Podríeu dir-me quin és l'esmorzar (de forquilla i ganivet, d'entrepà, en un bar, al tros) que us ha marcat més a la vostra vida? Espero amb candeletes totes les vostres aportacions. I desitjo que siguin moltes!
(de pas vaig agafant informació de cara al meu proper llibre d'esmorzars)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Us penjo el comentari que m'ha fet arribar l'Aida Viladegut, companya d'estudis a BUP i COU, via Facebook:
ResponEliminaIgnasi com no me'n surto de penjar el comentari al bloc, te l'envio per aquí i tu el poses on vulgui:
Aqui va algun dels esmorzars que em feia ma padrina quan era petita, ara ja no el faig perquè ja he crescut prou,jejeje:
-torrades de Santa Teresa: pa sec, remullat amb llet, passat per ou i fregit. Finalment hi tires seucre per damunt (i canyella, opcional).
-Un altre que estava ... era llonganissa fregida (d'aquella dobla, de poble, no aquesta que es troba a la capital) i després el pa també passat per la paella amb l'oli de fregir la llonganissa (llangonissa pels de Soses).
-I per últim un ou ferrat acompanyat de pernil dolç fregit a l'oli de fer l'ou o bé pernil salat també passadet per la paella.
Espero que et serveixi pel nou llibre. Per cert, el dissabte passat a Tapies Variades de Catalunya Radio van parlar d'esmorzars de forquilla.
Una abraçada,
Aida Viladegut.
Us deixo un altre comentari, aquest de la Maribel Saladié, de l'Hospitalet de l'Infant, amb qui vaig treballar a Camp Clar (també via Facebook):
ResponEliminaHola Ignasi! Qué tal?
En resposta a la teva pregunta et diré que els millors esmorzars són els que et porten al llit, encara que sigui unes torrades cremades, jajajajaaaj"
Hola!
ResponEliminaEls esmorzars que jo recordo més són els de xocolata desfeta amb pa torrat dels diumeges al matí a casa dels meus pares. Sempre, de tota la vida, el diumenge cap allà les 10 sentia com veu de la meva mare que, tot sigui dit, dolça, dolça no ho és, ens deia: "el xocolate" ja està a la taula!!!! Durant uns anys va ser un plaer (que jo recordi fins als 15-16) però després va ser un suplici!!! El suplici va començar quan vam començar a sortir els dissabtes a la nit, és clar! Fessim les dotze, la una , les dos... a les 10 deu del matí se sentia: "el xocolate" ja està a la taula!!!! Uf! Ara, però, ho recordo amb molta tendresa!
Marta
Us deixo l'aportació que el Carles Domingo, de Tàrrega, m'ha fet arribar (ves qui ho havia de dir) a través del Facebook:
ResponEliminaCom ja t'he dit per telèfon t'envio aquesta ressenya sobre el teu llibre perquè la puguis penjar al bloc d'esmorzars de forquilla i ganivet. Espero que t'agradi:
En primer lloc, voldria citar com a esmorzar típic de la zona de l’Urgell amb vinya, el que havia fet quan anava al tros a collir raïms. Consistia en esmorzar raïm acabat de collir acompanyat d’arengada i pa amb tomata. Aquesta combinació d’esmorzar dolç i salat alhora, la trobava boníssima.
Sobre l’obra Esmorzars de Lleida de l’Ignasi Revés us diré que m’ha obert la gana a cada capítol. És un llibre que reivindica l’esmorzar com a àpat primordial del dia. Personalment crec que hauria d’estar recomanat pel col.lectiu de nutricionistes que defensen començar el dia amb una bona menjada. I és que l’Ignasi Revés transmet bones sensacions cada cop que s’entaula per esmorzar i ho fa a partir de descripcions molt acurades tan dels plats com dels ambients que freqüenta en aquest tour de bons tiberis. I ho dic amb certa propietat perquè vaig tenir el plaer de compartir amb l’amic Ignasi tres dels esmorzars que es descriuen al llibre: a Tàrrega, a Torà i a Agramunt.
