Només se'n recorden quan trona

Només els atorguen rellevància informativa quan hi ha xerinola. Només surten a l'escenari quan es manifesten en contra d'una central de cicle combinat o una granja de micos. Només es fan visibles més enllà del Coll de Balaguer quan s'esbomba als quatre vents l'existència de fangs tòxics al poble de Flix. Només tenen en compte la fauna ebrenca quan toquen el musclo zebra i el mosquit tigre.

De debò que al nostre sud tot són males notícies? O és que només se'ls pren en consideració quan hi ha sidral? Què passa, que les bones notícies no venen? Les bones notícies no cotitzen en el mercat de la informació?

El passat 8 de juny vaig anar a la cinquena Fira del Llibre Ebrenc, a Móra d'Ebre. Em vaig quedar parat perquè la Fira ja no la feien a dalt, a la plaça del Teatre la Llanterna, sinó a baix, al pàrquing. L'espai se'ls havia quedat petit. Hi havia més estands i escriptors que mai. Va ser una jornada memorable, amb presentacions de llibres, tertúlies, actuacions musicals i fins i tot un campionat d'Scrabble. El públic no deixà de fluir i l'organització fou digna d'elogi.

L'endemà vaig llegir diaris, vaig mirar teles, vaig escodrinyar per internet. Qui diríeu que en va parlar?

Els ulls dels altres

Sóc molt xafarder. Ho sóc tant que, si pogués, m’infiltraria a darrere dels ulls d’amics i parents quan els convido a fer un passeig pels carrers de Reus. Així podria saber què veuen, què senten, què els passa pel cap quan contemplen l’estàtua equina del general Prim, o l’enigmàtic Cos de Llum, o l’empedrat Mercadal, o el Juantxi major abillat amb son vestit de gala.

Encara no tinc aquesta habilitat, però de moment m’acontento amb les opinions de la gent que ja s’ha llegit la meva novel·la. Uns diuen que si el protagonista és un noi de Sarroca; la Carme de les Borges Blanques, que si la protagonista és clavada a sa filla; cert polític, que si el poble en qüestió és Juneda; la Montserrat, que si un altre protagonista té correspondència fidedigna a la vida real; els de la Granadella, que si Cal Carrau és, precisament, a la Granadella... Fins i tot, una de Reus ha arribat a dir que trobava la història tan transcendent i crepuscular!

Totes aquest aportacions són, per a mi, un motiu de fonda satisfacció. Crear una història que pot ser entesa de formes tan distintes és un dels goigs més grans que pot tenir un escriptor. Primer, perquè els ulls dels altres m’aporten lectures paral·leles, complementàries, sorprenents, perfectament vàlides. I segon, perquè demostra que tots veiem les coses de forma diferent, i que aquest fet, lluny de representar una olla de grills o un orgue de gats, és una de les riqueses més grans que tenim els éssers humans.

Una incerta alegria

Xavier Amorós, en una columna al Reus Diari el 1987, parlava de la gràcia que feia als catalans no ganxets trobar-se amb algú de Reus. Es veu que ser de Reus despertava un cert goig entre la gent de fora vila. Una certa alegria.

També explicava que quan als reusencs se'ls preguntava d'on eren, moltes vegades responien, amb una certa alegria, per duplicat: “De Reus, de Reus”. Això podia semblar, a més d'un, una senyal d'immodèstia, de vanitat, de fatxenderia.

No recordo si conèixer algú de Reus em va provocar mai certa simpatia, alegria, abans de venir-hi a viure. Si en va haver, devia ser semblant a la que em produïa saber que hom era de Súria, d'Olot, de la Seu, d'Amposta o de Tarragona.

El que sí tinc present és que viure-hi em produeix una incerta alegria. Perquè he estat vint-i-set anys a Sarroca, i això no s'oblida. Ara, tampoc puc dir que sigui sarroquí del tot, perquè a Reus hi resideixo, hi treballo, hi pago els impostos i, cosa important, m'hi han nascut les filles. Quan vaig a la Catalunya Vella i dic que sóc de Reus, amb aquest accent que tinc, em sento desorientat. I quan sóc a Lleida i em pregunten d'on sóc, i dic de Sarroca, sento com si traís la ciutat que tan bé m'ha acollit.

Sospito que mai podré dir d'on sóc realment. Però això no em preocupa. Perquè sempre podré inventar fórmules de consens, i que queden tan bé, com sarroquí d'adopció reusenca, reusenc d'origen sarroquí, reusenc de Sarroca o, al revés, sarroquí de Reus.

Tintín i el cas del Cos de Llum

Si sou tintinaires, o tintinòlegs, afanyeu-vos. Perquè a la biblioteca Xavier Amorós de Reus fan una exposició, fins el 31 de desembre, que commemora el centenari del naixement d'Hergé, el dibuixant de Tintín.

Jo hi vaig anar la setmana passada. Em vaig retrobar amb amics que feia temps que no veia: el Milú, el capità Haddock, els Dupondt, el professor Silvestre Tornassol, el Xang, la diva Bianca Castafiore, el gens desaprofitat Serafí Llantió... Era curiós veure'ls formant part d'un trencaclosques, o dibuixats a la tapa d'un pot de conserva, o a les pàgines d'un calendari, o en uns elàstics, o en jerseis, samarretes, pijames, bufandes, corbates, en àlbums de fotos, en safates, aguantallibres, estoretes d'ordinador, regles, llapis, gomes i maquinetes de fer punta. I més curiós, encara, constatar que tots aquells objectes venien cedits per part dels usuaris de la biblioteca, la qual cosa evidencia que són -som- molts els seguidors de Tintín.

Mentre passejava pel vestíbul vaig recordar quants misteris ha desentranyat Tintín, quants casos aparantment irresolubles ha desllorigat, quants afers realment complicats ha arranjat amb èxit. Molts. I acte seguit vaig mirar a fora, al capdamunt d'un pal que aguantava un paio atlètic, nu, amb el cap pelat, agenollat, que tant aviat era verd com groc, tan aviat taronja com roig, rosa, lila o blau, i em vaig preguntar si el cèlebre repòrter es veuria amb cor d'investigar què recoi significava aquella escultura.

Sóc escriptor?

Quan Joan Carrion, llavors cap d’edició de l’Aquí, em preguntà què volia que figurés, dessota el meu nom, als articles que faria per al diari, em féu dubtar. Deia funcionari? O deia politòleg? Deia pagès frustrat? O deia bocamoll consumat? Deia pare, deia fill, o deia Esperit Sant? Vaig decidir escriptor. Per què? Perquè escrivia.

Portava quatre anys fent articles d’opinió a la premsa de comarques i encara no havia parat. Del Pirineu a les Terres de l’Ebre, de les Garrigues al Camp, havia publicat un centenar d’articles que toquen els temes més variats: els caragols a la brutesca, el referèndum de la Constitució Europea i de l’Estatut, la carxofa, l’energia eòlica, les construccions de pedra seca, el món de l’oli...

Al gener surt la meva primera novel·la, que precisament gira entorn del món de l’oli. Quan això passi, jo no em convertiré automàticament en escriptor, perquè ja ho sóc. La publicació d’un llibre, al meu entendre, no és condició indispensable perquè hom sigui considerat escriptor.

Dimecres vaig anar a una trobada d’escriptors dedicada al tarragoní Àngel-O. Brunet. A l’opuscle que donaven a l’entrar, hi deia que un bon dia Jordi Cervera, Jordi Tiñena i l’escombriaire Andreu Carranza van dir-li que ell també ho era, d’escriptor. Suposo que devia dubtar de la seva condició d’escriptor, potser perquè es considerava més aviat guionista o cineasta. I m’hi vaig sentir identificat, perquè també jo vaig dubtar de resultes de la pregunta del Joan.

Ocellots de bon averany

Quan vam arribar a Bonavista i vaig veure, a terra, els tolls que havia deixat el xàfec del matí vaig pensar ui, aquí no acabem el concert. A dins del recinte, mentre els músics emprenien la festívola Ocupen su localidad, primera cançó de la vetllada, els meus temors van créixer quan em vaig fixar que la lluna creixent era solcada per núvols amenaçadors, que entre els núvols amenaçadors de sobre la mar s’entreveia la llum de la llampegada.

Va sortir el Nanu, i després de pegar una mirada al de dalt com demanant-li que no ens aigualís la festa, va dir que confiava que la cosa aniria bé. Amb això va tranquil•litzar el meu amic Kantinu, que si li digués que la llet és negra i Déu barcelonista s’ho creuria, però no pas a mi. No les tenia totes.

Quan el concert anava costa avall, van començar a caure espurnetes. Ai ai ai, avui patirem. Per sort, les meves pors, una vegada més, van ser infundades. El del Poble Sec i el paio del bombí va fer, vers a vers, un final de cursa realment esplèndid, pirata, malencònic, alliberador. I banyat solament amb les gotes que queien dels ulls més emocionats.

Els que dissabte passat van parar a Tarragona no són uns simples passerells, són uns veritables ocellots. Ocellots que, tot i els anys que fa que piulen, encara saben treure’s del bec melodies capaces d’entusiasmar dotze mil persones al pàrquing d’un mercat. Ocellots que, en lloc d’anunciar males noves, tenen la peculiaritat de no portar res més que bons averanys.

Bon friki Nadal

Aquests s'estimen més un xiulet que un bon esmorzar...

Bon Nadal a tothom!

Un enllaç gastronòmic i molt nadalenc

El meu homòleg ha reproduït un article (que a la seua vegada ve d'aquí) sobre les menges del dia de Nadal. No us el perdeu!

Tromp de ravals

A la confluència del carrer de l’Hospital i el raval del Pallol fa poc han posat al descobert les restes de la muralla que, seguint el traçat del Tomb de Ravals, va empresonar Reus fins al segle XVIII.
A dia d’avui, però, i al mateix lloc, hi passa un altre tipus de muralla. Una muralla mòbil, discontínua i sorollosa, formada per furgonetes que van a reposar gènere a les botigues, vehicles d’obres, de serveis, tractors de l’avellana, motos, cotxes...

Els cotxes. Si us hi fixeu, n’hi ha una raça que sembla abonada al trajecte –semicircular o circular del tot- del Tomb de Ravals. Són els cotxes túning, cotxes amb llandes futuristes, faldons que poleixen els passos elevats de vianants, tubs d’escapament més propis d’avions a reacció, alerons com aletes de tauró, tatuatges amb caràcters suposadament orientals, colors francament cridaners i música que fa tremolar el parquet dels comerços.

La música. Hi podeu sentir de tot, en aquestes veritables discoteques mòbils: reggaeton, rumba, ritmes del nord d’Àfrica, rock dur, caramelles i màquina. Sobretot màquina. Tromp, tromp, tromp. I vinga màquina. I més fort. I que no pari, que diria aquell.

Pot ser que posin la música forta per atreure l’atenció, perquè ens fixem en els seus cotxes. O simplement per molestar. Que facin el que vulguin. Jo, per la meva banda, i sempre que pugui, miraré d’ignorar-los. I pensaré que, per molt que em piquin les orelles, pitjor ho tindran ells quan es quedin sense timpans.

Una festa sobre rodes

El juliol aquest diari publicà una carta al director realment colpidora. Demolidora. La firmava Carmen Ortiz Vaquero, i deia, si fa no fa, que per Sant Pere, al Mercadal, no s’havien habilitat espais per a les persones amb mobilitat reduïda per tal que poguessin gaudir de la festa major. La senyora Ortiz es queixava, entre altres coses, de la poca memòria dels polítics, que havien fet gala durant la campanya d’una sensibilitat social que no havien dut a la pràctica quan n’havien tingut l’oportunitat.

Després de Sant Pere tots els reusencs, o quasi tots, van coincidir que la festa d’enguany havia tingut molt nivell, de les millors que es recordaven. Era quelcom per sentir-se’n cofoi, orgullós, encara que quedaven punts per resoldre, com la durada del seguici o la conveniència de la recuperada moixiganga. Pocs van fixar-se que, mentre discutien el com, oblidaven el què. Mentre estaven parlant com de major era la festa, uns altres, els que no poden moure’s amb tota la soltesa que voldrien, tampoc l’havien viscut com haurien volgut.

Per tant, no estaria malament que, de cara a properes festes, l’Ajuntament respongués a aquesta demanda creant espais per a persones amb mobilitat reduïda. Encara que el Mercadal aparentment no s’hi presti, perquè és una plaça no gaire gran, dura, sempre es poden trobar solucions imaginatives i trencadores, sempre. La qüestió és posar-hi voluntat. La qüestió és tenir clar que la festa major, a Reus, ha d’anar sobre rodes.

Paraigües de Reus

Que Reus és una ciutat on no hi plou gaire es veu, precisament, els dies de pluja. Només cal sortir al carrer quan cau aigua del cel i fixar-se en el parc mòbil de paraigües: els uns, tan esquifits que no eviten que els seus portadors acabin xops; els altres, tan polsosos que quan arrepleguen les primeres gotes semblen fangars ambulants; els uns, tan esbalandrats que al primer cop d’aire es pleguen en direcció oposada al mànec; els altres, tan descosits que tenen més barnilles nues que vestides; els uns, tan aixafats que semblen una txapela al capdamunt d’un pal; els altres, tan rovellats que hom diria que muden la pell.

Si els dies que plou durant l’any són una misèria, es deu preguntar la reusenia, perquè ens hem de preocupar pels paraigües? A sobre, si és cert això del canvi climàtic, perquè hem de renovar el paraiguam? Si aviat ha de ploure la meitat de la meitat del que ho fa ara, perquè ens hem de gastar els doblers en uns estris que pràcticament no farem servir?

En contra d’aquesta percepció, crec que és urgentíssim un Pla Renove per als paraigües de Reus. Necessitem paraigües com Déu mana, paraigües forts, alts, amples, que protegeixin de l’aigua. Necessitem paraigües ben atxurats, fins, senyors paraigües. Reus, ciutat modernista, associacionista, teatral, trapezoïdal, emprenedora, innovadora, artista i juantxista, no pot deixar erma la cultura de l’entomar aigua. Perquè, encara que sembli mentida, sempre hi ha un dia en què acaba plovent.

Esquerra promou el Camp

Sort en té el Camp, d’Esquerra, perquè tot el que fa per promoure’l no està pagat amb diners. Està pagat amb diners que un dels clans més influents del partit tingui com a ensenya el fruit sec per antonomàsia d’aquestes terres? Des que a un noi de Cambrils, a un de Torredembarra i a un altre de Reus se’ls va batejar com el Clan de l’Avellana, si se n’ha fet, de feina. No han estat tan efectius els segells de qualitat ni les campanyes publicitàries, no.

Està pagada amb diners la definició del primer tripartit de l’exconseller Carretero? No recordeu que va dir que era com un viatge en Dragon Khan? Voleu campanya de promoció més bèstia de la muntanya russa del parc d’atraccions de Vila-seca i Salou?

I de les declaracions del també exconseller Vendrell, què n’heu de dir? Sí, homes, quan va baratar la presidència de la Generalitat a canvi que Artur Mas virés cap al babord sobiranista. No recordeu que les féu a Reus, durant una calçotada, i que el propòsit real era fomentar la ingesta del calçot nat a Valls?

Amb aquests antecedents, no fóra estrany que el proper congrés extraordinari dels esquerrans se celebrés a Tarragona. I encara menys que es fes a l’Amfiteatre Romà, en lloc del Palau de Congressos. Imagineu-vos l’estampa: el sol, el cel, la mar, les bases rugint enfurides a les grades, i a baix, a l’arena política, els gladiadors Carretero i Puigcercós disputant-se el control del partit en una lluita a mort. Això sí, ben untadets amb oli DOP Siurana.

Rivalitat

A Tarragona diuen que Reus és el seu barri comercial. A Reus contesten que Tarragona és el seu barri marítim. A Reus tenen aeroport. A Tarragona, port de mar. A Tarragona diuen que són la capital. A Reus diuen que són capitals. A Tarragona tenen el Nàstic. A Reus, el Reus Deportiu. A Reus tenen el Buenafuente. A Tarragona, l’Oriol Grau. A Tarragona manxen. I a Reus, evidentment, enganxen.

