Gastronomia musical

Els que no hagueu vist l'obra de teatre o la pel·lícula direu: què hi té a veure, Sweeney Todd, amb la gastronomia? Més del que penseu...

"Confitat", per Marià Cerqueda

Vaig trobar aquest article al digital Viure als Pirineus, em va agradar, li vaig demanar a l'autor si el podia reproduir aquí, em va dirque sí... I aquí el teniu.

Confitat

Fa molt temps que la tecnologia ha aconseguit que en qualsevol casa hi puguem trobar l'hivern permanent, en forma de nevera o congelador. El fred demostra ser un dels millors conservants en el procés d'aturar la reproducció dels bacteris i els fongs, els principals responsables, tot i que no els únics, de què els aliments es malmetin.

Curiosament, si exposem els aliments a la calor o a l’aire, afavorint-ne la pèrdua d’aigua (o el que seria el mateix els assequem) també aconseguim aturar la invasió d’aquests éssers microscòpics. Es tracta de dos procediments que s’aprofiten de mètodes físics elementals.
No crec que calgui escriure aquestes línies per descobrir que els aliments també s’han conservat mitjançant la química tot i que, actualment, aquest terme ens porta a pensar en colorants i conservants artificials. Entre els mètodes més populars hi trobem el salat dels aliments. Tots hem tastat el bacallà esqueixat (o en samfaina), o un bon pernil. Curiosament, la conservació d’aquesta part del porc tan apreciada barreja processos físics (ja que s’asseca) i químics (un bon salat és imprescindible per aconseguir curar-lo com cal). En canvi, resulta més xocant que el menjar es pugui conservar saturant-lo de sucre, greixos o àcids, en el que es coneix com a confitats.

Així, quan es parla d’un terme àcid ens ve al cap quelcom de corrosiu, fins que algú ens fa tastar uns magnífics bolets confitats en vinagre, un àcid dèbil. El sucre, que tots sabem com espatlla les dents, si aconsegueix sobrepassar una certa concentració, converteix tota mena de fruites en les delicioses confitures. I el greix, que per la seva consistència sembla que s’hauria de fer malbé de seguida, també demostra les seves qualitats quan gaudim d’un formatge en oli, o d’un magnífic confitat. Aquesta conserva tan habitual a casa nostra (especialment en les cases on es feia matança), aprofita les costelles del porc, i de vegades també la botifarra i els lloms, (en el cas de l’ànec les cuixes) i les satura amb el greix dels mateixos animals que, en el cas del porc, es coneix com a greix dolç. Aquest plat que també es pot elaborar utilitzant oli, intenta que la carn es vagi amarant de greix.

No cal dir que per obtenir un bon confitat, el factor temps és primordial. No es pot fer un bon confitat en un tres i no res. Desconec si és aquest el motiu pel qual es tan difícil (no impossible) de trobar en els restaurants del país un bon plat de confitat de porc (se’n troba més fàcilment d’ànec). Potser pagaria la pena provar-ho ja que estic convençut que seria una menja apreciada i que, acabat el servei, els propietaris no se l’haurien pas de confitar (que vindria a ser un sinònim de fiquin-se’l allà on..., els hi sembli) sinó tot el contrari, potser s’animarien a repetir.

Voleu un cafè?

Un cafè llarg...

El riu que parla

Aquest és un altre dels llibres col·lectius on participo. El més especial, potser, per a mi. Perquè a rel d'aquest llibre vaig conèixer un grapat d'escriptors ebrencs que de seguida em van acollir entre ells i perquè vaig conèixer un home d'aquests que no se'n troben: el llibreter Octavi Serret, de Vall-de-roures. De fet, ell va ser qui ens va animar a escriure uns relats que primer penjaria al seu bloc i que després l'editor Àlex Ferrer, d'Aeditors, publicaria en paper. Jo hi vaig participar amb el relat Aluet, que podeu llegir aquí.

Les escriptores i escriptors participants en aquest petit gran recull són: l'infatigable Jesús Tibau, la flixanca Laura Mur, l'irònic Josep Igual, Maria-Josep Margalef, la mig garriguenca Teresa Bertran, l'activista Emigi Subirats, J.J. Buera Bel, el tortosí de Reus Jordi Andreu, Judit Ortiz, l'agutzil Josep Gironès, J.J. Rovira Climent, el poetastre Andreu Subirats, la xertolina Francesca Aliern, l'entusiasta Albert Guiu, Valer Gisbert, Vicent Sanz, l'acolorida Sílvia Favà, Regina Bladé, Rafel Duran, Estela Ferré, el flixanco David Ruz, la poetessa Glòria Fandos, Susana Antolí, l'especialista en microcontes Joan Pinyol, Lluís Rajadell, Ramon Àngel Garcia, Silvestre Hernàndez i Neus Pallarès.

