Presentació a Cambrils

Dimarts 9 de febrer vam presentar Esmorzars de Lleida a Cambrils. Va ser especial tornar al mateix lloc on, l'any passat, per les mateixes dates vaig presentar Oli en un llum. Va tornar-me a presentar el regidor, amic i antic company d'estudis, Oliver Klein (no t'estaré mai prou agraït, Oliver). I vaig tornar a veure cares que ja hi eren l'any passat, com la de l'Albert Raül Esteban, amb qui compartíem els viatges en tren des de Salou fins a Tortosa. Aquest any l'Albert Raül no venia sol: l'acompanyaven la seva dona Ingrid i la seva filla Ainara (que, per cert, anava d'incògnit).

A la presentació vaig dir, si fa no fa, que a Esmorzars de Lleida hi havia diversos ingredients: gastronomia, història, autobiografia, cultura, música, llibres... Una espècie de catxipanda o cassola de tros relligada, en tot moment, per un fil conductor: l'oli. I és que, un cop editat, el meu editor Marcel·í Pascual va dir-me que aquest, com Oli en un llum, era un llibre d'oli. Hi vaig parar esment i vaig veure que sí, que tenia raó. Perquè l'oli, a Esmorzars de Lleida, apareix entollat en una llesca de pa amb tomata al Josep de la Cuadra de Lleida, a sota d'una truita d'espinacs al Restaurant Bargués de Cervera, als popets de Cal Xirricló de Balaguer o a la tupina gloriosa del Cafè Modern de Castellnou de Seana.

I vaig acabar fent un advertiment a l'assistència. Els vaig dir que, abans de llegir-lo, procuressin dinar, berenar, sopar, ressopar o esmorzar bé. Perquè sinó, ho podien massar malament...

Per a més informació: http://www.revistacambrils.com/index.php?c_noticia=8735

Qui té por de les vegueries?

Recordo quan vaig sentir parlar de les vegueries per primer cop. Va ser durant la campanya de les eleccions a la Generalitat de 1999. El candidat Pasqual Maragall proposava una nova ordenació territorial per a Catalunya, en la qual les vegueries havien de substituir les províncies. Es buscava així acostar l’administració al ciutadà i completar una distribució territorial pròpia, diferenciada d’una altra d’arrels centralistes.

Des de fa uns mesos, dos hereus polítics de Maragall, els alcaldes de Tarragona i Lleida, són els caps visibles de la insurrecció del territori envers la futura Llei de vegueries. Josep Fèlix Ballesteros, batlle de la ciutat imperial, reclama en exclusiva la capitalitat de la vegueria i que el nom no sigui Camp de Tarragona, sinó Tarragona a seques. Àngel Ros, alcalde lleidatà, vol que la vegueria, si s’aprova, comprengui el mateix territori que l’actual província de Lleida.

El primer té el rebuig de la veïna ciutat de Reus, que aspira a cert protagonisme en la futura vegueria, i de moltes poblacions de l’entorn, que critiquen que tot s’hagi de reduir al nom de la capital. El segon té l’oposició del Pirineu, que vol una vegueria que reconegui un caràcter diferenciat del de la Plana de Lleida.

Els alcaldes d’ambdues ciutats recorren a motius històrics i culturals, de lideratge, de competitivitat, de modernitat, de manca de consens, de malbaratament de recursos i fins i tot al cèlebre “això no toca” per resistir-se a les vegueries. Però, encara que no ho diguin, hi ha un parell més de raons.

La primera: el poder. A Tarragona ja li ha sapigut prou greu perdre les Terres de l’Ebre com perquè ara hagi de cedir quota de pantalla a Reus. I Lleida no es pot permetre el luxe de perdre, de cop i volta, la influència sobre la meitat del territori del qual encara és capital.

La segona: els diners. A darrera dels alcaldes d’ambdues ciutats hi ha un entramat empresarial i mediàtic que té pànic que un afebliment polític es tradueixi en un descens d’ingressos. Un entramat al qual molts ciutadans del territori no hauran d’acudir en el cas que se’n pugui construir un d’alternatiu més a prop de casa seva.

Per tant, la resposta a la pregunta que encapçala l’article és ben senzilla: els que hi perden.

Jornades de la galera i la cuina marinera de Cambrils

Jo hi aniré. I vosaltres?

