Quan vam arribar a Bonavista i vaig veure, a terra, els tolls que havia deixat el xàfec del matí vaig pensar ui, aquí no acabem el concert. A dins del recinte, mentre els músics emprenien la festívola Ocupen su localidad, primera cançó de la vetllada, els meus temors van créixer quan em vaig fixar que la lluna creixent era solcada per núvols amenaçadors, que entre els núvols amenaçadors de sobre la mar s’entreveia la llum de la llampegada.
Va sortir el Nanu, i després de pegar una mirada al de dalt com demanant-li que no ens aigualís la festa, va dir que confiava que la cosa aniria bé. Amb això va tranquil•litzar el meu amic Kantinu, que si li digués que la llet és negra i Déu barcelonista s’ho creuria, però no pas a mi. No les tenia totes.
Va sortir el Nanu, i després de pegar una mirada al de dalt com demanant-li que no ens aigualís la festa, va dir que confiava que la cosa aniria bé. Amb això va tranquil•litzar el meu amic Kantinu, que si li digués que la llet és negra i Déu barcelonista s’ho creuria, però no pas a mi. No les tenia totes.
Quan el concert anava costa avall, van començar a caure espurnetes. Ai ai ai, avui patirem. Per sort, les meves pors, una vegada més, van ser infundades. El del Poble Sec i el paio del bombí va fer, vers a vers, un final de cursa realment esplèndid, pirata, malencònic, alliberador. I banyat solament amb les gotes que queien dels ulls més emocionats.
Els que dissabte passat van parar a Tarragona no són uns simples passerells, són uns veritables ocellots. Ocellots que, tot i els anys que fa que piulen, encara saben treure’s del bec melodies capaces d’entusiasmar dotze mil persones al pàrquing d’un mercat. Ocellots que, en lloc d’anunciar males noves, tenen la peculiaritat de no portar res més que bons averanys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada