Només se'n recorden quan trona

Només els atorguen rellevància informativa quan hi ha xerinola. Només surten a l'escenari quan es manifesten en contra d'una central de cicle combinat o una granja de micos. Només es fan visibles més enllà del Coll de Balaguer quan s'esbomba als quatre vents l'existència de fangs tòxics al poble de Flix. Només tenen en compte la fauna ebrenca quan toquen el musclo zebra i el mosquit tigre.

De debò que al nostre sud tot són males notícies? O és que només se'ls pren en consideració quan hi ha sidral? Què passa, que les bones notícies no venen? Les bones notícies no cotitzen en el mercat de la informació?

El passat 8 de juny vaig anar a la cinquena Fira del Llibre Ebrenc, a Móra d'Ebre. Em vaig quedar parat perquè la Fira ja no la feien a dalt, a la plaça del Teatre la Llanterna, sinó a baix, al pàrquing. L'espai se'ls havia quedat petit. Hi havia més estands i escriptors que mai. Va ser una jornada memorable, amb presentacions de llibres, tertúlies, actuacions musicals i fins i tot un campionat d'Scrabble. El públic no deixà de fluir i l'organització fou digna d'elogi.

L'endemà vaig llegir diaris, vaig mirar teles, vaig escodrinyar per internet. Qui diríeu que en va parlar?

Els ulls dels altres

Sóc molt xafarder. Ho sóc tant que, si pogués, m’infiltraria a darrere dels ulls d’amics i parents quan els convido a fer un passeig pels carrers de Reus. Així podria saber què veuen, què senten, què els passa pel cap quan contemplen l’estàtua equina del general Prim, o l’enigmàtic Cos de Llum, o l’empedrat Mercadal, o el Juantxi major abillat amb son vestit de gala.

Encara no tinc aquesta habilitat, però de moment m’acontento amb les opinions de la gent que ja s’ha llegit la meva novel·la. Uns diuen que si el protagonista és un noi de Sarroca; la Carme de les Borges Blanques, que si la protagonista és clavada a sa filla; cert polític, que si el poble en qüestió és Juneda; la Montserrat, que si un altre protagonista té correspondència fidedigna a la vida real; els de la Granadella, que si Cal Carrau és, precisament, a la Granadella... Fins i tot, una de Reus ha arribat a dir que trobava la història tan transcendent i crepuscular!

Totes aquest aportacions són, per a mi, un motiu de fonda satisfacció. Crear una història que pot ser entesa de formes tan distintes és un dels goigs més grans que pot tenir un escriptor. Primer, perquè els ulls dels altres m’aporten lectures paral·leles, complementàries, sorprenents, perfectament vàlides. I segon, perquè demostra que tots veiem les coses de forma diferent, i que aquest fet, lluny de representar una olla de grills o un orgue de gats, és una de les riqueses més grans que tenim els éssers humans.

Una incerta alegria

Xavier Amorós, en una columna al Reus Diari el 1987, parlava de la gràcia que feia als catalans no ganxets trobar-se amb algú de Reus. Es veu que ser de Reus despertava un cert goig entre la gent de fora vila. Una certa alegria.

També explicava que quan als reusencs se'ls preguntava d'on eren, moltes vegades responien, amb una certa alegria, per duplicat: “De Reus, de Reus”. Això podia semblar, a més d'un, una senyal d'immodèstia, de vanitat, de fatxenderia.

No recordo si conèixer algú de Reus em va provocar mai certa simpatia, alegria, abans de venir-hi a viure. Si en va haver, devia ser semblant a la que em produïa saber que hom era de Súria, d'Olot, de la Seu, d'Amposta o de Tarragona.

El que sí tinc present és que viure-hi em produeix una incerta alegria. Perquè he estat vint-i-set anys a Sarroca, i això no s'oblida. Ara, tampoc puc dir que sigui sarroquí del tot, perquè a Reus hi resideixo, hi treballo, hi pago els impostos i, cosa important, m'hi han nascut les filles. Quan vaig a la Catalunya Vella i dic que sóc de Reus, amb aquest accent que tinc, em sento desorientat. I quan sóc a Lleida i em pregunten d'on sóc, i dic de Sarroca, sento com si traís la ciutat que tan bé m'ha acollit.

Sospito que mai podré dir d'on sóc realment. Però això no em preocupa. Perquè sempre podré inventar fórmules de consens, i que queden tan bé, com sarroquí d'adopció reusenca, reusenc d'origen sarroquí, reusenc de Sarroca o, al revés, sarroquí de Reus.

Tintín i el cas del Cos de Llum

Si sou tintinaires, o tintinòlegs, afanyeu-vos. Perquè a la biblioteca Xavier Amorós de Reus fan una exposició, fins el 31 de desembre, que commemora el centenari del naixement d'Hergé, el dibuixant de Tintín.

Jo hi vaig anar la setmana passada. Em vaig retrobar amb amics que feia temps que no veia: el Milú, el capità Haddock, els Dupondt, el professor Silvestre Tornassol, el Xang, la diva Bianca Castafiore, el gens desaprofitat Serafí Llantió... Era curiós veure'ls formant part d'un trencaclosques, o dibuixats a la tapa d'un pot de conserva, o a les pàgines d'un calendari, o en uns elàstics, o en jerseis, samarretes, pijames, bufandes, corbates, en àlbums de fotos, en safates, aguantallibres, estoretes d'ordinador, regles, llapis, gomes i maquinetes de fer punta. I més curiós, encara, constatar que tots aquells objectes venien cedits per part dels usuaris de la biblioteca, la qual cosa evidencia que són -som- molts els seguidors de Tintín.

Mentre passejava pel vestíbul vaig recordar quants misteris ha desentranyat Tintín, quants casos aparantment irresolubles ha desllorigat, quants afers realment complicats ha arranjat amb èxit. Molts. I acte seguit vaig mirar a fora, al capdamunt d'un pal que aguantava un paio atlètic, nu, amb el cap pelat, agenollat, que tant aviat era verd com groc, tan aviat taronja com roig, rosa, lila o blau, i em vaig preguntar si el cèlebre repòrter es veuria amb cor d'investigar què recoi significava aquella escultura.

Sóc escriptor?

Quan Joan Carrion, llavors cap d’edició de l’Aquí, em preguntà què volia que figurés, dessota el meu nom, als articles que faria per al diari, em féu dubtar. Deia funcionari? O deia politòleg? Deia pagès frustrat? O deia bocamoll consumat? Deia pare, deia fill, o deia Esperit Sant? Vaig decidir escriptor. Per què? Perquè escrivia.

Portava quatre anys fent articles d’opinió a la premsa de comarques i encara no havia parat. Del Pirineu a les Terres de l’Ebre, de les Garrigues al Camp, havia publicat un centenar d’articles que toquen els temes més variats: els caragols a la brutesca, el referèndum de la Constitució Europea i de l’Estatut, la carxofa, l’energia eòlica, les construccions de pedra seca, el món de l’oli...

Al gener surt la meva primera novel·la, que precisament gira entorn del món de l’oli. Quan això passi, jo no em convertiré automàticament en escriptor, perquè ja ho sóc. La publicació d’un llibre, al meu entendre, no és condició indispensable perquè hom sigui considerat escriptor.

Dimecres vaig anar a una trobada d’escriptors dedicada al tarragoní Àngel-O. Brunet. A l’opuscle que donaven a l’entrar, hi deia que un bon dia Jordi Cervera, Jordi Tiñena i l’escombriaire Andreu Carranza van dir-li que ell també ho era, d’escriptor. Suposo que devia dubtar de la seva condició d’escriptor, potser perquè es considerava més aviat guionista o cineasta. I m’hi vaig sentir identificat, perquè també jo vaig dubtar de resultes de la pregunta del Joan.

Ocellots de bon averany

Quan vam arribar a Bonavista i vaig veure, a terra, els tolls que havia deixat el xàfec del matí vaig pensar ui, aquí no acabem el concert. A dins del recinte, mentre els músics emprenien la festívola Ocupen su localidad, primera cançó de la vetllada, els meus temors van créixer quan em vaig fixar que la lluna creixent era solcada per núvols amenaçadors, que entre els núvols amenaçadors de sobre la mar s’entreveia la llum de la llampegada.

Va sortir el Nanu, i després de pegar una mirada al de dalt com demanant-li que no ens aigualís la festa, va dir que confiava que la cosa aniria bé. Amb això va tranquil•litzar el meu amic Kantinu, que si li digués que la llet és negra i Déu barcelonista s’ho creuria, però no pas a mi. No les tenia totes.

Quan el concert anava costa avall, van començar a caure espurnetes. Ai ai ai, avui patirem. Per sort, les meves pors, una vegada més, van ser infundades. El del Poble Sec i el paio del bombí va fer, vers a vers, un final de cursa realment esplèndid, pirata, malencònic, alliberador. I banyat solament amb les gotes que queien dels ulls més emocionats.

Els que dissabte passat van parar a Tarragona no són uns simples passerells, són uns veritables ocellots. Ocellots que, tot i els anys que fa que piulen, encara saben treure’s del bec melodies capaces d’entusiasmar dotze mil persones al pàrquing d’un mercat. Ocellots que, en lloc d’anunciar males noves, tenen la peculiaritat de no portar res més que bons averanys.

Bon friki Nadal

Aquests s'estimen més un xiulet que un bon esmorzar...

Bon Nadal a tothom!