La rivalitat entre les dues ciutats segueix, a dia d’avui, ben viva. Potser perquè estan tan a propet, potser pels aires de la petroquímica o potser pel preu de l’avellana, el cas és que ganxets i pelacanyes es vanten de ser com són i de no ser (“Mai de la vida!”) com són els seus rivals.Això últim no és un fet necessàriament negatiu. És quelcom positiu si se sap gestionar bé. Si serveix per preservar el caràcter autòcton de cadascú i combatre així l’aigualiment cultural que implica la globalització; si ajuda a millorar l’autoestima i desterra actituds victimistes i derrotistes; i si serveix perquè tarragonins i reusencs competeixin per ser els més moderns i no pas els més carrinclons, els més oberts i no pas els que més es miren el melic, els més guapos i no pas els més xavacans, els més solidaris i no pas els que tot ho volen per a ells, els que gasten més bon humor i no pas els més amargats, i per ser millors com a persones i no pas els més bufats, perepunyetes, ninots, estults, rancis, agressius i populistes, aleshores benvinguda sigui la rivalitat.

De qui és el poema-recepta?

Com us vaig prometre, us donaré unes quantes pistes:

-El llibre on surt aquest poema és del 2008
-L'editorial té nom d'estat europeu
-Es tracta d'una noia
-I és ebrenca

I ara el poema-recepta:

CUINA PER "ENGATUSSAR" SOLTERS

Ingredients:

100 g de pa (millor de pessic)

50 g de melindros (a punt per sucar)

150 g de carn picada (al gust del consumidor)

i 20 g de pebre (preferiblement picant o verd)

Preparació:

S'agafa el pa separat a pessics,

i es barreja amb la carn picada.

Amb els melindros s'embolica la massa anterior,

i si hi ha sort podem posar-hi el pebre que vulguem...

Suggeriment:

Intenteu no practicar aquesta recepta

amb individus de pa sucat amb oli

El japonesam

Reusencs. Reusenques. Ja us feu el càrrec que, el proper 27 d'abril, obre el Gaudí Centre Reus? Ja sabeu què implica això? Sí, en efecte, que la nostra ciutat tindrà un espai on podrem admirar, a través de recreacions virtuals, reproduccions i maquetes a escala l'obra del genial arquitecte ganxet. D'acord, correcte, que suposarà una millora per al casc històric de Reus. Sí, també, que vénen eleccions. Però no és aquí on volia arribar.

Perquè amb l'obertura, per la Mare de Déu de Montserrat, del Gaudí Centre Reus, la nostra ciutat farà un canvi de por. No passaran gaires dies que començarem a veure els primers turistes baixets, d'ulls mic clucs, inquiets, a voltes distrets, i guarnits amb càmeres fotogràfiques i videogràfiques d'última generació. I no gaire més tard serà d'allò més corrent veure el japonesam fent cua, des de sol ixent, per entrar a l'edifici que honrarà la vida i obra del seu idolatrat Gaudí; escoltar exclamacions d'astorament en el seu nadiu i incomprensible llenguatge -almenys per a mi- a cada pas, a cada sala, a cada pis del complex; i esquivar les rierades de nipons que sortiran de la Capsa Gaudiniana en direcció als quatre caps i cantons amb el ferm objectiu d'inventariar la Casa Navàs, la Prioral, les llambordes de la Plaça del Castell, l'escultura del Gaudí adolescent, el Tomb de Ravals, l'estàtua equina del General Prim i, fins i tot, els matolls que hi ha als jardins del Pere Mata.

Prepareu-vos, reusenques. I reusencs.

Articles del diari Aquí (Reus)

A partir de demà penjaré tots els articles que vaig publicar al diari Aquí de Reus. Sé que la majoria no encaixen en la temàtica gastronòmica d’aquest bloc, però ho faig per evitar mals majors: resulta que, fa pocs dies, vaig estar a perdre’n uns quants, dels quals no tenia còpia, perquè els tenia en un format diferent del Word. No sé si us ha passat mai, que perdeu un escrit que estimeu i no el podeu recuperar de cap manera. És quelcom angoixant, feridor. Per això, com deia, per evitar mals majors, a partir de demà penjaré el primer dels meus articles reusencs.

Una presentació alturgellenca

Què us sembla una presentació d'un llibre en un restaurant? És el que va fer el pirinenc Joan Graell amb el seu "Llibre del vesc" (Salòria) al Restaurant La Llum de la Seu d'Urgell. I llavors, qui va voler, es va quedar a sopar. Van menjar plats com mongetes, amanida variada, assortit d'embotits, carpaccio de porc, vedella del Pirineu i postres de la casa. Bona forma de pair els versos!

Dues presentacions tarragonines

Acabo d'arribar, com aquell que diu, de Tarragona. He anat a dues presentacions de llibres. La primera ha estat de la novel·la "El somni de Tàrraco", de Xulio Ricardo Trigo, i la segona del volum col·lectiu "El sol entre sembrats" (on participen Jordi Vinyals, Laia Serret Prunera, M. Dolors Torrens, Maite Crespo i Joan Cavallé). Tots dos llibres tenen coses que em criden molt l'atenció: el primer és una història on l'oli d'oliva hi té un paper destacat, i el segon una obra que ajunta textos d'autors novells i consolidats, joves i no tan joves. A banda, m'agrada molt el títol, perquè m'imagino una posta de sol vista des d'un sembrat d'ordi.

(Ah, me n'oblidava: en aquestes presentacions he trobat aquest blocaire i aquest altre. Al primer l'he felicitat perquè la seva traducció està ben amunt de les llistes de vendes, i al segon perquè fa poquet ha guanyat un premi de poesia)

Entrevista a Ràdio DOS84 Hostalric (El Racó del llibre)

Avui, a partir de les 19 hores, m'entrevisten a Ràdio DOS84 d'Hostalric, a la secció El Racó del llibre, que també és un bloc. Gràcies a la Rosa i a la gent de la ràdio d'Hostalric per fer difusió del llibre!

Dues presentacions (que no són meues)

Divendres al vespre aniré, si puc, a dues presentacions tarragonines. Espero no fallar, com l'última vegada. La primera serà aquesta. La segona, aquesta altra. Què, us hi animeu vosaltres?

La festa de l'oli nou

Amanida d’enciam, tomata, pastanaga, espàrrecs, tonyina i anxoves; salmó a la planxa; ous de guatlla; pebrot verd escalivat, aigua i vi. Aquell sopar va ser una festa.

Què ho va fer, que l’àpat fos màgic i memorable? Ho va fer que l’enciam, la tomata i la pastanaga fossin collits, a primera hora del matí, sota la humida, pesada i feixuga boira de Sarroca? Ho va fer que el pebrot verd s’havia escalivat al tros, el dia abans, mentre els collidors d’olives dinaven? Ho va fer aquell fresc blanc vi d’agulla? Ho va fer la tonyina del Cantàbric? Les anxoves de l’Escala? El salmó rosadenc? Els espàrrecs curts i prims? O els xicotets ous de guatlla?

No. Ho va fer l’oli nou que acabava de dur de Sarroca. L’oli tèrbol, verd embromat, massís i olorós va impregnar els aliments i va dar-los un toc celestial, únic. L’enciam va reverdir; la tomata va tornar-se encara més sucosa; la pastanaga menys dolça; les anxoves no pas menys salabroses; el salmó untuós i brillant; els espàrrecs filagarses olioses; els ous de guatlla elàstics i esponjosos, i el pebrot escalivat, que guardava el fum de la brasa al defora, una verda serpent d’oli.

Vaig menjar tan a poc a poc com vaig poder. Vaig recórrer al setrill, una vegada i una altra, quan veia que el toll d’oli s’aclaria. Vaig percebre certa picor a la gola i vaig recordar el refrany: “Massa oli a la plata, cou al coll i a la butxaca”. No hi vaig donar importància. La picor passaria i, quan convenia, era preferible llençar casa i corral per la finestra.

L'altre Esmorzars de forquilla

No sé, blocaires, si us ha passat mai que heu descobert que hi ha un altre bloc a la xarxa que es diu exactament com el vostre. A mi fa pocs dies m'ha passat. I he de confessar que, en el moment de descobrir-ho, vaig pensar que havia trobat un germà bessó. Us recomano que visiteu el bloc homònim de Dani Planas de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès). Jo ja el tinc a la meva llista de preferències!

De qui és la cita: solució

Bé, bé... I jo que pensava que no era tan difícil! Potser sí que m'he passat una mica. Jo pensava que en llegir que berenaven amb te veuríeu que eren a Anglaterra, pel tipus de menjar que no eren a l'actualitat, i per la suprema capacitat d'escriure i descriure, que era Charles Dickens. D'aquí a El Casalot, publicada per Destino com l'obra del Pla, només hi havia un pas... Segons el meu punt de vista, és clar. De totes maneres, gràcies al Toni i al Josep, que hi han participat!

(prometo que la propera serà més fàcil i que donaré unes quantes pistes)

De qui és la cita?

La X i la Y en realitat són noms de persona, perquè sinó quedaria encara més fàcil:

"Treu la pols de tots els mobles, passa un drap humit pels retrats del senyor i la senyora X i posa el joc de te més bo a taula, on també hi ha una bona provisió de pa acabat de sortir del forn, trenes ensucrades, mantega fresca, talls prims de pernil, de llengua i de salsitxa i abellidores rengleres d'anxoves disposades sobre un llit de julivert; a banda dels ous acabats de pondre que encara han d'arribar, tebis, embolicats amb un tovalló, juntament amb el pa amb mantega acabat de torrar. Perquè resulta que el senyor Y (...) sap fer anar amb notable destresa instruments tan mundans com el ganiveta i la forquilla."

(Una altra pista, va: és lo llibre que m'estic llegint ara)

Minuts musicals

Aquesta cançó parla d'una altra mena de gana:

De qui és la cita?

I a quin llibre pertany?

"Ens hauríem de llevar més de matí. Per a llevar-nos més de matí, hauríem d'anar al llit més aviat i dormir més. En llevar-nos, hauríem de tenir més bon humor. En aquesta hora, el mal humor ens fa fumar massa. Hauríem de fumar menys i menjar més -esmorzar de forquilla. Els alemanys solen dir que els matins tenen gust d'or. Quin gust tenen els nostres matins?"

Vinga, que aquest és molt fàcil!

"Les Resten", per Alfred Pérez-Bastardas

Marcel·lí Pascual, el meu editor, em va col·locar l'article Elogi de les sobres al seu web Viure als Pirineus. I quina sorpresa no vaig tenir en trobar-me un comentari d'un tal Alfred Pérez-Bastardas que superava l'article que li va donar peu! A continuació us el reprodueixo (amb el seu consentiment), perquè és quelcom que no us podeu perdre:

"Les Resten"

Excel·lent l'articlet d'Ignasi Revés, que no conec. Però la declaració sobre les "sobres" és del tot coherent, si més no ara que ningú cuina i no saben què són. A casa meva, que la meva dona cuina i molt bé, també en tenim de sobres: en diem "RESTEN", és a dir restes o sobrants de menjars anteriors. Qualsevol cosa que ha quedat, menjada un dia o dos després de ser cuinada té un gust millor i fins i tot tractada amb una paella amb oli, se'ns presenta al paladar molt més aromàtic.

