Sóc molt xafarder. Ho sóc tant que, si pogués, m’infiltraria a darrere dels ulls d’amics i parents quan els convido a fer un passeig pels carrers de Reus. Així podria saber què veuen, què senten, què els passa pel cap quan contemplen l’estàtua equina del general Prim, o l’enigmàtic Cos de Llum, o l’empedrat Mercadal, o el Juantxi major abillat amb son vestit de gala.
Encara no tinc aquesta habilitat, però de moment m’acontento amb les opinions de la gent que ja s’ha llegit la meva novel·la. Uns diuen que si el protagonista és un noi de Sarroca; la Carme de les Borges Blanques, que si la protagonista és clavada a sa filla; cert polític, que si el poble en qüestió és Juneda; la Montserrat, que si un altre protagonista té correspondència fidedigna a la vida real; els de la Granadella, que si Cal Carrau és, precisament, a la Granadella... Fins i tot, una de Reus ha arribat a dir que trobava la història tan transcendent i crepuscular!
Totes aquest aportacions són, per a mi, un motiu de fonda satisfacció. Crear una història que pot ser entesa de formes tan distintes és un dels goigs més grans que pot tenir un escriptor. Primer, perquè els ulls dels altres m’aporten lectures paral·leles, complementàries, sorprenents, perfectament vàlides. I segon, perquè demostra que tots veiem les coses de forma diferent, i que aquest fet, lluny de representar una olla de grills o un orgue de gats, és una de les riqueses més grans que tenim els éssers humans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada