Propera estació, Terres de l'Ebre

Com diria aquell, les Terres de l’Ebre són com un ésser viu, solcat per multitud de venes i artèries, per les quals hi circulen, cada dia, milers de persones amb els mitjans més variats: el cotxe, la locomotora, la bicicleta, el carro tirat per mula, el llagut i la llanxa ràpida.

De tots aquests transports, el més desaprofitat és el tren, perquè els trajectes cap a Barcelona i València són escassos. A més, s’han deixat perdre infrastructures com el carrilet, que unia Tortosa i Deltebre; l’antiga via entre Tortosa i Ulldecona; i la línia de la Val de Zafán fins a la capital del Baix Ebre –actualment reconvertida en via verda. I per si això fos foc, el tren hi circula en dos sectors diferenciats, aïllats entre si: un bocí paral·lel a la costa, amb un ramal que va de l’Aldea a Tortosa; i l’altre, al nord, que discorre per Móra la Nova, Flix i Riba-roja d’Ebre.

Així és una mica difícil vertebrar un territori, enfortir els llaços entre els elements que el conformen. Per aquest motiu, no estaria malament que des de les Terres de l’Ebre s’impulsés la connexió de les estacions de Tortosa i Móra seguint una línia més o menys recta, no com passa actualment –si es vol fer aquest trajecte en tren, s’ha de voltar per Tarragona i Reus. En uns temps en què la Generalitat prioritza les obres d’un nou eix ferroviari entre Girona i Lleida, no hauria de ser tan estranya una reivindicació que costaria molt menys i seria tant o més gratificant.

La ciutat impossible

A la riba dreta de l’Ebre, just a les portes del Delta, hi ha una capital on sempre m’hi perdo. No pas pel gust de perdre’m, de desconnectar o d’evadir-me d’un món que cada viatge va més atabalat. Res de tot això: m’hi perdo perquè m’hi perdo, perquè sóc incapaç de menar el cotxe a la sortida.

He de reconéixer que tinc el sentit de l’orientació una mica tort, però em resisteixo a creure que tot és culpa meva. I que alguna cosa hi té a veure un traçat urbà dificil d’entendre, amb carrerets d’una sola direcció que no duen enlloc; una senyalització que no se sap ben bé què indica; avingudes de dos carrils per banda que en perden un quan es creuen amb una rotonda; un estat permanent d’obres que obliga els automobilistes a fer filigranes per esquivar grues, bastides i tanques de protecció i, per acabar-ho d’adobar, un canal que desfila -ves qui ho havia de dir- just pel mig de la ciutat.

Després de molt voltar sense trobar-hi el desllorigador, no és estrany que hom es vegi assaltat per les paranoies més diverses, i que pugui confondre amb facilitat la mitologia amb la realitat. Jo mateix, per posar un exemple, la darrera vegada que m’hi vaig trobar, vaig veure en Teseu que tornava a entrar al laberint, empaitat per la protectora d’animals, la qual el maldava per la mort del Minotaure.

A la recerca del sol

Jo vinc d’una terra on costa que es pongui el sol. Fins a última hora encara treu el cap darrera les serres, en un intent desesperat per no caure als abismes de la nit. Tot i així, quan la bola groguenca -en ocasions rogenca o ataronjada-, s’amaga sota la línia de l’horitzó, hom encara pot palpar la llum durant una bona estona.

És per aquest motiu que, quan sóc a Tortosa, em sobta que es faci escàpol tan aviat. Sens dubte que no hi ajuda el fet d’estar tan afonada, enmig d’un clima sovint calitjós i que tingui pràcticament a davant dels nassos l’extrem est del Port. A més, la disposició dels seus carrers no afavoreix gens l’entrada de la llum solar cap a l’interior: no n’hi ha gaires, d’encarats a ponent, i els que hi ha, acostumen a ser curts i estrets.

En aquests casos, em trobo com si m’haguessin tret una o dues hores de dia. Em trobo, quasibé, a les fosques. I és per això que necessito, com l’aire que respiro, anar a la recerca del sol. Enfilar el camí costerut i boterut de Caro, per contemplar com llueix quan a baix ja s’ha instaurat l’imperi de les ombres. Deixar enrera conreus d’horta i secà, corbes que són un autèntic mareig, arbres torts del vent i fins i tot alguna cabra escadussera. I quan arribo a dalt, quan baixo del cotxe i em disposo a entomar els raigs del sol que se’n va cap a la banda de Terol, se m’ericen tots els pèls del cos… Però no pas d’emoció, sinó per la rasca que fot a mil cinc-cents metres d’alçada.

(Infinites gràcies a Jesús Tibau, que m'ha passat la foto)

Bon dia, Terres de l'Ebre!

Les Terres de l’Ebre són com un organisme viu, solcat per multitud de venes i artèries. Per aquests conductes hi circulen, cada dia, milers i milers de persones amb els mitjans de transport més variats: el cotxe, l’autobús, el camió, el tren, la bicicleta, el carro o fins i tot alguna llanxa ràpida que només surt les nits de lluna vella.

Les que s’emporten la palma són les carreteres, les quals aglutinen la major part del flux de mercaderies i viatgers. L’autopista i la N-340, totes dues paral•leles a la costa, la carretera que travessa la Terra Alta i la Ribera d’Ebre d’oest a est (o viceversa) i l’Eix de l’Ebre, que uneix Amposta i Lleida.
Però aquest organisme animat encara té una via obstruïda. Una via saturada no pas de trànsit, sinó de revolts, de pujadetes, baixadetes i recorreguts angostos. Es tracta de la C-233, que neix a Flix, just després de la presa, i que mor a Bellpuig, a tocar de l’autovia Madrid-Barcelona. Noranta miserables quilòmetres que es podrien fer en menys d’una hora i que a la pràctica es fan en gairebé dues.
Per tant, fóra desitjable que des d’aquí es contribuís a desembussar una artèria que, amb el temps, podria esdevenir no només el camí més curt a les Garrigues i l’Urgell, sinó el passadís interior i preferent cap a la Catalunya Vella. Si arribés aquest dia tingueu per cert que el sol no sortiria sol, que els primers feixos de llum vindrien barrejats amb una remor de veus cada cop més insistent, i que es faria comprensible quan us diguessin, en borgenc, en cerverí, en manresà, en vigatà o en gironí:

-Bon dia, Terres de l’Ebre!

La faixa està de rebaixa?

La Veu de l’Ebre, en la seva versió digital, pregunta als internautes sobre el destí del monument a la Batalla de l’Ebre de Tortosa. Se’ls presenten distintes opcions: l’enderroc, la conservació tal i com el van parir, l’eliminació dels elements ofensius, el trasllat a un museu o la conversió en un símbol bé de la lluita contra el Pla Hidrològic bé en homenatge de les víctimes del nazisme.

Confesso que el resultat de l’enquesta m’ha deixat en fora de joc. L’opció més votada (un 51, 58%!) aposta per deixar el monument tal i com està, per davant de la que està a favor de derrocar-lo (només un raquític 13,22%). A més, les que impliquen mantenir el monument fent-li alguna modificació física o simbòlica superen el trenta per cent. Per tant, quatre de cada cinc internautes que han contestat a la pregunta estan a favor de mantenir el monument ancorat a les aigües de l’Ebre, entre Ferreries i el nucli antic de Tortosa[1].

Sense entrar a valorar què suposaria haver de buscar un museu –més aviat un hangar per a avions- per encabir-hi el monument, considero de mal gust voler-lo convertir en tribut a les víctimes del nazisme. Primer, perquè abans ens hauríem de fixar més en la nostra història recent; i segon, perquè resulta ingenu pensar que, només per posar-li un nom diferent, la cosa aquesta deixarà de transmetre tantes males sensacions.

Tampoc no em sembla escaient convertir-ho en una icona anti-PHN. És que els antitransvasistes no en tenen prou amb el monument que aviat es farà a la capital per commemorar la seva gesta? Quina relació té la gallina feixista amb la seva lluita? De veritat els agrada que es barregin els valors de la nova cultura de l’aigua i el franquisme?

Encara menys encertada trobo l’opinió d’eliminar-ne els elements ofensius. Si comencéssim per aquí, no només tombaríem l’afaram, sinó tota l’estructura metàl·lica (més rovellada que l’home de llautó d’El Mag d’Oz). Des de la base fins al paio que aguanta aquella espècie de bengala que no fa llum. Passant per aquells vidres de colorets que li donen un aire aneu a saber si psicodèlic, postmodern, retrofuture o simplement delirant.

Ara, el que trobo francament inadmissible és deixar el traste tal com està. No s’hi val a defensar-ho apel·lant a la memòria històrica, a dir que forma part de la nostra història recent. Perquè la memòria històrica ha de servir, crec jo, per corregir els errors del passat per tal que no es tornin a repetir. I no pas per dedicar-los monuments de vint o trenta metres d’alçada.

Per tant, l’opció més assenyada i respectuosa amb els valors democràtics és esborrar del mapa el conjunt escultòric (per dir-ho d’alguna manera). Enviar-ho tot cap a la foneria. Així, un cop desfet i liquat, es podrà decidir si farà més bon servei en forma de maquinària agrícola, de gronxadors per a la canalla o de primera matèria per al futur quart pont de Tortosa.

[1] Resultats a 11 de febrer de 2005.

Articles de la Veu de l'Ebre

Fins al moment he penjat alguns dels articles que vaig publicar, els anys 2005 i 2006, al setmanari la Veu de l'Ebre, de Tortosa. Són els que tenen un contingut bàsicament gastronòmic. A partir de demà, publicaré la resta. Tracten temes com la política, les infraestructures o la literatura. Algun potser no l'escriuria així ara, però més m'estimo deixar-lo igual i no repudiar-lo. Tot i que ara no pensi igual que abans, no vol dir que abans no cregués fermament en el que escrivia. Fins demà.

El sabó i Crisant (Homenatge a Salvador Espriu)

Aquesta noia és la impulsora de l'homenatge que els blocaires fem a avui a Salvador Espriu, en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort. Ja li vaig dir que no escriuria res nou, que no tenia ganes de treballar. Que em limitaria a penjar aquí un article que vaig fer fa uns quants anys per a la revista Fonoll de Juneda. El penjo tal com va sortir llavors, no he volgut modificar res. Tot i que ara canviaria moltes coses pel que fa a la forma, la idea de fons és la mateixa.

(Perdó per no penjar-lo a les vuit del matí, Roser, però no sé com programar lo bloc)

El sabó i Crisant

Abans que penseu que aquest article tracta qüestions higièniques, m’apressaré a dir-vos que no, que no és eixa la meva intenció. El meu desig no és parlar del sabó, sinó del fet d’ensabonar. O el que és el mateix, d’adular, de llagotejar, de fer la pilota, de fer la gara-gara. “I què hi té a veure el tal Crisant en una parrafada semblant?”, us preguntareu els més inquiets. Calma, ca-ca-ca-calma. Tot arribarà.

L’adulació, en els temps que corren, és un dels esports que compta amb més seguidors. Es practica a la política, quan els pelacanyes que volen escalar pels espadats del partit assenteixen a totes les opinions del líder suprem; es practica a la professió periodística, quan respon a una relació mercantil o a la determinació per aconseguir una exclusiva; es practica a la feina, quan hom colga de consideracions i reverències el seu superior jeràrquic; es practica, també, a nivell de poble, sobretot quan la persona en qüestió només li fa patxoca fer-se amb el capellà, el senyor metge, el farmacèutic, l’alcalde i els quatre cacics de tota la vida…

I això perquè? Sempre he pensat que la gent que es dedica a fer la gara-gara a d’altra gent ho pot fer atenent a dos motius bàsics. En primer lloc, perquè n’esperen treure un benefici, una contrapartida. Sobretot si és en forma de diners. Després, perquè d’aquesta manera, relacionant-se amb la gent més influent i rellevant, aconsegueixen reforçar el seu ego, la seva autoestima. I de pas poden presumir davant els seus semblants de les amistats que gasten: “Veieu? Jo sóc amic d’aquella, i d’aquell altre, que són molt importants i manen molt!”

En aquest últim cas, em resulta xocant comprovar com encara queden persones que agraeixen eternament al seu interlocutor que tingui la cortesia de deixar-se fer la pilota. Persones que, veient un toll de fang, s’hi ajupirien damunt, es deixarien trepitjar per tal que no s’embrutés i acabarien donant-li les gràcies per haver permès que fossin elles, i no unes altres, les que s’haguessin sotmès a semblant humiliació. Persones que, tot i saber-se ignorades, menystingudes i fins i tot repudiades pel seu referent, encara en continuen guardant un gran concepte i no toleren que se’n parli malament.

