dilluns, 13 de juliol del 2009

Pa amb oli volem

Al meu poble, a Sarroca, enguany les olives han madurat massa aviat. El motiu? Com ja és tradició, la sequera. Ha plogut poc i malament. El fruit, a les portes de la collita, ha arribat madur, lilós, negre. I és clar, això s'ha notat en l'oli. L'oli nou no té aquell gust intens, picant, afruitat, aquell perfum que eixampla els narius i les parets dels pulmons. L'oli d'aquest any és bo, però també més pla, més monòton.

Com que volia un oli nou com Déu mana, dissabte vaig anar a la Mostra de l'Oli Siurana. Quan vaig ser a la Plaça Llibertat, em vaig trobar la cua dels que s'esperaven per cruspir-se el pa, el mig tomàquet, la llonganissa i la bosseta d'avellanes de l'esmorzar popular. Vaig passar pels estands de les cooperatives, on anava tastant llesques de pa amb oli. Ben aviat vaig adonar-me que l'oli era si fa no fa com el del poble. Vaig pensar que, si no trobava el que volia, me'n tornava amb les mans buides. Però, just a l'últim estand, el de la Serra d'Almos, vaig trobar l'oli. Un oli verd, espès, aromàtic, esponjós, que s'enganxa als llavis.
Quan me n'anava el grup d'havaneres Veus de Reus demanava que, per combatre el fred viu, penetrant i inusual, els ajudessin a cantar la popular “Sol solet”. La iniciativa no va tenir gaire adhesió. Hauria estat més efectiu fer-ho amb la gastronòmica “Volem pa amb oli, pa amb oli volem”? Qui sap, potser haurien cantat els de la cua, els que agafaven llesques dels taulells i els que tenien la boca plena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada