Reflexions sobre la vinya

Conta la història que la vinya era un dels pilars de l’economia garriguenca fins a finals del segle XIX, però la poca rendibilitat primer i la plaga de la fil·loxera després la van esborrar gairebé del mapa, en detriment de conreus com l’oliver o el cereal.

En l’actualitat, encara en queden alguns vestigis en forma de petites plantacions a les Garrigues Baixes, al bocí més proper a la Conca de Barberà. I resta viu en l’imaginari popular que la vinya, en temps no tan llunyans, era molt més que la parra de l’hort o el cep que encara pren en un bancal remot del terme. Tant és així, que a Almatret tenen el Camí de les Vinyes, una denominació que ha continuat igual tot i la transformació del paisatge.

I no només això. En els últims anys, empreses dedicades a l’elaboració del vi han comprat terrenys a les Garrigues i hi han plantat vinya, convençudes que se’n pot treure un producte de qualitat. Un bon exemple en són la firma Torres, que té una finca a l’Aranyó –entre Juneda i les Borges- i, més recentment, el celler de Tomàs Cusiné al Vilosell, que disposa de quasi 40 hectàrees al costat de la serra de la Llena. Fins i tot, entitats que poc tenen a veure amb el món del vi com ASPROS, amb seu a Sudanell, i que presta atenció a disminuïts psíquics, també gestionen un plantació de vinya. Es tracta d’una finca de 10 hectàrees situada a Torrebesses, que la vídua del músic Emili Pujol –fill de la Granadella, no ho oblidem- va cedir a l’esmentada associació.

Amb aquests exemples, vull fer veure que la reintroducció de la vinya a la salvatge garriga no és una opció tan forassenyada com sembla. És un cultiu que hi té tradició i en el qual hi inverteixen les empreses del ram. A més, s’adapta bé al clima sec de les Garrigues. I, en el ben entés que el canal arribi a les nostres terres i nosaltres ho puguem veure, l’aigua pot servir no només per regar olivers, ametllers, cereal o fruita dolça, sinó també vinya.

D’acord que no tot són flors i violes: en els temps que corren, qualsevol inversió per plantar de nou suposa una veritable sagnia per als pagesos. A més, les cooperatives garriguenques no estan preparades per processar el raïm –i prou esquilades estan, pobretes, per programar noves despeses. Per acabar-ho d’adobar, i davant la crisi que pateix el sector del vi a Catalunya, el Departament d’Agricultura ha proposat que s’arrenqui una part de les vinyes per reconduir la situació.

Reconec que això últim pot invalidar tota la meva argumentació fins aquí, que jo mateix em desacredito. És possible. Però continuo pensant que val la pena, com a mínim, investigar sobre les possibilitats de la vinya en un terreny com el nostre. Encara que plantar ceps altra vegada pugui semblar, en aquest precís moment, un forma de recular, potser és la solució futura a molts dels nostres problemes.

Reflexions sobre el cereal

D’un temps ençà, des que els pagesos de les Garrigues veuen com no els surt a compte mantenir el conreu de l’ametlla, el cereal agafa més i més protagonisme. Arrenquen els ametllers dels trossos, n’esborren els bancals i les feixes amb maquinària pesada i hi sembren ordi i blat majoritàriament,encara que a viatges és d’alfals la llavor que fa cap als solcs.

Ara bé, aquest últim extrem només es dóna quan hi ha prou aigua com per escampar-la a la manera capellanesca –reg per aspersió. I això, de moment, no és gaire corrent a la salvatge garriga. Ben cert és que els sembrats no comporten, ni de bon tros, tanta feina com els arbres. De la sembra tardorenca a les primeres calors primaverals no cal que el pagès hi faci res.Com a màxim pot fixar-se quant creixen a la setmana les tiges del cereal o intentar esbrinar si plourà a temps per fer les catifes més llustroses i frondoses.