El límit on es pot arribar, a l’hora d’idolatrar algú altre sense més recompensa que la satisfacció de saber-se amic seu, va ser descrit de forma magistral per Salvador Espriu, potser el millor escriptor català del segle XX. Espriu va escriure, a mitjans dels anys trenta, la narració “Teoria de Crisant”[1], on explica l’ascensió social d’un personatge mediocre gràcies a l’habilitat per ensabonar tothom que se li posi al davant. Resulta que el protagonista, Crisant Baptista Mestres, només començar la història perd tot el seu abundant patrimoni. Ell, que estava acostumat a viure sense treballar, es troba en una cruïlla de la seva vida, una cruïlla decisiva. La seva muller està desesperada, i li reclama que busqui ràpidament una font d’ingressos, perquè a casa no tenen pa. I Crisant, en una revelació que molts qualificarien com a divina, veu el camí que ha d’emprendre per sortir del mal pas: obrir un consultori mèdic.

La veritat és que Crisant Baptista Mestres no fa res de l’altre món embrancant-se en aquest negoci. El noi és llicenciat en Medicina. Ara bé, la manera de portar-lo sí que és un poc heterodoxa: recomana als seus pacients que, per superar els mals respectius, només han de pensar amb puresa. “Penseu amb puresa!”, es fa un fart de repetir el benvolgut Crisant. I adula la clientela fins a l’extenuació, fent-los creure que ells i només ells són els millors. A un li diu si és tan intel·ligent; a l’altra si és tan bella; al de més enllà si és tan ric i si ho sap portar tan i tan bé… La concurrència que acut a la consulta, al principi, es mostra sorpresa, però prompte s’abandona, extasiada, als encants del mestre Mestres.

Crisant progressa com una mala cosa. A casa seva hi torna a haver pa i ben aviat, gràcies a la seva il·limitada capacitat per donar sabó a qui l’ha de donar, és nomenat acadèmic, conseller del Banc Nacional, diputat a Corts, president del Patronat dels Indis Descalços i professor de Grafologia Caracteriològica a la Universitat. A la Universitat, precisament, es volta d’una tropa de seguidors incondicionals, els quals li dispensen tota classe de reverències, visques i consideracions. I ell, a canvi, els torna els compliments dient-los que són els millors i que tots, ab-so-lu-ta-ment tots, tenen les qualitats més excelses per pensar amb puresa.

Crisant Baptista Mestres ha arribat al capdamunt de la piràmide social. Ho ha aconseguit llagotejant, adulant, encensant, fent de llepaire dels rics, els poderosos i dels qui n’ha pogut obtenir qualsevol benefici no necessàriament valorat en diners. I, un cop a dalt de tot, ha adquirit la potestat de designar qui pensa i qui no pensa amb puresa. En el primer cas, tot aquell qui raona com ell, i en el segon, qui no comparteix la seva forma de veure el món.

El relat d’Espriu inquieta, neguiteja, pertorba. I no pas perquè sigui exagerat, que ho és, sinó perquè pot resultar molt real. Per la part que em toca, m’angoixa que, per tirar endavant, surti més a compte ser murri i aprofitat que no pas ser bona persona i esforçat. A més, em preocupa la degradació moral que suposa, per a la nostra societat, posar en un pedestal un simple Crisant, una persona que no s’ho mereix, que no ha fet res de productiu a la vida, algú sense ofici ni benefici.

Personalment, m’hauria agradat que l’escriptor de Sinera hagués dissenyat un altre acabament per a la història. Per exemple, Crisant caigut en desgràcia, perquè al final, conscients de la monumental presa de pèl, tots li haurien girat l’esquena; i els deixebles desorientats i sense saber on tocar vores, internats en qualsevol institució mental d’Alfaranja o Konilòsia. Què hi farem, sóc un entusiasta dels happy ends…

[1] Inclosa en els reculls Ariadna al laberint grotesc (1934) i Narracions (1965), i portada al teatre a l’obra Ronda de mort a Sinera (1965), juntament amb altres textos d’Espriu.