Una incerta alegria

Xavier Amorós, en una columna al Reus Diari el 1987, parlava de la gràcia que feia als catalans no ganxets trobar-se amb algú de Reus. Es veu que ser de Reus despertava un cert goig entre la gent de fora vila. Una certa alegria.

També explicava que quan als reusencs se'ls preguntava d'on eren, moltes vegades responien, amb una certa alegria, per duplicat: “De Reus, de Reus”. Això podia semblar, a més d'un, una senyal d'immodèstia, de vanitat, de fatxenderia.

No recordo si conèixer algú de Reus em va provocar mai certa simpatia, alegria, abans de venir-hi a viure. Si en va haver, devia ser semblant a la que em produïa saber que hom era de Súria, d'Olot, de la Seu, d'Amposta o de Tarragona.

El que sí tinc present és que viure-hi em produeix una incerta alegria. Perquè he estat vint-i-set anys a Sarroca, i això no s'oblida. Ara, tampoc puc dir que sigui sarroquí del tot, perquè a Reus hi resideixo, hi treballo, hi pago els impostos i, cosa important, m'hi han nascut les filles. Quan vaig a la Catalunya Vella i dic que sóc de Reus, amb aquest accent que tinc, em sento desorientat. I quan sóc a Lleida i em pregunten d'on sóc, i dic de Sarroca, sento com si traís la ciutat que tan bé m'ha acollit.

Sospito que mai podré dir d'on sóc realment. Però això no em preocupa. Perquè sempre podré inventar fórmules de consens, i que queden tan bé, com sarroquí d'adopció reusenca, reusenc d'origen sarroquí, reusenc de Sarroca o, al revés, sarroquí de Reus.