Elogi del pastisset

Quin és el símbol, l’ensenya de les Terres de l’Ebre? És, com el seu nom indica, el riu? O el mar? El vent? O el sol? El bou? O la carxofa? El Delta? O els Ports? Tortosa? O Amposta? El nus antitransvasament? O la coronada, venerada, i mai prou aimada Nostra Senyora de la Cinta?

No, senyores i senyors, res de tot això. El tret identificador d’aquestes terres és quelcom més senzill, petit i gustós: el pastisset de cabell d’àngel. Una llepolia en forma de mitja lluna, aneu a saber si baixada de l’estendard dels moros que un dia van lluitar contra les tropes de Ramon Berenguer IV. Una gormanderia que es fa encara més menuda quan ens endinsem al Matarranya. O que adopta el sempre evocador nom de casqueta a la Terra Alta. O que apareix farcida no només de cabellet de querubí, sinó de moniato, brossat o fins i tot xocolata –pregunteu, pregunteu quant dura aquest pastisset a les lleixes del forn de Carme de Planero, a Rasquera.

Què hi ha més bo que un pastisset? Rompre la closca daurada i estirar, a poc a poquet, centenars de filaments de cabell d’àngel és tota una experiència, és com entrar en trànsit. Palpar el gust de la canyella, de l’aiguardent, de l’oli, acabar amb els morros nevats de sucre i passar-hi acte seguit la llengua per escombrar -sempre cap a casa- els cristalls que han quedat escampats és com assistir a una revelació divina. Compartir-ho amb un bon vi de dir missa, ja sigui de Falset, del Masroig o de Vinebre, és com emprendre el camí dret i segur per anar al cel.