(Per cert, el vídeo és de l'edició de l'any passat)

Felicitats petites (i gastronòmiques)

Manllevo un moment el títol de la secció de l'amic Tibau per dir que les meues felicitats petites (i gastronòmiques) són observar les meues filles com mengen. La gran, com rosta, una darrera l'altra, les olives arbequines. I la petita, com constantment demana un toll d'oli al plat per poder sucar-hi pa. Em sento realitzat, i tinc la certesa que els he passat el relleu. Tants segles d'oli al darrera no podien caure en l'oblit...

Una altra sobre les sobres

Què feu quan aneu al restaurant, ho trobeu bo (boníssim), i sobra molt? Ho deixeu al plat o dieu al cambrer que us ho fiqui en una carmanyoleta? Considereu que és de bona educació o no? Considereu que, ja que ho heu pagat, teniu el dret a endur-vos-ho? Què considereu, a veure?

"Cuina plena de fum, caspa i greix", per Enric Ribera Gabandé

A l'edició digital del diari Bon Dia, de Lleida, vaig trobar aquest article, signat per Enric Ribera Gabandé. En recomano la lectura, perquè és molt interessant:

"En les grans crisis històriques a Espanya, la cuina tradicional i la regional és la que ha salvat la crisi, no les avantguardes. Sens dubte, se salvaran els grans: els "estrellats" de les michelines es convertiran en llocs per menjar una vegada a l'any, però els clònics desapareixeran, cada dia un, com en la pel·lícula de Deu Negrets", assevera el periodista i sociòleg Lorenzo Díaz, sobre els nous models gastronòmics en temps de crisi que li toca viure al sector de la restauració del nostre país.

Díaz, això sí, adverteix, "sobreviurà la cuina tradicional ben feta, no la plena de fum, caspa i greix. Per això, a restaurants com a Porta 57 o Aldaba de Madrid, se'ls tornarà el protagonisme que els ha ocultat l'avantguarda.

Durant l'"any de la reflexió", com s'ha denominat el 2010, les tendències apunten a la permanència de la millor avantguarda, el magnetisme asiàtic i la sàvia tradició per afrontar aquest any. En aquesta mateixa línia es manifesta un altre dels vaixells insígnia de la gastronomia espanyola, Francisco López Canís, president i editor del Saló Internacional del Club de Gourmets, que argumenta sobre el tema que "es produirà una depuració lògica. Hi havia una proliferació de restaurants que no es justificava ni per la seva cuina, ni pel seu preu".

Per al veterà editor, es produirà una lògica tornada a la cuina tradicional: "M'ho deia un periodista novaiorquès: "Jo no vinc a Espanya a menjar carn crua, vinc a conèixer la cuina d'aquí". Paco Roncero, cuiner de La Terraza del Casino de Madrid, difereix en certa manera sobre el tema en qüestió, adduint que "en la mateixa línia que molts restaurants europeus, hem elaborat un menú executiu al migdia per 60 euros, més curt i menys temps, però sense baixar la qualitat, i mantenim el gastronòmic a la nit". Roncero pronostica que els negocis del ram que funcionaran són els moderns bars de tapes, que permetran mantenir els gastronòmics.

Un altre dels que té opinió pròpia i autoritzada en el tema és el president de la Cimera Gastronòmica de Madrid Fusion, José Carlos Capel, que argumenta sobre els nous models gastronòmics, que "es consolida la informalitat als restaurants. Els models clàssics, com els grans restaurants francesos, ja no tenen vigència. Ara tot es comparteix; les cartes tenen molts entrants i menys segons. També es consoliden els gastrobars i les mitges racions. L'enginy i la imaginació obriran pas a altres models de negoci".

Ramón Dios, president de Joves Restauradors d'Europa, considera que aquest any tan difícil, "la solució és adaptar-se al que el client vol en cada moment, tant en relació qualitat-preu, com en servei. El restaurant és un producte complet i cal incidir en el valor afegit d'atendre molt bé el client, perquè perviurà el millor en conjunt".

Està més que clar que aquest any de la reflexió, només amb una bona relació qualitat-servei-preu-quantitat, una irrenunciable professionalitat, i sempre fugint dels "malabarismes" carents de base, es podrà sortir amb vida del desafiament.

Mollerussa mon amour

Al capítol d'Esmorzars de Lleida on surt el restaurant la Bóta de l'Avi, de Mollerussa, l'Antonio Farnell parla d'aquesta cançó: