dilluns, 28 de setembre del 2009

L'última garrafa

Ha començat el compte enrere. Ahir vam encetar l'última garrafa d'oli vell. I avui ma mare m'ha dit que potser començaran a collir olives abans de Tots Sants. A mi se'm fa aigua a la boca, la llengua, el paladar, tot esperant l'oli nou...
L'oli vell ha mort! Llarga vida a l'oli nou! (de Sarroca, evidentment)

divendres, 25 de setembre del 2009

Mas Folch

Ahir, festa de Misericòrdia, vam anar a dinar a Mas Folch, a Constantí. El lloc es troba a tocar de l'aeroport de Reus (també de Constantí?) Hi ha lloc on la canalla pot jugar, cosa important per a nosaltres. I el menjar és molt bo. Aquí us deixo el rastre de plats que ens vam cruspir:

Aperitiu: gaspatxo, un bunyolet de bacallà i al vaset del costat quelcom també amb bacallà i trossets de pernil.


Per les nenes: costelletes de xai amb patates fregides.

Vi: un Mas Collet DO Montsant.


Per la meva dona: ara no ho recordo. Em sembla que portava ceps.


Per mi: graellada de verdures. Sorprenent, el fet de combinar pinyons amb l'escalivada. Dóna un gust fantàstic, inèdit.

Per la meva dona: magret d'ànec. Es va posar les botes...


Per mi: filet de bou amb múrgoles (si no recordo malament)


Per mi: una cerveseta (s'havia acabat lo vi)


Per la meva dona: fondant de xocolata.
Per mi: bunyols de vent amb xocolata i vainilla (diria jo). Fixeu-vos en la floreta i la tija incrustada a la cullera. Un detall curiós: quan m'ho van portar, el recipient anava tapat. Quan el noi va enretirar la tapa, va sortir un fum blanc, espès, olorós, de faig.

Per mi: un cafetonet.

Per les xiques: dos geladets. Elles eren als baldadors.

dimecres, 23 de setembre del 2009

Retorn al Moby Dick

Abans d'anar a presentar Esmorzars de Lleida a la Tastalletres de Cervera, vaig parar a Tàrrega. Tornava al Moby Dick després d'un any i dos mesos. Hi vaig trobar l'Andreu, amb qui vaig parlar animadament. Familiarment. Perquè familiar és l'ambient que un es troba al Moby Dick de Tàrrega. Encara que no s'hi hagi anat mai, és possible que hom acabi entaulat, o xerrant, amb gent que acaba de conèixer.
(Per als qui hagueu llegit el llibre i ara mireu aquestes fotos, espero que la meva descripció del Moby Dick sigui correcta. Si no, ja m'ho direu)
(Per als qui no heu llegit el llibre: l'Andreu i la seva dona, la Maria Teresa, tenen un nebot que juga a futbol. Endevineu qui és?)




dissabte, 19 de setembre del 2009

Presentació a la Tastalletres de Cervera

La Tastalletres és un dels llocs que no abunden al nostre país. Es tracta d'una llibreria que a la vegada és cafeteria, i al revés. A sobre, està situada en una capital de comarca, Cervera, que compta amb pocs milers d'habitants. Però el negoci va fent, com explica la Ramona, una de les noies que el porten (l'altra es diu Mireia). Una cosa ajuda l'altra: vas a comprar un llibre i acabes fent un cafè. O bé vas a fer un cafè i, tot i que no llegeixis mai, potser compraràs un llibre per regalar.
Divendres passat vaig anar al Tastalletres a presentar Esmorzars de Lleida. Hi havia la Ramona, el Jaumet, el Josep Maria, el Magí i molts d'altres de qui no recordo el nom. Vam passar una vetllada agradable, molt participativa, viva. Una altra vegada els assistents van sortir amb la boca feta aigua. Tant parlar de menjar abans de menjar ja se sap...












dilluns, 14 de setembre del 2009

Aquí va començar tot (Oli en un llum)

Marcel·lí Pascual, d'Edicions Salòria, que a sobre és amic meu, li va agradar aquest llibre, el meu debut literari. El juny de l'any passat em va dir que havia pensat en fer un llibre sobre esmorzars típics de Ponent, i que jo li podria escriure. Li va agradar en particular la descripció del bar de la Cooperativa de Vilanova de les Garrigues, i potser alguna descripció gastronòmica. De seguida li vaig dir que sí, perquè és en l'assaig on em trobo més còmode.
A continuació us deixo un parell d'extractes d'Oli en un llum, on hi ha l'origen del llibre Esmorzars de Lleida:
"Caragols a la llauna, vinagreta clapejada d'oli, carn de corder i llonganissa a la brasa, pebrot verd, pebrot vermell, albergínia i tomàquet escalivats, pa torrat i un destacament d'alls. Aquest era l'àpat que, any rere any, preparava la Teresa per celebrar el sant del seu fill. Ho feia a consciència, encenent el foc dues o tres hores abans, toquejant els caragols escumosos a cada minut, mirant que estiguessin fets pels quatre caps i cantons, apartant els troncs quan fos l'hora, escampant les brases per fer jaç a l'escalivada i a les graelles, girant la llonganissa i la carn amb cura, per deixar-les al punt, amb una mica de suc a dins, mai resseques. La Teresa deia que la carn massa cuita, com la massa crua, no valia res. I que, com més bona era, era feta i menjada. Per aquest motiu mai no començaven a dinar fins que no acabava de coure l'última costella i l'entrava, amb la resta de la carnada, a la taula parada, guarnida i aromatitzada per a l'ocasió." (Oli en un llum, pàgina 65)
"Qui hagués entrat al bar de la Cooperativa a aquella hora hauria pensat que el món anava al revés. A fora, un sol que taubava, i a dins, un banc de boira enganxosa, espessa, estantissa. La broma naixia d'un nodrit grup de fumadors que estaven entaulats al fons, al racó de les maquinetes. Quasi tots anaven vestits de color camuflatge. Des dels pantalons fins a les gorres, passant pels jerseis i les armilles sense mànigues, diferents tonalitats de verd i de marró es combinaven per donar tota la impressió d’un coscoll, un ginebre o un pi pinyoner.
El primer dia de cacera de la temporada, a Vilanova, es culminava amb un esmorzar per a tots els escopetaires. El tracte que feien amb el cafeter era que ells hi posaven les preses que havien fet caure des de trenc d’alba i el Ton les cuinava i hi afegia els acompanyaments, que habitualment eren quatre coses per picar, tota classe de mam, postres, cafè, copa i cigars casolans. Els plats forts podien variar, segons com hagués anat la jornada. En l'alifara en qüestió, de primer hi havia conill de garriga a les fines herbes. I de segon, perdiu a la cervesa." (Oli en un llum, pàgines 122-123)

divendres, 11 de setembre del 2009

Esmorzars de Lleida al suplement Lectura de Segre

Aquí teniu l'entrevista que em va fer el targarí Albert González per a Lectura, el suplement dominical del diari Segre, el passat mes de maig. Va donar la casualitat que, el mateix dia que va sortir l'entrevista, presentàvem Esmorzars de Lleida a Sarroca, lo meu poble. De fet, les rodonetes que podeu observar al voltant del meu nom i el de l'editorial són d'Antoni Siurana, que presentava l'acte juntament amb David Tomillero.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Les receptes d'Esmorzars de Lleida

La Diputació de Lleida, a través del seu Patronat de Turisme, ha penjat les receptes que figuren a l’annex final del llibre Esmorzars de Lleida com a forma de promoure la gastronomia de Ponent. Aquí teniu el link: http://www.lleidatur.com/cat/cuina-gastronomia-esmorzars-lleida.html.
Us proposo un joc: prepareu la recepta o receptes que us facin venir més salivera i fotografieu els plats. Llavors podeu penjar-ho al vostre bloc o enviar-m’ho a mi (xenxi_sarroca@yahoo.com) i ho penjaré aquí. Dieu que us ha semblat el plat, si heu tingut problemes tècnics per cuinar-lo, si l’havíeu tastat mai… El que us sembli.
Entre tots els participants sortejarem un exemplar d'Esmorzars de Lleida. Què, us hi animeu?



