Detalls de vi

Tres mesos després d’estrenar-me, vaig tornar-hi. Va ser al Pavelló dels Distingits de l’Institut Pere Mata, a Reus, l’últim dimarts de maig. La Fira Reus Viu el Vi havia programat un tast de vins de la Denominació d’Origen (DO) Terra Alta i jo era allí, impacient per repetir.

El Jaume Martí, secretari del Consell Regulador de la DO Terra Alta, explicava el vins que ens anaven servint. Del primer, un Mas d’en Pol de Vilalba dels Arcs, va afirmar que era un blanc modern, atractiu, que seduïa pel nas. Que tenia molta fruita i algun matís floral. Que s’escampava cap als costats de la boca i que provocava molta salivera. Que era un vi franc i sincer, perquè no amagava res.

Del següent, un Clot d’Encís de Bot, va exposar que atresorava un rosat expressiu. Que tenia un pas de boca intens. Que era, alhora, refrescant i llaminer.

Del tercer, un Somdinou de Gandesa, va detallar que era especialment brillant. I que tenia un to pàl·lid, però no tant com el Mas d’en Pol. El Jaume va dir que el Somdinou era subtil, amb sensacions torradetes, com de pastisseria. Que guardava notes de codonyat, de poma confitada no excessivament cuita. Que retirava a un escumós. Que tenia volum i amplitud. I que deixava un punt saladet als llavis.

Del quart, un Aube de Batea, va destacar que tenia un color molt cobert i vermellós. Que era tot exuberància i estructura. Un vi amb tocs de fruita negra i roja, notes balsàmiques –menta i eucaliptus- i potent al nas i a la boca.

De l’últim, un vi dolç del Celler Piñol de Batea, va assenyalar que conservava l’essència del raïm acabat de collir. Que era molt llépol, però gens enganxós. Que tenia una pujada de nas molt agradable. I va recomanar que, si ens en queia una gota a la mà, no cometéssim l’error de torcar-la. Que la xarrupéssim.

La Gemma Rabascall, que seia al meu costat, va dir que amb el vi dolç havia tingut desig de músic. Vaig mirar a la taula de davant, on hi havia el Josep Escaño i el Jordi Salvat, i vaig pensar que aquella era l’excusa ideal per ofegar les penes periodístiques. L’alegria típica d’un tast de vins s’havia transformat en xivarri i crits, i al pobre Jaume no se l’escoltava pràcticament ningú.

Vaig fer voltar la vista per la sala. Els bancs treballats, els motius florals de les parets, les columnes senyorívoles, els vitralls que absorbien les últimes llums del capvespre, la barana transparent del primer pis, els arcs de maons que connectaven amb el sostre, el sostre policromat, animal i vegetal, solcat per entrecreuats camins de flors… Tot hi eren detalls.

El Jaume Martí havia dit, abans de començar, que per fer un bon tast de vins calen copes bones, una nevera per mantenir el vi fred, bona predisposició i un llevataps. Jo hi afegiria que també cal un lloc adequat, un marc lluït, un embolcall que faci patxoca. Una ubicació que lligui amb l’acte en qüestió és un detall, cert, però en cap cas menor. Perquè, al cap del carrer, són aquesta mena de detalls els que acaben marcant la diferència.