diumenge, 29 de novembre del 2009

De qui és la cita?

La X i la Y en realitat són noms de persona, perquè sinó quedaria encara més fàcil:
"Treu la pols de tots els mobles, passa un drap humit pels retrats del senyor i la senyora X i posa el joc de te més bo a taula, on també hi ha una bona provisió de pa acabat de sortir del forn, trenes ensucrades, mantega fresca, talls prims de pernil, de llengua i de salsitxa i abellidores rengleres d'anxoves disposades sobre un llit de julivert; a banda dels ous acabats de pondre que encara han d'arribar, tebis, embolicats amb un tovalló, juntament amb el pa amb mantega acabat de torrar. Perquè resulta que el senyor Y (...) sap fer anar amb notable destresa instruments tan mundans com el ganiveta i la forquilla."
(Una altra pista, va: és lo llibre que m'estic llegint ara)

dijous, 26 de novembre del 2009

Minuts musicals

Aquesta cançó parla d'una altra mena de gana:

dimecres, 25 de novembre del 2009

De qui és la cita?

I a quin llibre pertany?

"Ens hauríem de llevar més de matí. Per a llevar-nos més de matí, hauríem d'anar al llit més aviat i dormir més. En llevar-nos, hauríem de tenir més bon humor. En aquesta hora, el mal humor ens fa fumar massa. Hauríem de fumar menys i menjar més -esmorzar de forquilla. Els alemanys solen dir que els matins tenen gust d'or. Quin gust tenen els nostres matins?"

Vinga, que aquest és molt fàcil!

dilluns, 23 de novembre del 2009

"Les Resten", per Alfred Pérez-Bastardas

Marcel·lí Pascual, el meu editor, em va col·locar l'article Elogi de les sobres al seu web Viure als Pirineus. I quina sorpresa no vaig tenir en trobar-me un comentari d'un tal Alfred Pérez-Bastardas que superava l'article que li va donar peu! A continuació us el reprodueixo (amb el seu consentiment), perquè és quelcom que no us podeu perdre:
"Les Resten"
Excel·lent l'articlet d'Ignasi Revés, que no conec. Però la declaració sobre les "sobres" és del tot coherent, si més no ara que ningú cuina i no saben què són. A casa meva, que la meva dona cuina i molt bé, també en tenim de sobres: en diem "RESTEN", és a dir restes o sobrants de menjars anteriors. Qualsevol cosa que ha quedat, menjada un dia o dos després de ser cuinada té un gust millor i fins i tot tractada amb una paella amb oli, se'ns presenta al paladar molt més aromàtic.
Les "RESTEN" a casa meva van de l'arròs a la patata i mongetes tendres, que passades per la paella lentament i aixafades (com aquell que fa una trinxat), acaben com si fos truita sense ous. I si ho deixem coure a foc lent amb un allet tallat petit és francament un acompanyament ideal. No cal dir que qualsevol "vianda" ja cuinada i calentada a la nit a foc lent, reviu el gust i jo crec també que és millor. Dels macarrons, no cal ni parlar-ne, passats per la paella, posant un rajoli d'oli d'oliva, reviuen al paladar. I també la carn roast beef amb la seva salsa feta dels propis acompanyaments, com el tomàtec, la ceba, la pastanaga, l'all, etc. Com que a l'hora de la cocció li hem posat una mica de vi sec, un cop fet i colat el passem pel túrmix i la salsa resultant és extraordinària amb aquella carn rostida de color rosa. Tot això escalfat de nou vint-i-quatre hores més tard és deliciós. Em deixava que a casa també ho acompanyem amb el que els anglesos en diuen apple-mousse, o dit correntment salsa de pomes angleses.
En canvi no valen res els canelons recalentats, ni tampoc les faves, i discutible seria la carn d'olla. No cal dir que les sopes, vull dir el caldo escalfat, amb pa torrat untat d'oli i rascat amb all és sensacional. Com ho són les sopes de farigola; però això ja no són sobres... Sorprenent són les "resten" d'altres pastes, com els fideus a la cassola, o les tallarines, sempre amb un rajolí d'oli d'oliva, etc. Bé vaja, que gairebé tot és molt més bó si es deixa reposar unes hores. A més, hi ha una raó humana, econòmica fins i tot, que és la de no llençar menjar. La meva mare, quan érem petits, ens deia a mi i als meus germans que no s'havia de llençar el menjar perquè hi havia molts nens i nenes que no en tenien i que per respecte als que no en tenien, era un greuge llençar-lo perquè havia sobrat. Visquin doncs, les resten, les sobres, ben tractades i assaborides, lentament, acompanyades d'un bon vi i si cal de bona companyia.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Presentació a Juneda

Divendres passat vaig presentar el llibre a la Biblioteca Joan Duch de Juneda. Va ser bonic tornar al lloc on vaig fer la presentació d'Oli en un llum quasi dos anys després. Hi havia ma cunyada Maite, les bibliotecàries de Juneda i les Borges, l'alcalde, el veí de ma cunyada, la fotògrafa del SomGarrigues, el regidor de cultura... No em pregunteu els noms: totes les cares em sonen d'altres presentacions, però no encerto mai a identificar-les correctament. Imagineu-vos que aquest de la coroneta (d'esquena, a l'esquerra) pensava que era el maquetador d'Oli en un llum... I no ho era, és clar. Tot i que va dir, suposo que per no fer-me sentir tan xafa-tolls, que s'assemblaven.
A la presentació junedenca vaig dir que "Esmorzars de Lleida" és com una catxipanda o una cassola de tros -típica de Juneda, on en fan un concurs per allà al maig, em sembla-, un llibre amb molts i molt variats ingredients. Hi ha història familiar i del poble en qüestió, descripció gastronòmica, receptes de cuina, autobiografia, molt oli -no ho llegiu amb segones-, diàlegs en lleidatà, un tribut al la cuina tradicional i popular... La intenció és treure un bon plat amb els ingredients que porto de casa i els que em trobo pels llocs on vaig a esmorzar. Però, clar, això no ho de dir jo, que sóc qui cuino. Ho han de dir els que mengen.

(Un aclariment: cuino millor les paraules que el menjar, la qual cosa tampoc és dir gaire)

divendres, 20 de novembre del 2009

Basil, la rata



-Senyor Fawlty.
-Digui.
-Aquest local no reuneix cap de les condicions higièniques reglamentàries. O vostès prenen meusres immediatament o em veuré obligat a fer una denúncia i recomanar que tanquin l’establiment per faltar les normes. Concretament: no hi ha calendari de neteja; la fregidora és bruta, greixosa i té incrustacions; la superficie de treball és bruta, esquerdada i amb restes de menjar; el mosaic de les parets i de terra té verdet; els estris de cuina, bruts i fumats; la campana del ventilador, bruta…
-Escolti, la fregidora…
-Magatzem d’aliments defectuós, sense control de temperatura; carn cuita i crua barrejada a la mateixa plata; carn crua col•locada damunt dels ingredients de rebosteria; sucs de carn barrejats amb els productes làctics; juntes de la nevera en mal estat; congelador sense descongelar; i nevera inferior a les necessitats…
-Té tota la raó…
-I també poca higiene en el maneig d’aliments; indicis que es fuma a la cuina; davantals bruts; falta de draps de cuina nets; i falta de lavabo pel personal de cuina que la inspecció de fa sis mesos va asegurar que l’instal•larien, i dos coloms morts al dipòsit d’aigua.
-La resta està bé?

divendres, 13 de novembre del 2009

Elogi de les sobres

Sóc un entusiasta de les sobres. Frueixo menjant, a destemps, el que ha sobrat de dinar o sopar. Ho fa, no us enganyaré, que no cal cuinar. Però també ho fa que trobo certs plats més bons quan han passat unes quantes hores des de la seva cocció. Una paella cuinada de dia i menjada de nit és divina. La carn rostida i l’escalivada del dinar cruspides per berenar són excepcionals. Les truites d’espinacs, de verdures, de patata, d’espàrrecs o de faves degustades d’un dia per l’altre són una fita gastronòmica difícilment superable.

Les sobres me les menjo fredes. Com a màxim, les deixo reposar una estona a taula o al marbre de la cuina perquè agafin temperatura. No vull que la calentor n’evapori el gust ni que hi afegeixi cap regust. A més, l’experiència em diu que, si el plat primigeni era bo, probablement fred també ho serà.

Quan hi ha fato variat, les sobres se’m representen com un bufet lliure: trio el que més m’entra per la vista. Més encara: en dates assenyalades, com Nadal, festes majors, fires, aniversaris o sants, moltes vegades penso si no estic davant d’un menú degustació casolà. Un menú en el qual un plat és més bo que l’anterior però menys que el següent.

