Reflexions sobre la vinya

Conta la història que la vinya era un dels pilars de l’economia garriguenca fins a finals del segle XIX, però la poca rendibilitat primer i la plaga de la fil·loxera després la van esborrar gairebé del mapa, en detriment de conreus com l’oliver o el cereal.

En l’actualitat, encara en queden alguns vestigis en forma de petites plantacions a les Garrigues Baixes, al bocí més proper a la Conca de Barberà. I resta viu en l’imaginari popular que la vinya, en temps no tan llunyans, era molt més que la parra de l’hort o el cep que encara pren en un bancal remot del terme. Tant és així, que a Almatret tenen el Camí de les Vinyes, una denominació que ha continuat igual tot i la transformació del paisatge.

I no només això. En els últims anys, empreses dedicades a l’elaboració del vi han comprat terrenys a les Garrigues i hi han plantat vinya, convençudes que se’n pot treure un producte de qualitat. Un bon exemple en són la firma Torres, que té una finca a l’Aranyó –entre Juneda i les Borges- i, més recentment, el celler de Tomàs Cusiné al Vilosell, que disposa de quasi 40 hectàrees al costat de la serra de la Llena. Fins i tot, entitats que poc tenen a veure amb el món del vi com ASPROS, amb seu a Sudanell, i que presta atenció a disminuïts psíquics, també gestionen un plantació de vinya. Es tracta d’una finca de 10 hectàrees situada a Torrebesses, que la vídua del músic Emili Pujol –fill de la Granadella, no ho oblidem- va cedir a l’esmentada associació.

Amb aquests exemples, vull fer veure que la reintroducció de la vinya a la salvatge garriga no és una opció tan forassenyada com sembla. És un cultiu que hi té tradició i en el qual hi inverteixen les empreses del ram. A més, s’adapta bé al clima sec de les Garrigues. I, en el ben entés que el canal arribi a les nostres terres i nosaltres ho puguem veure, l’aigua pot servir no només per regar olivers, ametllers, cereal o fruita dolça, sinó també vinya.

D’acord que no tot són flors i violes: en els temps que corren, qualsevol inversió per plantar de nou suposa una veritable sagnia per als pagesos. A més, les cooperatives garriguenques no estan preparades per processar el raïm –i prou esquilades estan, pobretes, per programar noves despeses. Per acabar-ho d’adobar, i davant la crisi que pateix el sector del vi a Catalunya, el Departament d’Agricultura ha proposat que s’arrenqui una part de les vinyes per reconduir la situació.

Reconec que això últim pot invalidar tota la meva argumentació fins aquí, que jo mateix em desacredito. És possible. Però continuo pensant que val la pena, com a mínim, investigar sobre les possibilitats de la vinya en un terreny com el nostre. Encara que plantar ceps altra vegada pugui semblar, en aquest precís moment, un forma de recular, potser és la solució futura a molts dels nostres problemes.