Obro el calaix i agafo la llibreta. Passo pàgines fins arribar a l’esmorzar de Torà. El títol diu: “Hostal Jaumet, 29/11/2008”. Busco la Ramona a les meves notes.Apareix asseguda entre son fill Jaumet i un servidor. Els amics David Tomillero i Carles Domingo escolten atentament. Recorda que els avis eren porcaters, que de jove anava a buscar aigua fresca a la font. Enumera els plats que cuinaven. Fixa en catorze rals el preu d’un dinar pretèrit. Relata la història del porró i els civils. Per davant nostre passen firaires, mossos que porten el bestiar, recaders que fan la ruta de Barcelona a Andorra a dalt de sorollosos camions, contrabandistes i estraperlistes, pagesos, viatgers que van o vénen de l’estació de tren de Calaf amb la “Rubia”, un Ford-T 6 cilindres.
Explica com fa les perdius a la vinagreta. Son parlar és tan serè i tranquil com la seva cuina. El fill la burxa, li treu informació, la corregeix i la completa. El Jaumet diu que, si algun dia gosés treure la cuina econòmica on feineja la Ramona, ella el desheretaria. Que és ella qui cuina, i que els altres només fan “xorrades”. La Ramona de tant en tant s’hi torna, perquè pot ser vella, però no curta de gambals.
El Jaumet diu que sa mare el fa recapacitar. Ella ha vist molt i veu com tot torna. També veu que, de vegades, no cal fer-ne un gra massa. El Jaumet esmenta un raonament de sa mare, en referència a l’actual crisi:
-Vam acabar la guerra i teníem menys que ara. Si no ens en sortim…
Tu sempre tindràs raó, Ramona.
Justament va morir el deia del seu sant.
ResponEliminaUna vida ben plena, la de la Ramona.
Espero que tingui raó i ens en sortim :)
Gràcies per l'enllaç. Hem de tenir sempre present la saviesa d'aquesta generació que està marxant.
ResponEliminaEstem en una societat en que tot "lo nou" és el millor. Ja és hora que aprengeum també de "lo vell"
ResponEliminaEns en sortirem, Trini. D'una manera o una altra però ens en sortirem.
ResponEliminaGràcies a tu, Montse, pel detall que va tenir recordant la Ramona.
No estic del tot d'acord, Anònim. Hi ha molta gent partidària de "lo nou" que també estima "lo vell". Tot i així, tens raó quan dius que no hem de malbaratar la nostra herència.
"M'exalta el vell i me n'enamora el nou"? Era així la frase d'en JV Foix? Tan se val si ens enamora el vell i ens exalta el nou. Conservar i innovar no són sinò les dues cares d'una mateixa moneda.Els plats de la Ramona Closa no eren receptes antigues o velles, era cuina clàssica, alquimia dels fogons amb els productes de la terra.
ResponEliminaPau Echauz
Segur que devia ser una dona d'aquelles que fan del cuinar un plaer per a la família i per qui siga. Quantes dones com ella no hauran salvat les receptes tradicionals de la nostra cuina? Entre tants bons cuiners i cuineres de cuina moderníssima, s'agraeix, de vegades, un toc de saviesa popular. Salutacions des del sud del País Valencià
ResponEliminaGràcies, Pau. També jo estic a favor de les coses bones, siguin noves o velles. Si no et fa res, adjunto l'article que vas publicar a la portada del diari La Mañana l'endemà de morir la Ramona:
ResponEliminaXup-xup trist
A la vora del Llobregós les campanes de Torà van tocar ahir a difunts. Hi ha dol a Cal Jaumet. La padrina, Ramona Closa, ha dit adéu a aquesta terra aspra en la que va viure, una Segarra laboriosa, terra de camins, de parada i fonda. Ramona Closa no era una padrina qualsevol, era una institució, l’ànima d’una cuina que havia conservat i recuperat el plat tradicional per a donar-li la renovació justa. Quan vaig tastar l’ofegat de la Segarra, un guisat exquisit fet amb carn de porc, herbes dels secans, i una picada de xocolata, ametlles i nous, cuit tot al xup-xup tapat (ofegat) amb paper d’estrassa, vaig felicitar la cuinera i li vaig dir al Jaumet que era un plat ideal per a periodistes. Els ingredients són orella, galta, morro i peus, qualitats fonamentals en l’ofici. Avui, no hi ha xup-xup, els fogons muts, les olles tristes. És l’homenatge a una cuinera que ha viscut per salvaguardar el sabor del passat.
Pau Echauz
I gràcies Francesc. De saviesa popular la Ramona en tenia un pou. I gaudia fent gaudir la gent.
ResponElimina