Del llibre m’han agradat especialment les cites de paraules i expressions col.loquials típiques de cada indret de les terres de ponent que ha visitat l’Ignasi. És una manera de reivindicar l’ús d’aquests localismes perquè no es perdin en l’oblit. Així per exemple, en el capítol de la Bóta de l’Avi de Mollerussa se cita expressament la paraula empessar, al Cafè Modern de Castellnou, apareix en una citat textual l’expressió: collón; a la Brasa de Ponts el capítol comença amb la frase: “Tot el que m’havien posat davant m’ho havia fotut”; i al capítol del Moby Dick de Tàrrega se cita el popular lo lleidatà, quan l’autor parla del personatge lo Coma.
Jo mateix, a través del llibre Esmorzars de Lleida he après el significat de paraules que no s’utilitzen a la zona de Tàrrega en la que visc, com per exemple, alifares (l’equivalent a farteres) o catxipandes (l’equivalent a samfaines).
Espero que la col.lecció de llibres d’esmorzars de forquilla i ganivet tingui continuïtat per altres indrets de Cataluya de la mà de lo bon narrador que hem descobert que és l’Ignasi Revés.
Gràcies a l'Aida, la Maribel, la Marta i el Carles per les seves aportacions.
ResponEliminaEspero que no siguin les últimes!
El Cristina made a comment about your link:
ResponEliminaLa Cristina del Caminer (del carrer Sant Pere de Sarroca) em fa arribar això pel Facebook:
- Ei per mi lo millor esmorzar és al tros, amb una aringada al pa acompanyat de ceba i raïm! Ah! i un bon trago de vi!
I la Núria d'Artesa això (Facebook dixit):
ResponElimina- Fa molts anys, molts anys, molts anys, alguns de la família i jo, vam ajudar al Jordi a plantar blanquilla, ja et pots pensar: diumenge al matí i un fred que pelava i l'únic que recordo de l'esmorzar és els trifàsics de conyac fets al tros, boníssims eren, mira si eren bons que quan arribàvem a casa la Teresita ens deia: "I l'ampolla de conyac que us l'heu begut tota????" nosaltres li deiem "noooooo!! se'ns ha tombat!!" i ella "una altra vegada???" Quins temps!!!!
Coincideixo bastant amb la Cristina en què el millor esmorzar és al tros, sota un ametller. Però si he de triar un establiment trio, com al llibre, Cal Xerricló de Balaguer i amb els companys de colla de Térmens.
ResponEliminasalut!
A la meva adolescencia, a Llançà, als estius.
ResponEliminaEl meu pare omplia la taula del pati de tot, botifarra, pa amb tomaquet, seques, morcilles, xoriço fregit, olives, cansalada fregida, llom amb alls,...el que fos, el que trobés a la nevera.
Ens despertava l'olor de tot alló y amb la gana dels quinze anys...
Mon padrí, quan encara tenia els nanos petits (coetanis meus), de vegades m'"adoptava" o anavem plegats a passar uns dies a Bellprat, a l'Anoia, i al pa de Sant Martí Sarroca ben torrat a la llar de foc hi posàvem llet condensada. Increïble... Això sí: no sé si ara m'agradaria...
ResponEliminaQuan he estat en països anglo sempre he aprofitat per esmorzar farinetes de "porridge" ("oatmeal" als EUA).
Per cert, quan dius que ets de Sarroca... Vols dir Sant Martí??? Hi feien el millor pa... Menjar-lo era tocar la glòria...
Salutacions, Ignasi!
Gràcies a la Cristina, la Núria, el Marcel·lí (el meu editor), l'Agulleta i la Montse per les vostres aportacions.
ResponEliminaMontse, sóc de Sarroca de Lleida, a 20 km al sud de Lleida. I visc des de fa uns anys a Reus. El pa, a Sarroca, també hi és molt bo.