I ni així, perquè els temps del segar i del batre ja no són d’aquest món, i les màquines fan en qüestió d’hores allò que costava dies de destriar. A més, deuen pensar molts, què hi pot haver més desagraït que cultius com l’ametller? Que si un any gela, que si l’altre s’embromen les floretes per la boira –com ha passat aquest any-, que si el següent cau un aiguat en plena collita i s’ha d’anar de cap per avall per plegar els fruits… Tot són maldecaps i al final ben poca cosa se’n treu. Per tant, un any que el cereal vagi malament tampoc no hi haurà tanta diferència amb una collita estàndard d’ametlles.

En contra d’aquesta percepció, crec que hem de valorar quins són els riscos d’aquesta política. Hem de pensar si ens podem permetre grans superfícies sense cultivar perquè precisament aquest any el guaret mana fer descansar la terra. O si ens podem permetre el luxe de llogar la cossetxadora per quatre clapes d’ordi. O si ens podem permetre, en definitiva, que el vent, la pedra o la sequera ens agafin amb els pixats al ventre.

Els nostres vells sempre deien que s’havia de tenir una mica de cada cultiu per assegurar un mínim de subsistència. D’aquesta manera, si un any en fallava algun, a la força algun altre havia d’anar mínimament bé. Tot i que la malastrugança garriguenca ja era llavors de dimensions considerables, resultava molt difícil que hi hagués un any tan desastrós que en tot hi fessin porra.

Tot i que no cal arribar a extrems tan peculiars com plantar carxoferes a cada feixeta d’olivers; magraners, codonyers o ceps a les planes d’ametllers; i fins i tot marihuana barrejada amb el panís, no estaria malament que seguíssim aquest consell i que les Garrigues continués conservant certa diversitat de conreus. Un mínim comú denominador on hi hagués olivers, ametllers i també sembrats, però en la seva justa mesura. Fóra bastant aventurat cobrir el paisatge amb catifes d’ordi, blat o alfals de forma indiscriminada, més que res, perquè no se sap mai quan el temps ens pot fer una mala passada. I encara menys si l’assegurança se’n voldrà fer càrrec.

Reflexions sobre l'ametlla

L’ametller, pobre, és un conreu que no té gaire futur. Sense ajuts, amb els preus enfonsats, molts l’arrenquen per canviar-lo per l’olivera. Aquesta forma de fer està molt estesa, però em resisteixo a acceptar-la. I ho faig per diversos motius.

En primer lloc, quin conreu s’adapta al medi garriguenc com ho fa l’ametller? Potser l’olivera, o el cereal, però no n’hi ha gaires més. D’acord que és molt sensible al fred, sobretot quan floreix en ple hivern, però la sequera li pot suposar un benefici. A Alcanó diuen que, si vols fer ametlles, espera’t a fer-les en un any de sequera.

En segon lloc, si traiem l’ametller del mig, representa que haurem de reforçar el conreu de l’olivera. O plantar varietats de fruita dolça, quan puguem regar del Segarra-Garrigues. O sigui, que d’una banda, només dependrem de les olives per passar tot l’any, i quedarem exposats a què la meteorologia ens torni a jugar una altra mala passada. I de l’altra, haurem d’esperar que ens vagi bé la fruita -en el ben entés que l’aigua arribi i nosaltres ho puguem veure.

Ja sé què em diran molts pagesos: que no sé de què parlo. O, ras i curt, que m’he begut l’enteniment. Però val la pena seguir arrencant ametllers quan encara en podem treure partit? Mesos enrera parlava amb un home -en Josep Maria Barrufet, de Juneda- que em deia que al producte agrari se li havia de donar valor afegit perquè se’n pugués treure un benefici més alt.

Així, perquè no comencem a promocionar l’ametlla? A què ho hem fet amb l’oli i ens n’hem sortit força bé? Qui ho diria, fa uns anys, que ara parlaríem de l’oli com a producte de bellesa, com a font de salut, o de caramels, confitats o fins i tot bombons d’oli? Doncs perquè no fem el mateix amb l’ametlla? Sense anar més lluny, a Maials fan la Mostra de la Truita d’Ametlles i no els reporta cap perjudici.