(Termini per enviar fotos o per penjar-ho als vostres blocs: 15 de desembre)

dimarts, 8 de setembre del 2009

Octavi Serret




El passat cap de setmana vaig anar al Matarranya amb la família. Va ser una excursió molt bonica. El lleure, però, no està renyit amb el treball. Vaig aprofitar per entrevistar Octavi Serret, de la Llibreria Serret de Vall-de-Roures, per a un projecte que tinc entre mans. També vaig passar per la seva llibreria. Era diumenge al migdia, i li vaig dir que em feia il·lusió d'asseure'm en aquell tamboret, aquell que ha aguantat tants culs il·lustres. Ell ho va aprofitar per fer-me signar llibres. Dóna gust treballar amb aquest home!

(Per cert, per als qui no ho sapigueu, lo proper mes d'octubre, a l'Auditori Enric Granados de Lleida, entreguen a Octavi el Premi Nacional de Cultura de Difusió de la Llengua Catalana. Un premi merescut)

Converses des de la cuina

Com podeu veure, a la cuina es parla de menjar i fins i tot de política:

dilluns, 7 de setembre del 2009

Menjar, beure i estimar

Aquesta pel·lícula no la vaig acabar de veure. Se'm feia pesada. S'ha de reconèixer, però, que aquest extracte és molt bo. Boníssim. Sobretot perquè tot això ho cuina per a les seves filles. Tot un exemple que preparar el menjar és una altra forma de generositat.


divendres, 4 de setembre del 2009

Ramona

Obro el calaix i agafo la llibreta. Passo pàgines fins arribar a l’esmorzar de Torà. El títol diu: “Hostal Jaumet, 29/11/2008”. Busco la Ramona a les meves notes.
Apareix asseguda entre son fill Jaumet i un servidor. Els amics David Tomillero i Carles Domingo escolten atentament. Recorda que els avis eren porcaters, que de jove anava a buscar aigua fresca a la font. Enumera els plats que cuinaven. Fixa en catorze rals el preu d’un dinar pretèrit. Relata la història del porró i els civils. Per davant nostre passen firaires, mossos que porten el bestiar, recaders que fan la ruta de Barcelona a Andorra a dalt de sorollosos camions, contrabandistes i estraperlistes, pagesos, viatgers que van o vénen de l’estació de tren de Calaf amb la “Rubia”, un Ford-T 6 cilindres.
Explica com fa les perdius a la vinagreta. Son parlar és tan serè i tranquil com la seva cuina. El fill la burxa, li treu informació, la corregeix i la completa. El Jaumet diu que, si algun dia gosés treure la cuina econòmica on feineja la Ramona, ella el desheretaria. Que és ella qui cuina, i que els altres només fan “xorrades”. La Ramona de tant en tant s’hi torna, perquè pot ser vella, però no curta de gambals.
El Jaumet diu que sa mare el fa recapacitar. Ella ha vist molt i veu com tot torna. També veu que, de vegades, no cal fer-ne un gra massa. El Jaumet esmenta un raonament de sa mare, en referència a l’actual crisi:
-Vam acabar la guerra i teníem menys que ara. Si no ens en sortim…
Tu sempre tindràs raó, Ramona.

dijous, 3 de setembre del 2009

Le festin

Una gran cançó i una grandíssima pel·lícula. La millor pel·lícula gastronòmica que he vist mai. Cada vegada que me la miro hi veig coses diferents. I això és el que distingeix les obres mestres de la resta de pel·lícules.

dimecres, 2 de setembre del 2009

Deliciosa Martha

Una història d'amor amb la cuina en segon pla, o una història de cuina amb l'amor en segon pla?