dimecres, 30 de juny del 2010
dilluns, 28 de juny del 2010
diumenge, 27 de juny del 2010
dissabte, 26 de juny del 2010
Vins DO Terra Alta: Somdinou (Gandesa)
divendres, 25 de juny del 2010
dijous, 24 de juny del 2010
dilluns, 21 de juny del 2010
Vídeo de la Fira del llibre ebrenc
diumenge, 20 de juny del 2010
La recomanació: Vins de Catalunya
dissabte, 19 de juny del 2010
Esmorzars virtuals, dinar ben real (o Puig & Turmo Connection)
dijous, 17 de juny del 2010
Hall of Fam Premium: Festa de la Clotxa (La Fatarella)
Lectura de textos sobre la mar a Tarragona

dimarts, 15 de juny del 2010
Hall of Fam: Hotel Fuente del Miro (Vall-de-roures)
dilluns, 14 de juny del 2010
Hall of Fam: Fonda Ca la Brisda (La Fatarella)
dissabte, 12 de juny del 2010
Les polissones invisibles (Homenatge a Jesús Moncada)
Les polissones invisibles
L’any 2005 vaig anar a la Fira del Llibre i l’Autor Ebrenc de Móra d’Ebre. Me’n recordo força bé, encara tinc presents a la retina molts moments d’aquell dia: taules rodones, presentacions de llibres, una calor que estavellava les pedres, l’amic Moragrega carregant-se al coll els últims detalls de l’organització… Allí la casualitat -no crec en el destí- va voler que m’hi comprés el recull d’articles Cabòries estivals i altres proses volanderes, just dos dies abans que el seu autor, el grandíssim Jesús Moncada, ensopegués amb la mort i ens deixes orfes abans d’hora.
D’aquest llibre, l’article que recordo i rellegeixo més vivament és el que porta per nom Temps amunt. Sobretot el paràgraf on explica que els llaguts que navegaven per l’Ebre no només transportaven mercaderies i persones, sinó també paraules. L’autor mequinensà les anomena polissones invisibles, una denominació d’una precisió i una amplitud admirables. A continuació, Moncada ens regala un fragment excels, quan afirma que les paraules "pujaven als llaüts sense demanar permís al patró ni pagar passatge, navegaven riu avall o riu amunt, desembarcaven on els abellia i s’escampaven arreu. Pels fumosos cafès de la Mequinensa vella, encastades a les històries de navegacions mítiques, en les quals la rauxa riberenca -amb la col·laboració del rom cremat- engruixia riades, encrespava colls, esmolava pedrets, eternitzava l’enervant monotonia de les planes, atiava rivalitats, afavoria guerrillers antifranquistes o multiplicava proeses amatòries en llits d’altri, rodolaven sovint paraules marineres; i les nostres, a voltes mascarades per la pols del lignit, esclafien als embarcadors, a les tavernes, a les drassanes o als bordells de per avall".
Lluny de sentir nostàlgia per un temps que no tornarà, perquè la construcció de l’embassament de Riba-roja va suposar una barrera infranquejable per a aquestes polissones, m’il·lusiona pensar que ben aviat es tornarà restablir el tràfic entre la població que dóna nom al pantà i la Mequinensa nova. I no són esperances vanes, les que vénen a trobar-me, sinó ben fonamentades: ja fa temps que els poders públics han posat fil a l’agulla per fer una carretera que anirà de Riba-roja a Mequinensa tot passant per Almatret. Una trentena de quilòmetres que posaran altre cop en contacte la Ribera d’Ebre i el Baix Cinca, i que donaran l’oportunitat al poble més alt i escorat del Segrià d’obrir-se a uns territoris incomprensiblement llunyans.