dissabte, 12 de juny de 2010

Les polissones invisibles (Homenatge a Jesús Moncada)

Bé, repeteixo post. Però és que l'ocasió s'ho val: avui fa cinc anys que va morir l'enorme escriptor Jesús Moncada. I una bona colla de blocaires li retem l'homenatge que es mereix. Cadascú amb el seu granet de sorra, deixem ben clar que ell va ser, és i serà un dels millors escriptors en català del segle XX.



Les polissones invisibles

L’any 2005 vaig anar a la Fira del Llibre i l’Autor Ebrenc de Móra d’Ebre. Me’n recordo força bé, encara tinc presents a la retina molts moments d’aquell dia: taules rodones, presentacions de llibres, una calor que estavellava les pedres, l’amic Moragrega carregant-se al coll els últims detalls de l’organització… Allí la casualitat -no crec en el destí- va voler que m’hi comprés el recull d’articles Cabòries estivals i altres proses volanderes, just dos dies abans que el seu autor, el grandíssim Jesús Moncada, ensopegués amb la mort i ens deixes orfes abans d’hora.

D’aquest llibre, l’article que recordo i rellegeixo més vivament és el que porta per nom Temps amunt. Sobretot el paràgraf on explica que els llaguts que navegaven per l’Ebre no només transportaven mercaderies i persones, sinó també paraules. L’autor mequinensà les anomena polissones invisibles, una denominació d’una precisió i una amplitud admirables. A continuació, Moncada ens regala un fragment excels, quan afirma que les paraules "pujaven als llaüts sense demanar permís al patró ni pagar passatge, navegaven riu avall o riu amunt, desembarcaven on els abellia i s’escampaven arreu. Pels fumosos cafès de la Mequinensa vella, encastades a les històries de navegacions mítiques, en les quals la rauxa riberenca -amb la col·laboració del rom cremat- engruixia riades, encrespava colls, esmolava pedrets, eternitzava l’enervant monotonia de les planes, atiava rivalitats, afavoria guerrillers antifranquistes o multiplicava proeses amatòries en llits d’altri, rodolaven sovint paraules marineres; i les nostres, a voltes mascarades per la pols del lignit, esclafien als embarcadors, a les tavernes, a les drassanes o als bordells de per avall".

Lluny de sentir nostàlgia per un temps que no tornarà, perquè la construcció de l’embassament de Riba-roja va suposar una barrera infranquejable per a aquestes polissones, m’il·lusiona pensar que ben aviat es tornarà restablir el tràfic entre la població que dóna nom al pantà i la Mequinensa nova. I no són esperances vanes, les que vénen a trobar-me, sinó ben fonamentades: ja fa temps que els poders públics han posat fil a l’agulla per fer una carretera que anirà de Riba-roja a Mequinensa tot passant per Almatret. Una trentena de quilòmetres que posaran altre cop en contacte la Ribera d’Ebre i el Baix Cinca, i que donaran l’oportunitat al poble més alt i escorat del Segrià d’obrir-se a uns territoris incomprensiblement llunyans.

Així doncs, quan la carretera estigui feta -i això serà més aviat que tard-, altra volta tornaran a circular, amunt i avall, mercaderies, persones i, sobretot, paraules. Polissones invisibles que pujaran a cotxes, camions, autobusos, bicicletes i carros tirats per mula sense demanar permís a l’amo ni pagar passatge. Polissones que aquest cop no vindran, necessàriament, de Deltebre, de Xerta, de Miravet, de Flix, de Faió o de Mequinensa, sinó d’Almatret i de tota la reraguarda del Segrià, veritable catau de mots remots, indòmits i acostumats a viatjar de franc. Certament, el viatge es presenta interessant.

4 comentaris:

  1. Un bon apunt que no havia llegit.

    ResponElimina
  2. De fet, Kweilan, és un article d'opinió que vés a saber en quantes publicacions ha sortit des que el vaig escriure...

    ResponElimina
  3. Et vas avançar tres mesos a l'homenatge. :-)

    Que les polissones invisibles segueixin sense trobar aturador al seu camí!

    ResponElimina