El ressopó és l’àpat en què més gaudeixo de les sobres. Potser ho fa que sóc criatura nocturna, potser que estic sol a la cuina, potser que de nit el soroll s’atenua. La nevera ronca monòtona, els radiadors llagrimegen, la persiana balla amb el vent, la forquilla fa clinc quan toca el plat… I la tele parla fluixet, que les noies dormen.

El preu de la felicitat

Aquest és el títol del relat que va resultar premiat en el Concurs literari "El Portal" de Castellvell del Camp. L'escriptor de Sant Carles de la Ràpita Ramon G. Reverter retrata, reconstrueix la rivalitat atàvica entre pagesos i pescadors, l'ambient de les tavernes, els desafiaments, les curses de barques de cent anys enrera. A l'acte, presidit per l'alcalde de Castellvell, el Josep Lluís, i la regidora de Cultura, l'Àngels, el nombrós públic va gaudir amb la lectura, a càrrec del propi autor, del trepidant tram final del relat, quan les barques estan a punt d'arribar a la platja de les Cases d'Alcanar.
Suposo que, a aquestes alçades, ja haureu endevinat que us explico això perquè vaig formar part del jurat. M'ho vaig passar molt bé llegint aquesta i les disset obres restants. N'hi havia de certament originals i ben escrites. Dono les gràcies que m'hagin donat aquesta oportunitat, a banda de l'Ajuntament, a la Maria Elisa i la Palmira. Elles saben perquè.
Tampoc vull oblidar-me dels meus companys de jurat: el Josep Maria i la Josefina. Amb ells hi he passat estones molt bones, sobretot el dia de la deliberació. Voleu saber una anècdota? Tots tres tenim els cognoms repetits. I una altra que potser ells dos han passat per alt: tots tres celebrem el mateix sant (perquè el meu nom complet és Josep Ignasi).






dimecres, 11 de novembre del 2009

XV Mostra Gastronòmica de les Garrigues


Amics, amigues, si voleu menjar bé, si voleu amarar-vos de les essències de l'oli i els productes garriguencs, no deixeu passar l'ocasió. Aneu a qualsevol dels establiments que participen a la quinzena Mostra Gastronòmica de les Garrigues.
Que vagi de gust!

dilluns, 9 de novembre del 2009

Converses des de la cuina-menjador

Què hi puc afegir jo? No res.

diumenge, 8 de novembre del 2009

Una recepta més: bacallà targarí

Quan vaig anar a sopar després de la presentació de Tàrrega, el Lluís va ensenyar-me una recepta que estan impulsant a la capital de l'Urgell: el bacallà targarí. Se'm va acudir que podíem afegir aquesta recepta al concurs que us vaig proposar fa uns dies, el termini del qual s'acaba el 15 de desembre. Recordeu, sortejarem un exemplar d'Esmorzars de Lleida per a tots els que envieu fotos!
(la meua dona m'ha dit que fins i tot jo puc provar-ho... Això sí, per a mi no hi haurà llibre)

divendres, 6 de novembre del 2009

La formatgeria dels Monty Python

Déu n'hi do la varietat de formatges...


dimecres, 4 de novembre del 2009

Símils gastronòmics: tenir la paella pel mànec

Aquesta frase feta vol dir tenir poder sobre alguna cosa. Com no ha de tenir poder qui controla el menjar? Si no mengem, estem sentenciats... Per cert, hi ha una altra frase feta, també de caient gastronòmic, que vol dir si fa no fa el mateix. Endevineu quina és?

diumenge, 1 de novembre del 2009

Una sortida digna?

Són dos quarts de vuit. Tinc temps d'anar a comprar pa (al Forn Batet) i cafè (a la Bootiga del cafè) abans d'anar a la presentació del llibre del Jesús M. Tibau "Una sortida digna". Entro a l'Abacus quan falta una mica per a les vuit. Veig que ho estan preparant tot i dic al Jesús que quan comencen. Ell contesta, amb un somriure a la cara, que ja han acabat. Jo li dic au va, no m'enganyos, i ell respon que si vull trucarà a l'Òscar perquè torni a fer la presentació. Miro i veig les cadires buides. Jesús Fusté, l'altre participant a la taula, plega els trastes. Merda, m'he tornat a equivocar! Demano disculpes al Jesús, li dic que em firmi un exemplar, parlem una mica i surto de l'Abacus. És això una sortida digna?