La qüestió és aportar solucions imaginatives per tirar endavant, per fer veure que l’ametlla és més del que sembla. Per cert, ara que diuen que volen fer una altra fira, perquè no fan la Fira de l’Ametlla? Com a mínim no hi sortiríem perdent.

Esmorzar is gone

Ma mare diu que tot se despatxa, en aquest món. I sinó, mireu com esmorza la penya. I no us perdeu la forma com la xica serveix les taules...

Presentació a Els Torms

Tot el dia havia estat tapat. No hauria pensat mai que pogués ploure. Havia dit a la dona que res, que aquells núvols només eren calor. Però entre Alfés i Sarroca va descarregar un aiguat tan gros –en alguns moments barrejat amb pedra- que amb prou feines veia la carretera. Dots de meteoròleg, vaig pensar.
Vaig arribar als Torms tard, com sempre. Vaig presentar el llibre i vaig compartir una animada i instructiva conversa amb els assistents. El Gregori va assenyalar una nova forma de combinar el pa i l’all: esfregant l’all a la crosta i la molla i deixant-lo cinc segons només a sobre les brases. Així, el pa agafava les essències de l’all sense carregar. També hi havia el Joan, el Ramon de Bovera que viu als Torms, aquesta noia... No vaig fer fotos de l’acte. I això és el més curiós del cas: portava càmera digital a la butxaca! El que passa és que no hi vaig pensar fins que va haver acabat l’acte. Sóc un cas perdut, definitivament.

Hall of Fam Premium: Cal Prim de Montoliu

Aquestes són, més o menys per ordre cronològic, les fotos que va fer el Jaume Prim durant la festa del vi a Montoliu. Les dues primeres corresponen al fi de festa, però no he sapigut com enganxar-les al lloc on tocava. Per tant, és a partir de la tercera foto on comença la sèrie.

No faré cap més comentari, espero que sigueu vosaltres que en feu. Què us suggereixen aqueixes imatges?

La caragolera (II)

Era una tarda gris, tapada, d’aquelles en què tan aviat pot caure un xàfec o quatre gotes mal comptades. Els barrancs estaven buits, ressecs, però la seva sola presència intimidava, perquè donava a entendre la malura que podia ocasionar, en un tres i no res, l’aigua. La carretera, irregular, plena de pujadetes, baixadetes i ziga-zagues. I jo, amb una barreja d’acolloniment i esperança. Esperança d’arribar a Mas de Barberans d’una punyetera vegada i trobar-hi la caragolera.

Quan hi vaig ser, vaig poder admirar un poble construït a la pendent d’un turó, però amb els carrers relativament plans. I és que seguien el relleu de la muntanya, d’esquerra a dreta, no de dalt a baix. De dalt a baix hi havia escales, que tenien la funció de comunicar els carrers entre si.

Vaig passejar-m’hi una bona estona, i vaig escodrinyar els aparadors de les botigues, encara tancades, a la recerca de tan preuat recipient. Però no vaig veure res que s’hi pogués assemblar. Ni una caragolera, ni un cabàs, ni un cistell, ni una granera, ni un sarrió… L’únic que vaig veure, a aquella hora de la tarda, va ser com les dones del poble despenjaven les cintes i els domassos de la festa major de primavera.

Desmenjat, vaig decidir anar-me’n. Però, just quan sortia del poble, vaig veure un pagès esporgant olivers al costat de la carretera que porta a la Sénia. Li vaig preguntar si podia trobar objectes fets de vímet, o de pauma, o de margalló, o de llata, o de com recoi es digués. I em va contestar, molt amablement, que no ho creia pas, perquè gairebé ja no se’n feien. Només uns quants dies a l’agost -coincidint amb les Jornades Culturals, vaig esbrinar després-, i para de comptar.

Ja m’havien avisat, abans de sortir de Tortosa, que no hi anés a buscar cap caragolera, a Mas de Barberans. Però no, vaig confiar més en les indicacions del Consell Comarcal del Montsià que en el savi consell de companys i amics. Vaig creure, ingenu de mi, en la infal·libilitat no del Pare Sant, sinó dels poders públics. I ja veieu com em va anar: me’n vaig tornar amb el morro eixut cap a casa.