La festa de l'oli nou

Amanida d’enciam, tomata, pastanaga, espàrrecs, tonyina i anxoves; salmó a la planxa; ous de guatlla; pebrot verd escalivat, aigua i vi. Aquell sopar va ser una festa.

Què ho va fer, que l’àpat fos màgic i memorable? Ho va fer que l’enciam, la tomata i la pastanaga fossin collits, a primera hora del matí, sota la humida, pesada i feixuga boira de Sarroca? Ho va fer que el pebrot verd s’havia escalivat al tros, el dia abans, mentre els collidors d’olives dinaven? Ho va fer aquell fresc blanc vi d’agulla? Ho va fer la tonyina del Cantàbric? Les anxoves de l’Escala? El salmó rosadenc? Els espàrrecs curts i prims? O els xicotets ous de guatlla?

No. Ho va fer l’oli nou que acabava de dur de Sarroca. L’oli tèrbol, verd embromat, massís i olorós va impregnar els aliments i va dar-los un toc celestial, únic. L’enciam va reverdir; la tomata va tornar-se encara més sucosa; la pastanaga menys dolça; les anxoves no pas menys salabroses; el salmó untuós i brillant; els espàrrecs filagarses olioses; els ous de guatlla elàstics i esponjosos, i el pebrot escalivat, que guardava el fum de la brasa al defora, una verda serpent d’oli.

Vaig menjar tan a poc a poc com vaig poder. Vaig recórrer al setrill, una vegada i una altra, quan veia que el toll d’oli s’aclaria. Vaig percebre certa picor a la gola i vaig recordar el refrany: “Massa oli a la plata, cou al coll i a la butxaca”. No hi vaig donar importància. La picor passaria i, quan convenia, era preferible llençar casa i corral per la finestra.

L'altre Esmorzars de forquilla

No sé, blocaires, si us ha passat mai que heu descobert que hi ha un altre bloc a la xarxa que es diu exactament com el vostre. A mi fa pocs dies m'ha passat. I he de confessar que, en el moment de descobrir-ho, vaig pensar que havia trobat un germà bessó. Us recomano que visiteu el bloc homònim de Dani Planas de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès). Jo ja el tinc a la meva llista de preferències!

De qui és la cita: solució

Bé, bé... I jo que pensava que no era tan difícil! Potser sí que m'he passat una mica. Jo pensava que en llegir que berenaven amb te veuríeu que eren a Anglaterra, pel tipus de menjar que no eren a l'actualitat, i per la suprema capacitat d'escriure i descriure, que era Charles Dickens. D'aquí a El Casalot, publicada per Destino com l'obra del Pla, només hi havia un pas... Segons el meu punt de vista, és clar. De totes maneres, gràcies al Toni i al Josep, que hi han participat!

(prometo que la propera serà més fàcil i que donaré unes quantes pistes)

De qui és la cita?

La X i la Y en realitat són noms de persona, perquè sinó quedaria encara més fàcil:

"Treu la pols de tots els mobles, passa un drap humit pels retrats del senyor i la senyora X i posa el joc de te més bo a taula, on també hi ha una bona provisió de pa acabat de sortir del forn, trenes ensucrades, mantega fresca, talls prims de pernil, de llengua i de salsitxa i abellidores rengleres d'anxoves disposades sobre un llit de julivert; a banda dels ous acabats de pondre que encara han d'arribar, tebis, embolicats amb un tovalló, juntament amb el pa amb mantega acabat de torrar. Perquè resulta que el senyor Y (...) sap fer anar amb notable destresa instruments tan mundans com el ganiveta i la forquilla."

(Una altra pista, va: és lo llibre que m'estic llegint ara)

Minuts musicals

Aquesta cançó parla d'una altra mena de gana:

De qui és la cita?

I a quin llibre pertany?

"Ens hauríem de llevar més de matí. Per a llevar-nos més de matí, hauríem d'anar al llit més aviat i dormir més. En llevar-nos, hauríem de tenir més bon humor. En aquesta hora, el mal humor ens fa fumar massa. Hauríem de fumar menys i menjar més -esmorzar de forquilla. Els alemanys solen dir que els matins tenen gust d'or. Quin gust tenen els nostres matins?"

Vinga, que aquest és molt fàcil!

"Les Resten", per Alfred Pérez-Bastardas

Marcel·lí Pascual, el meu editor, em va col·locar l'article Elogi de les sobres al seu web Viure als Pirineus. I quina sorpresa no vaig tenir en trobar-me un comentari d'un tal Alfred Pérez-Bastardas que superava l'article que li va donar peu! A continuació us el reprodueixo (amb el seu consentiment), perquè és quelcom que no us podeu perdre:

"Les Resten"

Excel·lent l'articlet d'Ignasi Revés, que no conec. Però la declaració sobre les "sobres" és del tot coherent, si més no ara que ningú cuina i no saben què són. A casa meva, que la meva dona cuina i molt bé, també en tenim de sobres: en diem "RESTEN", és a dir restes o sobrants de menjars anteriors. Qualsevol cosa que ha quedat, menjada un dia o dos després de ser cuinada té un gust millor i fins i tot tractada amb una paella amb oli, se'ns presenta al paladar molt més aromàtic.

Les "RESTEN" a casa meva van de l'arròs a la patata i mongetes tendres, que passades per la paella lentament i aixafades (com aquell que fa una trinxat), acaben com si fos truita sense ous. I si ho deixem coure a foc lent amb un allet tallat petit és francament un acompanyament ideal. No cal dir que qualsevol "vianda" ja cuinada i calentada a la nit a foc lent, reviu el gust i jo crec també que és millor. Dels macarrons, no cal ni parlar-ne, passats per la paella, posant un rajoli d'oli d'oliva, reviuen al paladar. I també la carn roast beef amb la seva salsa feta dels propis acompanyaments, com el tomàtec, la ceba, la pastanaga, l'all, etc. Com que a l'hora de la cocció li hem posat una mica de vi sec, un cop fet i colat el passem pel túrmix i la salsa resultant és extraordinària amb aquella carn rostida de color rosa. Tot això escalfat de nou vint-i-quatre hores més tard és deliciós. Em deixava que a casa també ho acompanyem amb el que els anglesos en diuen apple-mousse, o dit correntment salsa de pomes angleses.

En canvi no valen res els canelons recalentats, ni tampoc les faves, i discutible seria la carn d'olla. No cal dir que les sopes, vull dir el caldo escalfat, amb pa torrat untat d'oli i rascat amb all és sensacional. Com ho són les sopes de farigola; però això ja no són sobres... Sorprenent són les "resten" d'altres pastes, com els fideus a la cassola, o les tallarines, sempre amb un rajolí d'oli d'oliva, etc. Bé vaja, que gairebé tot és molt més bó si es deixa reposar unes hores. A més, hi ha una raó humana, econòmica fins i tot, que és la de no llençar menjar. La meva mare, quan érem petits, ens deia a mi i als meus germans que no s'havia de llençar el menjar perquè hi havia molts nens i nenes que no en tenien i que per respecte als que no en tenien, era un greuge llençar-lo perquè havia sobrat. Visquin doncs, les resten, les sobres, ben tractades i assaborides, lentament, acompanyades d'un bon vi i si cal de bona companyia.