Lleida, blanc i negre

Ahir va caure'm a les mans un llibre que feia temps que esperava: Lleida, blanc i negre. Es tracta d'un llibre amb fotografies (en blanc i negre, naturalment) de Manel Viladrich, fotoperiodista del diari Segre. Les instantànies, moltes d'elles precioses, reprodueixen festes populars i religioses del Pirineu i la Plana de Lleida, i van acompanyades de textos d'escriptors com Marta Alòs, Jaume Barrull Castellví, Joan Bellmunt, Màrius Blàvia, Enric Boluda, Llorenç Capdevila, Jordi Cardona, Eugeni Casanova, Toñy Castillo, Pep Coll, Jordi Creus, l'amiga Rosa Fabregat, Isaias Fanlo, Felip Gallart, Vicenç Llorca, Xavier Macià, Marc Masdeu, Abel Montagut, Josep Maria Nogueras, Jordi Pàmias, Francesc Pané, Mertxe París, Francesc Pascual, Gabriel Pena, Pere Pena, Enric Pinyol, Marta Planes, Pere Rovira, Ramon Rubinat, Josep M. San Martín, Dolors Sistac, Ramon Sistac, Albert Turull, el destraler Ramon Usall, Josep Vallverdú i un servidor.

A mi em va tocar escriure sobre les falles d'Isil, l'Aquellarre de Cervera i la Trobada d'Armats de Lleida. Si podeu aconseguir el llibre, ja direu què us ha semblat tot plegat.

Pedregam o pedreria. Fragments d'orígens

L'any 2008 els amics d'Òmnium Baix Camp em van proposar fer de jurat del XXX Premi de Poesia Gabriel Ferrater per a joves escriptors. No vaig trigar ni un moment a dir que sí. Tenia molta curiositat per saber com eren els bastidors d'un premi literari. I he de dir, en contra del que pot pensar molta gent, que més enllà de l'acte de lliurament del premi, hi ha molta feina a darrere. S'han de llegir atentament les obres a concurs, s'han de prendre anotacions, s'ha de rellegir, s'ha de deliberar... Va ser una experiència que va valer la pena, perquè era quelcom nou per a mi i també perquè em va servir per conèixer noves veus poètiques, veus que potser d'aquí a no tant es consolidaran en el nostre panorama poètic.

Us recomano sincerament la lectura de les poesies de Raquel Estrada, Núria Busquet i Pau Vadell. Crec que ho podeu passar bé. Que és el que importa, en aquesta vida.

(aquí teniu el pròleg i uns quants poemes del llibre)

Xerrada-presentació a Barcelona

Divendres 12 de febrer de 2010 vaig anar a l'Ateneu Layret de Barcelona (C/ Villarroel, 49) a fer una xerrada que portava per nom "Les Garrigues. Oli i olives". Havia de ser quelcom genèric, introductori, per a no iniciats, i per això vaig aprofitar les fotos que havia fet l'últim dia de collir olives de la campanya passada. Va ser una experiència diferent, enriquidora i molt interactiva. En tot moment l'assistència preguntava detalls i feia comentaris sobre la tasca de collir les olives. Hi havia el Manel, l'Hèctor, l'Àngela, l'Eulàlia (casualitat: el 12 de febrer era Santa Eulàlia, festa major a Barcelona; i Eulàlia és el nom de la protagonista d'Oli en un llum), l'editor de Fonoll Jordi Quer... Precisament aquest últim, quan signava un exemplar de la novel·la de les Garrigues, va comentar que feia molt temps que no em veia en aquesta posició. Vaig recordar l'enorme campanya de presentacions d'Oli en un llum, amb més de trenta presentacions, la meitat a les Garrigues.

Vaig combinar els comentaris sobre les fotos amb lectures d'Oli en un llum i Esmorzars de Lleida. Lectures on, en tot moment, hi són presents les olives i l'oli. Les cares dels assistents testimoniaven la gana que els produïa la descripció del blanc de l'ou ferrat amarat d'oli, de la tupina banyada en oli o d'una llesca de pa amb tomata recoberta d'oli. Sort que tenien olives arbequines i llesques de pa amb oli (de les Borges Blanques i de Cervià de les Garrigues) per picar...

Quan tornava al pàrquing on tenia el cotxe vaig donar una última ullada al número 20 del carrer Urgell, on vivien els meus oncles de Barcelona Josep i Teresina. I vaig recordar que, quan era petit, les meves vacances eren anar un diumenge a veure els oncles de l'Eixample. La qual cosa em servia per anar als Encants a buscar cromos i còmics. Quants records!