Les "RESTEN" a casa meva van de l'arròs a la patata i mongetes tendres, que passades per la paella lentament i aixafades (com aquell que fa una trinxat), acaben com si fos truita sense ous. I si ho deixem coure a foc lent amb un allet tallat petit és francament un acompanyament ideal. No cal dir que qualsevol "vianda" ja cuinada i calentada a la nit a foc lent, reviu el gust i jo crec també que és millor. Dels macarrons, no cal ni parlar-ne, passats per la paella, posant un rajoli d'oli d'oliva, reviuen al paladar. I també la carn roast beef amb la seva salsa feta dels propis acompanyaments, com el tomàtec, la ceba, la pastanaga, l'all, etc. Com que a l'hora de la cocció li hem posat una mica de vi sec, un cop fet i colat el passem pel túrmix i la salsa resultant és extraordinària amb aquella carn rostida de color rosa. Tot això escalfat de nou vint-i-quatre hores més tard és deliciós. Em deixava que a casa també ho acompanyem amb el que els anglesos en diuen apple-mousse, o dit correntment salsa de pomes angleses.

En canvi no valen res els canelons recalentats, ni tampoc les faves, i discutible seria la carn d'olla. No cal dir que les sopes, vull dir el caldo escalfat, amb pa torrat untat d'oli i rascat amb all és sensacional. Com ho són les sopes de farigola; però això ja no són sobres... Sorprenent són les "resten" d'altres pastes, com els fideus a la cassola, o les tallarines, sempre amb un rajolí d'oli d'oliva, etc. Bé vaja, que gairebé tot és molt més bó si es deixa reposar unes hores. A més, hi ha una raó humana, econòmica fins i tot, que és la de no llençar menjar. La meva mare, quan érem petits, ens deia a mi i als meus germans que no s'havia de llençar el menjar perquè hi havia molts nens i nenes que no en tenien i que per respecte als que no en tenien, era un greuge llençar-lo perquè havia sobrat. Visquin doncs, les resten, les sobres, ben tractades i assaborides, lentament, acompanyades d'un bon vi i si cal de bona companyia.

Presentació a Juneda

Divendres passat vaig presentar el llibre a la Biblioteca Joan Duch de Juneda. Va ser bonic tornar al lloc on vaig fer la presentació d'Oli en un llum quasi dos anys després. Hi havia ma cunyada Maite, les bibliotecàries de Juneda i les Borges, l'alcalde, el veí de ma cunyada, la fotògrafa del SomGarrigues, el regidor de cultura... No em pregunteu els noms: totes les cares em sonen d'altres presentacions, però no encerto mai a identificar-les correctament. Imagineu-vos que aquest de la coroneta (d'esquena, a l'esquerra) pensava que era el maquetador d'Oli en un llum... I no ho era, és clar. Tot i que va dir, suposo que per no fer-me sentir tan xafa-tolls, que s'assemblaven.

A la presentació junedenca vaig dir que "Esmorzars de Lleida" és com una catxipanda o una cassola de tros -típica de Juneda, on en fan un concurs per allà al maig, em sembla-, un llibre amb molts i molt variats ingredients. Hi ha història familiar i del poble en qüestió, descripció gastronòmica, receptes de cuina, autobiografia, molt oli -no ho llegiu amb segones-, diàlegs en lleidatà, un tribut al la cuina tradicional i popular... La intenció és treure un bon plat amb els ingredients que porto de casa i els que em trobo pels llocs on vaig a esmorzar. Però, clar, això no ho de dir jo, que sóc qui cuino. Ho han de dir els que mengen.

(Un aclariment: cuino millor les paraules que el menjar, la qual cosa tampoc és dir gaire)

Basil, la rata

-Senyor Fawlty.
-Digui.
-Aquest local no reuneix cap de les condicions higièniques reglamentàries. O vostès prenen meusres immediatament o em veuré obligat a fer una denúncia i recomanar que tanquin l’establiment per faltar les normes. Concretament: no hi ha calendari de neteja; la fregidora és bruta, greixosa i té incrustacions; la superficie de treball és bruta, esquerdada i amb restes de menjar; el mosaic de les parets i de terra té verdet; els estris de cuina, bruts i fumats; la campana del ventilador, bruta…
-Escolti, la fregidora…
-Magatzem d’aliments defectuós, sense control de temperatura; carn cuita i crua barrejada a la mateixa plata; carn crua col•locada damunt dels ingredients de rebosteria; sucs de carn barrejats amb els productes làctics; juntes de la nevera en mal estat; congelador sense descongelar; i nevera inferior a les necessitats…
-Té tota la raó…
-I també poca higiene en el maneig d’aliments; indicis que es fuma a la cuina; davantals bruts; falta de draps de cuina nets; i falta de lavabo pel personal de cuina que la inspecció de fa sis mesos va asegurar que l’instal•larien, i dos coloms morts al dipòsit d’aigua.
-La resta està bé?

Elogi de les sobres

Sóc un entusiasta de les sobres. Frueixo menjant, a destemps, el que ha sobrat de dinar o sopar. Ho fa, no us enganyaré, que no cal cuinar. Però també ho fa que trobo certs plats més bons quan han passat unes quantes hores des de la seva cocció. Una paella cuinada de dia i menjada de nit és divina. La carn rostida i l’escalivada del dinar cruspides per berenar són excepcionals. Les truites d’espinacs, de verdures, de patata, d’espàrrecs o de faves degustades d’un dia per l’altre són una fita gastronòmica difícilment superable.

