dimecres, 22 de juliol del 2009

La caragolera (II)

Era una tarda gris, tapada, d’aquelles en què tan aviat pot caure un xàfec o quatre gotes mal comptades. Els barrancs estaven buits, ressecs, però la seva sola presència intimidava, perquè donava a entendre la malura que podia ocasionar, en un tres i no res, l’aigua. La carretera, irregular, plena de pujadetes, baixadetes i ziga-zagues. I jo, amb una barreja d’acolloniment i esperança. Esperança d’arribar a Mas de Barberans d’una punyetera vegada i trobar-hi la caragolera.

Quan hi vaig ser, vaig poder admirar un poble construït a la pendent d’un turó, però amb els carrers relativament plans. I és que seguien el relleu de la muntanya, d’esquerra a dreta, no de dalt a baix. De dalt a baix hi havia escales, que tenien la funció de comunicar els carrers entre si.

Vaig passejar-m’hi una bona estona, i vaig escodrinyar els aparadors de les botigues, encara tancades, a la recerca de tan preuat recipient. Però no vaig veure res que s’hi pogués assemblar. Ni una caragolera, ni un cabàs, ni un cistell, ni una granera, ni un sarrió… L’únic que vaig veure, a aquella hora de la tarda, va ser com les dones del poble despenjaven les cintes i els domassos de la festa major de primavera.

Desmenjat, vaig decidir anar-me’n. Però, just quan sortia del poble, vaig veure un pagès esporgant olivers al costat de la carretera que porta a la Sénia. Li vaig preguntar si podia trobar objectes fets de vímet, o de pauma, o de margalló, o de llata, o de com recoi es digués. I em va contestar, molt amablement, que no ho creia pas, perquè gairebé ja no se’n feien. Només uns quants dies a l’agost -coincidint amb les Jornades Culturals, vaig esbrinar després-, i para de comptar.
Ja m’havien avisat, abans de sortir de Tortosa, que no hi anés a buscar cap caragolera, a Mas de Barberans. Però no, vaig confiar més en les indicacions del Consell Comarcal del Montsià que en el savi consell de companys i amics. Vaig creure, ingenu de mi, en la infal·libilitat no del Pare Sant, sinó dels poders públics. I ja veieu com em va anar: me’n vaig tornar amb el morro eixut cap a casa.

6 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. De caragoleres de llata se'n venen, de vegades, al mercat. A Gata de Gorgos (La Marina Alta) es treballa molt el vímet i la llata. Mon pare trenava espart i feia corda, cordell i tota classe de cabassos i senalles. Si és per a porgar els caragols, les millors són les de llata. En cas de necessitat, també pots usar una malla d'aquelles que venen les cebes...
    Parlant d'altres coses, no m'agraden massa els caragols... de petit en menjava amb ceba, tomata i vitet o, també, en arròs sec de caragolada, però de fa uns anys cap ací... no m'agraden massa. Salutacions

    ResponElimina
  3. Carai..., que jo venia a llegir la segona part de la caragolera i m'he trobat amb la festeta a lo mussulmà (deixe-m'ho així que si escric "a lo moro" encara se'm pot ofendre algun... moro) jejjeje

    Bé..., a mi ja m'ho semblava que te n'entornaries cap a casa amb els morros eixuts. I dic jo..., si "lo propi" de Lleida són els caragols, no és més fàcil que trobis caragoleres allà que aquí? T'ho pregunto des de la més extrema ignoràcia, perquè mai he vist cap caragolera..., ves a saber si a la Cala en fan i jo ni flowers :))

    ResponElimina
  4. A Paüls en fan, de caragoleres. I també a Móra, que les he vistes. Lo que passa és que volia tenir una bona excusa per esciure un article sobre les Terres de l'Ebre, i en especial de la part muntanyosa del Montsià.

    ResponElimina
  5. Doncs quina llàstima que no en facin...
    De totes maneres l'article t'ha quedat molt bé :)
    Potser serà cosa de preguntar als amics què es podria anar a buscar per aquesta zona, i que no sigui una calaixera a la Sénia ;)

    ResponElimina