Esmorzar a la vora de la mar

La mar, a aquella hora del matí, tenia un color blau fort, definit. Se la veia mandrosa i enlluernada. El sol pujava i l’ombra de les barquetes s’escurçava.

Jo m’ho mirava des del restaurant del Club Nàutic, on havia anat a esmorzar. Vaig fer un glop d’un vi negre del Montsant, La Presa, un vi de fina aroma i gust tirant a dolcet. Confesso que, abans d’emprendre la truita de patata, no les tenia totes. Semblava poc feta, i a mi no m’agraden les truites poc fetes, perquè les trobo llefiscoses. Les truites, m’agraden de fetes cap a socarrades. Tot i així, me la vaig menjar. I vaig tenir la grata sorpresa que estava al punt, molt equilibrada. La llesca de pa amb tomata que acompanyava la truita va entrar millor per la vista. I no em va decebre quan la vaig tenir a la boca, perquè combinava una crosta cruixent i bocins de tomata grossos i carnosos.

Vaig repetir sensacions al segon plat. Perquè vaig menjar llonganissa, mitja tomateta a la planxa i fesols. I a mi no m’agraden els fesols, perquè –en efecte- els trobo llefiscosos. Altra vegada vaig quedar-me parat, perquè aquells fesols eren compactes, tenien un punt d’all torrat i eren inesperadament bons.

Sovint diem que hi ha menjars que no ens agraden. Menjars que, per cert, fa anys que no tastem. Alguna vegada hauríem de fer un esforç i tornar-los a provar. Posar en pràctica aquella frase que ens deien els pares i que repetim als nostres fills: “Com saps que no t’agrada si no ho has tastat?” Potser llavors cauríem del cavall, com Sant Pau, i ens replantejaríem els nostres gustos.

S’ha dit molt que, sobre gustos, no hi ha res escrit. Jo, a Cambrils, esmorzant a la vora de la mar, vaig veure que els gustos sempre es poden reescriure.