Escolteu atentament la lletra d'aquesta cançó. Resumeix a la perfecció l'esperit d'Esmorzars de l'Ebre.
Avui he signat a l'Abacus de Reus. Més aviat semblava que estigués esperant la presentació de demà, a Paüls...
L’ombra rogenca de la lloba, de Gerard Vergés, és un llibre magnífic. Ho és perquè empra un llenguatge entenedor i fluid, perquè les imatges que construeix són nítides, perquè la ironia que destil·la és d’alta graduació i, sobretot, perquè s’aguanta sobre una estructura senzilla i alhora resistent, sorprenent.
En una primera part hi ha un poema llarguíssim, de tres-cents quaranta-cinc versos, en què parla Ròmul, un dels fundadors de Roma. Al llarg del poema hi ha constants notes que ens remeten a una segona part del llibre. En aquesta segona part, escrita en prosa, parla Remus, cofundador de Roma i germà bessó de Ròmul, on es desgrana el significat de les paraules de la primera part. Hi trobem referències a autors com Ausiàs March, Shakespeare, Homer, Carles Riba, J. V. Foix, John Keats, François Villon, Virgili, Sant Agustí, T. S. Eliot, el mateix Vergés o Vicenç Garcia, el tortosí rector de Vallfogona.
Gerard Vergés és generós. Com un tramoista que ens mostra què hi ha entre bastidors, com un cuiner que ens revela el secret d’una recepta, ens explica quin origen té aquella cita, aquella imatge, aquell color, aquella cançó. D’aquesta manera, Vergés ens ensenya a llegir poesia. Ens fa venir el cuquet de comprar, de tant en tant, algun llibre de poemes. Ens dóna l’oportunitat de fer-nos amics, amants, de versos i estrofes. I ens ajuda a desenganxar-nos del terra, tal com li vaig sentir dir un dia, com un avió que s’enlaira de la pista.
Aquesta inclinació de tanta i tanta gent a glorificar la persona que es mor és una cosa que sempre m’ha sorprès. D’acord que, en la majoria dels casos, no s’arriba a demanar que el finat passi a engreixar les cada cop més atapeïdes pàgines del santoral, però en les vetlles i els enterraments és freqüent sentir-hi frases de l’estil “Era un bon home”, “Era una bona dona” o “La trobarem a faltar molt”. A tot estirar, n’hi haurà que diran “En el fons, tot i que no ho demostrava gaire, tenia bon cor”. Però no passaran d’aquí.
És políticament incorrecte dir mal d’algú quan fa poc temps que ha traspassat. Queda malament criticar qui encara reposa a l’obituari. Els motius? Potser per por al què diran, potser per considerar un deshonor faltar a qui no es pot defensar –per motius evidents-, potser per creure que és de mala educació, potser per respecte als familiars... El cas és que només se’n diuen els trets positius, se n’exageren les qualitats i es pot arribar a l’extrem d’inventar-se-les quan en vida aquella persona no era prou bona ni per dir bon dia.
I això passa, sobretot, quan el cessat és un personatge públic, conegut per milions de persones. Com si durant la seva existència no n’hagués fet, de malvestats, abominacions i dolenteries, com si no n’hagués tingut, de defectes, de cop i volta tot queda tapat pel mantell místic i enigmàtic de la Mort, que més que una calavera amb hàbit i dalla sembla una germaneta de la caritat. Nixon ja no és el president que va espiar la democràcia, ni Mitterrand l’enèsim mandatari francès que va deixar l’Àfrica potes enlaire, ni Hassan II el rei que va atonyinar les aspiracions de llibertat del poble sahruí... Ni Joan Antoni Samaranch, el dia que fineixi, el governador civil feixista de Barcelona de 1973 a 1977.
Per tant, millor que posem a cadascú on li pertoca. Els naps amb els naps i les cols amb les cols. No ha de suposar cap problema, cap ni un, dir la veritat sobre la persona que acaba de deixar aquest món. Encara que sigui desagradable, cru i dur examinar allò que va fer i va deixar de fer. Perquè, al cap del carrer, allò que compta és tractar les persones amb equanimitat. I allò que sobra és la infinita capacitat per autoenganyar-se i anar per la vida amb massa miraments.
Aquí teniu la llista dels llocs on vaig anar a esmorzar (i vermutejar) a les Terres de l'Ebre:
Aquesta setmana santa hem anat de vacances al Solsonès. Ens hem hostatjat en un apartament del complex La Llosa del Cavall. Tot molt complet, confortable, tranquil i un paisatge fantàstic. Us el recomano!
És temps de sol ponent. D'aquí al solstici d'estiu cada dia el sol se'n va a jóc més tard, cada tarda hi ha una mica més de llum. Les passejades són més llargues, la canalla torna de jugar més tard, les jornades al tros es tornen més productives. Tot funciona a un altre ritme. Estem més assossegats, més tranquils. No patim tant per aprofitar les hores de sol. Els horaris es dilaten com els rellotges d'en Dalí.
A Lleida i rodalies, on no hi ha cap accident geogràfic remarcable que barri la vista al sol fins que se'n va a dormir, les postes són llargues, lentes. El sol tan aviat és borrós com ben perfilat. Tan aviat és suc de taronja com suc de cirera. Quan es fa fonedís, a voltes l'horitzó queda esquitxat d'una rojor que anuncia vent, pluja o la sequera de sempre. El cel s'emblanquina, es torna griset, blau marí, i just abans que l'imperi de les ombres s'apoderi de tot el firmament, encara resisteix una línia blaveta a dalt de les carenes.
