall. Tot molt complet, confortable, tranquil i un paisatge fantàstic. Us el recomano!

dimarts, 6 d’abril del 2010

Retorn a l'Hostal Jaumet

Dimecres de setmana santa, de camí al Solsonès, vam parar a dinar a l'Hostal Jaumet de Torà. Va ser especial tornar al lloc on vaig conèixer la Ramona i son fill Jaumet. Si voleu saber la taula que vam compartir -on també hi eren el David Tomillero i el Carles Domingo-, fixeu-vos en la que toca a la barana de fusta, a l'esquerra de la primera foto.

Em va agradar i em va sorprendre molt el segon plat que em van servir: costella amb soja i mel. Per un moment vaig pensar que era un romà a Astèrix al país dels helvecis...

I el Jaumet em va regalar una cosa que comentaré els propers dies. Una pista? Fa venir gana i no és un plat.




dilluns, 5 d’abril del 2010

Terres de sol ponent

És temps de sol ponent. D'aquí al solstici d'estiu cada dia el sol se'n va a jóc més tard, cada tarda hi ha una mica més de llum. Les passejades són més llargues, la canalla torna de jugar més tard, les jornades al tros es tornen més productives. Tot funciona a un altre ritme. Estem més assossegats, més tranquils. No patim tant per aprofitar les hores de sol. Els horaris es dilaten com els rellotges d'en Dalí.

A Lleida i rodalies, on no hi ha cap accident geogràfic remarcable que barri la vista al sol fins que se'n va a dormir, les postes són llargues, lentes. El sol tan aviat és borrós com ben perfilat. Tan aviat és suc de taronja com suc de cirera. Quan es fa fonedís, a voltes l'horitzó queda esquitxat d'una rojor que anuncia vent, pluja o la sequera de sempre. El cel s'emblanquina, es torna griset, blau marí, i just abans que l'imperi de les ombres s'apoderi de tot el firmament, encara resisteix una línia blaveta a dalt de les carenes.

No és estrany, doncs, que molts dels que emigren n'enyorin especialment les postes de sol. Com a mínim és el meu cas, perquè a Reus visc de cul al sol, tinc uns quants edificis alts que me'l tapen a mitja tarda i, al fons, la Teixeta l'oculta abans del que estava acostumat a Sarroca. Tot i així, em considero afortunat, perquè abans era molt pitjor. Quan vaig viure a Jesús, encara que el menjador estava encarat a ponent, havia d'aguantar com els mil cinc-cents metres de Caro s'interposaven entre la meva humil, impotent, decebuda i entristida persona i el sol, que es perdia per la banda de l'Aragó.

És temps de sol ponent. No gastem tanta electricitat, aclarim préssecs fins tard, ens encantem xerrant a la plaça, sopem cada dia més tard. A partir del solstici d'estiu, però, el dia tornarà a recular. I llavors lamentarem que, quan en vam tenir l'oportunitat, no vam apreciar prou els ocasos serens, els capvespres exquisits, els crepuscles que semblaven eterns. I ens prometrem que l'any que ve, aquesta vegada sí, tindrem els ulls que es mereixen les nostres postes de sol.