L'amo del carxofar

Un dia, a Tortosa, un home de Paüls em va dir: “Xeic, i tu qui et penses que ets, l’amo del carxofar?” Confesso que, per uns moments, em vaig quedar tallat, callat, no sabia on tocar vores. No acabava d’entendre el significat de l’expressió, més que res perquè era la primera vegada que la sentia. A sobre, estava aclaparat per la construcció lingüística: de quatre parauletes en aparença inofensives en resultava una frase complexa, embolicada, enigmàtica.

Superada la sorpresa inicial, els engranatges del meu cap es van posar a funcionar per trobar-ne el sentit. No m’hi vaig poder resistir, sóc curiós de mena (per no dir xafarder). Per tant, vaig considerar la qüestió des de tots els punts que se’m van acudir.

El primer que em va venir al magí, endut una mica per les debilitats que em són intrínseques, va ser que l’amo del carxofar era una espècie de playboy, de seductor. I és que jo vinc d’una terra on parlar de carxofes és el mateix que parlar de figues. Per tant, la frase devia voler dir alguna cosa així: “Noi, i tu qui et penses que ets, el sultà d’un gran harem?”

Però no, això no m’ho devia voler dir, aquell home que acostumava a obrir més aviat la boca que els ulls, perquè la conversa no anava per aquí. I si ho hagués volgut dir, no hauria trobat persona menys adequada a qui atribuir-li tal qualificatiu. Perquè, en qüestió de dones, no m’he distingit mai per ser-ne un expert.

Llavors vaig pensar si l’amo del carxofar no era algú abonat perpètuament als mitjans de comunicació, un personatge públic. Ja deveu saber que, en argot periodístic, el mot carxofa equival al micròfon dels informadors de ràdio i televisió (no s’hi va matar gaire, qui ho va inventar). Per tant, havia de ser algú que sempre tenia al voltant, arremolinades, multitud de carxofes periodístiques a la recerca d’una declaració.

Però no, això era massa genèric, massa inconcret. L’expressió tan aviat podia fer referència a un manaire professional, a un esportista d’elit o a un pseudofamós d’aquests que s’atipa de vendre fum. I no crec que m’ho volgués dir, bàsicament perquè aquest home es caracteritzava per ser pragmàtic i per anar al gra. Per dir les coses clares i fer la xocolata espessa, vaja.

Va ser llavors quan vaig veure la llum: potser es referia a algú concret, a una persona amb nom i cognoms. L’amo del carxofar, l’amo del carxofar… És clar! Havia de ser un gran terratinent, o algú que controlés la producció de carxofes a les Terres de l’Ebre. Qui podia ser?

I donant-hi tombs, llegint els periòdics locals i comarcals, un bon dia vaig trobar un nom: Joel Bonet. Joel Bonet, el president –encara?- del Sindicat de Regs de la Comunitat de Regants de l’Esquerra de l’Ebre, al qual en alguna ocasió se li havia atribuït l’habilitat sobrenatural de fer votar els finats. Si això últim era veritat, vaig pensar, gens estrany fóra que fos ell, l’amo del carxofar. Perquè seria difícil d’entendre que, algú que pogués disposar de les voluntats dels traspassats, fos incapaç de controlar la producció de carxofes del riu per amunt.

Però vaig desestimar aquesta possibilitat, primer, perquè no crec que aquell bon home em comparés amb una persona que jo ni tan sols coneixia; segon, perquè no crec que hi pugui haver una sola persona, una de sola, que pugui controlar els destins de totes les carxofes de l’Ebre -alguna sempre s’acaba escapant-; i tercer, perquè no em cap al cap que algú pugui anar-se’n a l’altre món, com qui va a passeig, a buscar sufragis.

Ja he dit abans que vaig veure la llum, però del primer raig a la inundació total de claror encara va passar un temps. Perquè vaig haver de considerar la qüestió no tant des del l’òptica de l’amo, sinó del carxofar. En efecte, vaig començar a buscar el lloc de les Terres de l’Ebre on es produïen més carxofes, i ben aviat vaig trobar que allí on se’n feien més era al Delta. No en va era el lloc on podien disposar de més aigua per alimentar-se.

El riu, els canals, els canalets, les sèquies… En un viatge que vaig fer poc després al Delta de l’Ebre, vaig comprovar que l’aigua no s’abocava exclusivament al cultiu de l’arròs, sinó també d’hortalisses com la carxofa. Hi vaig veure veritables esteses de carxoferes, d’un color verd fort, vivíssim. Hi vaig admirar les mates espesses que escampaven les seves fulles punxegudes cap als quatre caps i cantons, i de les quals n’emergien, triomfants, les carxofes, que més aviat semblaven flors cuirassades.

I em vaig adonar que la carxofa era un dels pilars de l’economia del Delta, un conreu de primera magnitud. La seva importància es traduïa, d’una forma molt visible, en els beneficis que en generava la producció, distribució i comercialització, i d’una forma menys material, en l’estimació que mereix entre els consumidors catalans.

A més, vaig descobrir que, al Delta de l’Ebre, la carxofa era tota una institució. A Amposta s’hi celebrava, des de l’any 1996, la Festa de la Carxofa, una manera com una altra de promoure’n el consum. Amb la mateixa finalitat, també s’hi feien les Jornades Gastronòmiques de la Carxofa, que arribaran a la tercera edició enguany, i en les quals s’hi podien degustar plats tan singulars com l’amanida tricolori amb carxofes, el burret de carxofa amb xili i guacamola i els postres especials amb carxofa.

Per acabar-ho de reblar, vaig comprovar en primera persona les exquisideses d’un plat que jo no sabia, pobre de mi, que podia guanyar tant amb la carxofa. Va ser un dia que vaig fer cap a Poblenou del Delta amb uns amics i vam anar a dinar a Can Faiges, petit gran restaurant on sempre acabo tornant. Vam demanar un plat que ens despertà el cuquet tan bon punt el vam veure escrit a la carta: paella amb sípia, llenegues i carxofa. No vegeu la grata impressió que en vam tenir! A banda que no hi havia os, l’arròs tenia els mil gustos, i la carxofa hi aportava un toc dolcet, fi, una finalització perfecta.

Fins aquell moment, pràcticament, només me la podia imaginar adobada amb sal, omplerta d’oli fins dalt i instal·lada a sobre de les graelles. Mascarada, ennegrida per la roentor de les brases. Deslliurada de les pellofes socarrades, sobreres, que deixaven al descobert les fulles cuites, d’un verd vistós, producte de la barreja del verd autòcton amb el verd de l’oli de les Garrigues. Esfullada lentament, com qui estira els pètals d’una margarida. Menjada amb parsimònia, començant per les fulles desaprofitades i acabant pel cor, el tendre i saborós moll de l’os de la carxofa.

Com més em mirava la qüestió des del punt de vista de la carxofa, més coses hi trobava. Hi veia el paisatge regat del Delta de l’Ebre, una forma d’entendre la cuina, una manera de viure, una manera de ser. I moltes més coses, tantes, que abans que me n’hagués adonat ja era al cap del carrer. Perquè havia descobert -o almenys aquesta era la meva impressió- el significat de la frase que, un dia, a Tortosa, em va dir aquell home de Paüls: em preguntava si em creia que ho sabia tot. Si era l’amo, a seques, sense complement del nom.

Per tant, el fet d’afegir-hi, tot seguit, el carxofar, era quelcom circumstancial, variable segons el territori de referència. Si aquesta pregunta me l’hagués feta algú del Penedès, m’hauria dit si em creia l’amo del raïmar. Si hagués vingut del Pla d’Urgell, hauria fet referència al pomerar. I si m’hagués arribat del meu poble, doncs de l’oliverar o l’ametllerar.

Ara, allò que convertia l’afegitó “del carxofar” en quelcom circumstancial, prescindible, era precisament allò que li atorgava tota la seva importància. Perquè la referència al cultiu de la carxofa, al de la carxofa precisament, revelava com d’arrelada estava en l’imaginari popular ebrenc. Ho estava tant que se situava a l’alçada de símbols com el riu, la mar, el Port, el vent, el sol, el bou o el pastisset de cabell d’àngel. Hi estava tan arrelada que ja feia temps que la carxofa havia deixat de ser, només, una flor closa, immadura, carnosa i recoberta d’escates.