Les sobres me les menjo fredes. Com a màxim, les deixo reposar una estona a taula o al marbre de la cuina perquè agafin temperatura. No vull que la calentor n’evapori el gust ni que hi afegeixi cap regust. A més, l’experiència em diu que, si el plat primigeni era bo, probablement fred també ho serà.

Quan hi ha fato variat, les sobres se’m representen com un bufet lliure: trio el que més m’entra per la vista. Més encara: en dates assenyalades, com Nadal, festes majors, fires, aniversaris o sants, moltes vegades penso si no estic davant d’un menú degustació casolà. Un menú en el qual un plat és més bo que l’anterior però menys que el següent.

El ressopó és l’àpat en què més gaudeixo de les sobres. Potser ho fa que sóc criatura nocturna, potser que estic sol a la cuina, potser que de nit el soroll s’atenua. La nevera ronca monòtona, els radiadors llagrimegen, la persiana balla amb el vent, la forquilla fa clinc quan toca el plat… I la tele parla fluixet, que les noies dormen.

El preu de la felicitat

Aquest és el títol del relat que va resultar premiat en el Concurs literari "El Portal" de Castellvell del Camp. L'escriptor de Sant Carles de la Ràpita Ramon G. Reverter retrata, reconstrueix la rivalitat atàvica entre pagesos i pescadors, l'ambient de les tavernes, els desafiaments, les curses de barques de cent anys enrera. A l'acte, presidit per l'alcalde de Castellvell, el Josep Lluís, i la regidora de Cultura, l'Àngels, el nombrós públic va gaudir amb la lectura, a càrrec del propi autor, del trepidant tram final del relat, quan les barques estan a punt d'arribar a la platja de les Cases d'Alcanar.

Suposo que, a aquestes alçades, ja haureu endevinat que us explico això perquè vaig formar part del jurat. M'ho vaig passar molt bé llegint aquesta i les disset obres restants. N'hi havia de certament originals i ben escrites. Dono les gràcies que m'hagin donat aquesta oportunitat, a banda de l'Ajuntament, a la Maria Elisa i la Palmira. Elles saben perquè.

Tampoc vull oblidar-me dels meus companys de jurat: el Josep Maria i la Josefina. Amb ells hi he passat estones molt bones, sobretot el dia de la deliberació. Voleu saber una anècdota? Tots tres tenim els cognoms repetits. I una altra que potser ells dos han passat per alt: tots tres celebrem el mateix sant (perquè el meu nom complet és Josep Ignasi).

XV Mostra Gastronòmica de les Garrigues

Amics, amigues, si voleu menjar bé, si voleu amarar-vos de les essències de l'oli i els productes garriguencs, no deixeu passar l'ocasió. Aneu a qualsevol dels establiments que participen a la quinzena Mostra Gastronòmica de les Garrigues.

Que vagi de gust!

Converses des de la cuina-menjador

Què hi puc afegir jo? No res.

Una recepta més: bacallà targarí

Quan vaig anar a sopar després de la presentació de Tàrrega, el Lluís va ensenyar-me una recepta que estan impulsant a la capital de l'Urgell: el bacallà targarí. Se'm va acudir que podíem afegir aquesta recepta al concurs que us vaig proposar fa uns dies, el termini del qual s'acaba el 15 de desembre. Recordeu, sortejarem un exemplar d'Esmorzars de Lleida per a tots els que envieu fotos!

(la meua dona m'ha dit que fins i tot jo puc provar-ho... Això sí, per a mi no hi haurà llibre)

La formatgeria dels Monty Python

Déu n'hi do la varietat de formatges...

Símils gastronòmics: tenir la paella pel mànec

Aquesta frase feta vol dir tenir poder sobre alguna cosa. Com no ha de tenir poder qui controla el menjar? Si no mengem, estem sentenciats... Per cert, hi ha una altra frase feta, també de caient gastronòmic, que vol dir si fa no fa el mateix. Endevineu quina és?

Una sortida digna?

Són dos quarts de vuit. Tinc temps d'anar a comprar pa (al Forn Batet) i cafè (a la Bootiga del cafè) abans d'anar a la presentació del llibre del Jesús M. Tibau "Una sortida digna". Entro a l'Abacus quan falta una mica per a les vuit. Veig que ho estan preparant tot i dic al Jesús que quan comencen. Ell contesta, amb un somriure a la cara, que ja han acabat. Jo li dic au va, no m'enganyos, i ell respon que si vull trucarà a l'Òscar perquè torni a fer la presentació. Miro i veig les cadires buides. Jesús Fusté, l'altre participant a la taula, plega els trastes. Merda, m'he tornat a equivocar! Demano disculpes al Jesús, li dic que em firmi un exemplar, parlem una mica i surto de l'Abacus. És això una sortida digna?

Presentació a Tàrrega (Desenllaç)

Dijous, 29 d'octubre. Després de la presentació vam anar a fer unes tapetes a la taverna que va obrir el Lluís, a Tàrrega, el dia de Sant Jordi d'aquest any. Hi vam trobar genteta per ser un dia entre setmana. El local és molt antic, sembla que abans era un estable (al fons de la primera foto, si l'augmenteu, veureu una volta de pedra). Curiositats: les fotos antigues de la capital de l'Urgell, un mapa de Tàrrega envaït per tapes gegants i un mosaic fotogràfic de la fantàstica Fira del Teatre targarina.

Ah, i les tapes i el vi... Sí, era tot tan bo com semblava. I més!

Presentació a Tàrrega (Nus)

Dijous, 29 d'octubre. Eren vora dos quarts de nou. Vaig arribar, amb el Carles Domingo, al Museu Comarcal de l'Urgell. Al vestíbul vam trobar-nos amb els primers assistents: el meu cunyat Santi; Josep Castellà, de Ràdio Tàrrega; el copresentador de l'acte Pep Vall; la Maria Teresa, mestressa del Moby Dick... Vam pujar. L'acte es va fer en una sala acollidora, preciosa, captivadora. Va començar Carles Domingo. Va explicar alguns detalls de com van anar els esmorzars on em va acompanyar ell. Va continuar Pep Vall, col·laborador de la revista targarina Culturàlia. Va dir que sintonitzava completament amb l'afirmació que Ramon Camats escriu al pròleg: "Esmorzar de rei, dinar de príncep i sopar de pobre". I va esmentar un esmorzar energètic que prenia quan era petit: llet, sucre i clara d'ou. Vaig intervenir jo, dient si fa no fa el que dic sempre (no sóc gaire original). Les aportacions del públic van ser molt interessants, variades, amicals, i fins i tot recriminatòries. El Sidart, amic dels llibreters, i que a les fotos surt amb una gorra de llana al cap, em va dir que m'havia fet un fart de dir "Pues" quan "pues" no era català. Li vaig haver de demanar disculpes, explicar-li que els nadius massa vegades infringim les normes, i agrair-li la seva correcció. Em va agradar que una persona que fa tan poc que és aquí parli tan bé el català. Al final, signatura de llibres i la foto de rigor amb la Maria Teresa, que dijous anava molt mudada i maca.

Presentació a Tàrrega (Inici)

Dijous, 29 d'octubre. Abans de presentar el llibre al Museu Comarcal de l'Urgell vaig passar per la Llibreria Bufavents, al mateix Carrer Major. La parella que porta el negoci (no els vaig preguntar el nom, quin descuit més gros!) van dir que vindrien després a despatxar els llibres. Vaig pegar una volteta per la llibreria i, certament, la vaig trobar deliciosa. És una d'aquestes petites però a la vegada grans llibreries. Jutgeu-ho vosaltres mateixos.

Símils gastronòmics: la cuina

En argot polític, "la cuina" és el lloc on es decideixen les estratègies dels partits o les campanyes electorals. I "deixar entrar fins a la cuina" significa obrir les portes a algú per mostrar-li tota l'enginyeria política i electoral d'un partit. Per tant, indirectament o directament, s'associa "cuina" amb "secret". No és gens estrany que els polítics hagin adoptat aquest nom: quants cuiners i cuineres us deixarien entrar fins al fons de les seves receptes?

Gastronomia recreativa

No sé si el plat va sortir bo, però el cuiner feia cara de passar-s'ho bomba:

Paella Men

Diumenge, 11 d'octubre. A la nit vam fer un sopar a l'entrada de Cal Baró per celebrar que per fi (per fi!) los paletes havien acabat de fer la teulada i d'arreglar la façana. Érem uns quants: l'amfitrió Valentí, Magan lo Ninja del Quadrilàter, lo Manolet, los germans Boga, los Germans Saco, Carlos lo Caçador, lo Xavi del Bar, Sergi l'Indomable, DJ Agustí, lo Richard (lo que tasta la paella abans de servir-la), tres xicots de la Granadella (un dels quals, l'Eduard, era lo cunyer), jo mateix i em sembla que no em dixo ningú. La paella va resultar molt bona, molt amarada de suc. I ens va sentar molt bé! Ja han passat los dies en què, a les festes, hi havia poca teca i molt mam...

(L'Eduard, lo cunyer, aviat lo vindran a buscar los dels restaurants... Si en val, de quartos!)

Com es va coure

Aparentment costa poc fer la carn rostida, l'escalivada i els bolets a la brasa. Aparentment. Però tot necessita una tècnica i una pràctica. Fixeu-vos que els pebrots es fan amb molt foc, però que la carn, els bolets i les tomates només necessiten un ditet de brases (roents, això sí) per coure's. Fixeu-vos també que s'ha d'escampar la picada d'all i julivert sobre els bolets sense carregar-los massa, per no esborrar el gust dels bolets i per no exacerbar el gust de la picada. Fixeu-vos, en definitiva, quanta poca llenya i quines graelles tan senzilles es necessiten per fer una rostida tan bona.

Bé, suposo que ho he de dir: perquè això surti bo també cal bona teca i, sobretot, un bon cuiner. Mon pare.

Dinars d'abans i d'ara, dinars de sempre

Diumenge, 11 d'octubre. Quan vam tornar del tros vam dinar. Primer els petits i després els grans. Va ser un dinar entranyable, perquè em va recordar temps pretèrits. Quan menjo la sopa de pilota, la carn rostida, la tomata al caliu, l'albergínia i el pebrot escalivat, els rovellons a la brasa amb all i julivert, el pa torrat, i quan bec el vi de Montoliu (acabat de sortir del trull!) sempre recordo d'on vinc. I tinc present que vull ser de gran!

Ara que els olivers estan carregats

Diumenge, 11 d'octubre. Al matí vam anar a veure els olivers a la Creu, a Sarroca. Aquest any per fi han carregat, la millor collita des del fatídic any 2001. Ara només cal esperar que faci bon temps les primeres setmanes de campanya perquè es pugui avançar. Temps hi haurà per la broma, les ventades, les gebrades...